L'ombra del meu cos

L'ombra del meu cos,
com totes les ombres que conec,
és fosca, si,
però aclara el meu dubte de
saber qui sóc jo.

Jo, una persona
a vegades humil,
a vegades freda,
encantada de ser on sóc quan sóc amb ella,
l'ombra,
sempre que hi hagi
una llum darrere.

I la llum és el que mai comprenc, potser perque
no conec les seves partícules,
de la mateixa manera que tampoc gaire
les del meu cos,
tot i tenir petites idees sobre ell
que he après de les
ciències naturals.

I és que la natura
és natura.
I la ciència,
ciència.

Potser el Sol que tenim ens dóna vida,
és clar,
però què seria de nosaltres sense una terra natural?
Ella ens alimenta i ens dóna vida,
mentre el Sol ens il.lumina,
si,
però si l'Helios de l'Antiga Grècia
va passar a convertir-se en objecte d'estudi
quan els científics pogueren tenir mijans
per fer-ho,
tamoc és d'extranyar que ens ensenyi
la ciència
que la major part del Sol es compon
d'Heli, aquell element químic,
si no ho recordo malament.

I el record em duu
al món de les idees de Plató,
al Mite de la Caverna...
com sortir-ne,
si no sóc davant una paret d'ombres i dansaires
al meu darrere
dels quals només en podria percebre les seves ombres en una paret que no miro?

El món és plè de colors,
que fan goig a la imaginació,
que ens ajuden a ordenar els nostres habitacles moderns,
i aquesta seria la meva "teoria dels colors",
tot i que és tan senzilla
que somrient penso:
hi deu haver tanta i tanta gent que ha tingut aquesta idea...

Bé, en tot cas,
disposem d'ells,
els colors,
per ordenar els objectes
i sentir l'agradable armonia
d'ells, els objectes,
quan som sols,
i ara torno a somriure doncs
em proporciona alegria i goig
el fet que avui en dia
hi hagi tanta gent amb aquesta sort.

I on la sort és perenne
apareix també el món caòtic...
però això ja són figues d'un altre paner.