L'ombra de l'amor

En primer lloc Joan, gràcies per el teu comentari.

Per altre banda, estaré encantada de dialogar, així doncs, començaré comentant el teu escrit.

La veritat, és una llàstima, però tens tota la raó del món. I jo m'atrevesc a relacionar la possesió també amb la violencia de gènere. Des del primer moment que neix una relació, per exemple una parella, com tu has dit s'utilitza el possesiu, a partir d'aqui penso que els dos membres de la relació s'obsesionen fins al punt, i ara escrivint-ho al·lucino, de desitjar ser propietat d'una altra persona. Com la coneguda frase diu: "La vaig matar perquè era meva"
No vull fer generalitzacions, així que ho exposaré com un exemple sovint. Hem de reconeixer el progrés!

Per altre banda, la teva manera d'escriure m'ha recordar bestialment a un llibre que vaig llegir, El laberint de la felicitat, que parla de les coses com si la seva resposta fos totalment lógica i fosim nosaltres els que la complicam. Utilitzes una senzillesa, que per jo, és molt adequada per a reflexionar.

Abans de fer-me usuari, t'havia llegit alguns cops, ho seguiré fent.

Fins aviat,
Marina

caram, aquest escrit m'ha fascinat.
m'agrada com reflecteixes el que vols dir amb una senzillesa espectacular.


mbr1714

Em sembla que hi ha una frase en aquest relat ( d'encisador títol, per cert! ) que resumeix perfectament el missatge bàsic: "Quan l'amor inclou la possessió, ja no és amor, perquè una persona fa de la seva propietat, l'altra"

La conseqüència lògica sembla evident: Aquest tipus d'amor en concret, el protector per possessiu, priva de la llibertat i per tant, ofega; quan una persona s'està ofegant, no pot estimar amb llibertat, ni qui estima de veritat ha d'ofegar ningú.

Crec que ens cal saber estimar, com cal saber escriure o llegir, és a dir, entenent el que diem i ens diuen, oi?
Aquest aprenentatge es fa a l'escola de la vida, on tots som sempre alumnes, independentment d'edats i altres variables.
Crec que tu n'ets un alumne molt aplicat, benvolgut Joan, ja que aprofites de debó les lliçons!

T'envio una abraçada de matrícula d'honor,
Unaquimera

Qui posseeix només té por d'ell mateix, por de quedar-se sol.
L'amor és compartir les llibertats,
qui posseeix no estima.

Deu-mil vegades més estar solet que no posseït!!!!!!

Dos rails que mai no haurien d'anar paral.lels, però que, desgraciadament hi van en moltes ocasions. Una prova d'aquesta incoherència, és la violència de gènere. Bona reflexió, Joan!

Una abraçada,

Pilar

L'Amor, l'autèntic amor profund i desinteressat és per desgracia força escàs.
Hi ha qui confon la possessió i la gelosia amb protecció i estimació.
Quantes persones viuen en "gàbies d'or" per culpa d'un amor !

Saps lo que m'entristeix Joan, que hi ha moltes persones que tindrien que llegir el teu conte i no el llegiran.

Una abraçada,
Núria

Tens la qualitat de saber explicar tot allò que d'altres pensem però que no sabem com entrar en el tema, potser perquè, d'alguna manera, ho pensem però no en som conscients (sembla una contradicció però no ho és). Has tocat un tema delicat perquè on viu l'amor i on conviu la possessió és un terreny amb un límit molt prim. Tu ho has dit, "la meva dona", els "meus fills"...
D'alguna manera sembla que, per a sentir-nos segurs de l'amor que se'ns atorga, hem d'emprar els possessius, que ens fan sentit propietaris de l'amor de l'altre. A mi, personalment, em sembla horrible aquesta dependència amorosa o sentimental de dos éssers. Com si per a ser algú, haguessim de ser confirmats per la opinió d'una altra persona. No sé com dir-tho, crec que ja m'entens. Proclamo l'amor sense dependència!!!!

Aprecio molt els teus comentaris, tant els que em són favorables, com els que em dius que no són del teu agrat.

Tanmateix, aquest diàleg que acabo de llegir és excel·lent. Fet amb lucidesa i sobrietat. Contraposant elements que són per contraposar, amb evidència. Gran diàleg i molt poètic, per cert.

Fins la propera!

llamp!

D'això es tracta en veritat, de compartir :) Me'n alegro que t'hagi agradat el relat.

Salut!

Estic d'acord amb la posessió, i crec fermament en una llibertat lligada, perquè un lligam s'estableix sense el nostre permís, quan busquem evitar un lligam ja n'existeix un.
Tot hi així quan dic la meva muller, la meva amant, no és tema de posessió sinó que és ella una part meva, una part íntima de mi està en ella i per això es quelcom que en certa manera em pertany, encara que jo no la lligo, jo no li poso barreres, però em pertany.
Si jo escric una carta, aquesta em pertany, i si la entafono dins d'una ampolla, encara em pertany aquella carta, i si llenço aquesta ampolla al mar, per molt lluny que sigui la carta, ella em pertany, perque ensorra una part de mi en les seves paraules. I no té barreres el missatge en l'ampolla, té total llibertat tot hi sent la Meva Carta.

P.D.M'ha agradat el relat, sóc nou per aquí i espero llegir més coses seves.