L'ombra d'art

Un home venia ombres d'art i la gent amb estigma opulent en comprava a preus prou irrisoris i encara ho haguessin estat més si haguessin sabut que l'intermediari hi guanyava molt.
El shadowartseller es deia Calimer i si algú l'anomenava Limé li cobrava alguna cosa per escurçar una síl·laba i menjar-se una erra, que res és gràtis en aquesta vida, el seu lema. El Limé-lema.

Un pintor famós anomenat Tanques necessitava un milió d'euros per allò de mantenir unes quantes masies centenàries per pul·lular-hi en plan borinot canviant de flor la seva vida d'artista i de bohemi amb una afectació el suficientment sentida com per ser considerat algú que deixarà petjada a la Història.

En Calimer va dir que si venia el quadre no figuratiu mida paret de corral benedictí amb mitjons foradats de mides diferents i desprenent tufs variats procedents de peus selectes combinats amb fregadissos de menjar de burger desestimat havia de cobrar una part igual. Res de l'altre món: dos milions d'euros, un cadascú i pacte fet.

És clar que Limé era comercial de burgesia de baix i pseudo-baix stànding i va haver de rumiar com aconseguir els guanys estipulats. El cervell (ca)limós, estovat amb unes quantes llimes colades, no va trigar en trobar la solució. El pintor havia de fer veure un atac de feridura letal (després ja s'empescarien un miracle arreglaire) i ell vendria bocins de l'ombra d'art tancades en medalles d'aleació or-llauna sense tocar-la ni tacar-la (tampoc s'observaria), que per això és ombra. Com si fossin minipeces selectes en procés de relíquies que qui les posseeix adquireix un prestigi i el grau d'honorabilitat se li alça (i si fa papada, se li accentua).

Amb el Limé-lema ningú contradeia el valor de cada ombreta ben embolicadeta i que, un cop adquirida, penjaven al menjador-sala-saló sobre esquirols dissecats - alguns dels quals havien perdut una dent quan els usaven per a obrir llaunes de tonyina- i retrats de ties-besàvies piterudes ofeses amb el món si no són (ad)mirades, amb una ampul·losa piga de rancúnia sobre un llavi torçat contra els plebeus, dissimulant un origen sanguini dubtós.

Sí, sí i sí. El shadowartseller va aconseguir vendre l'ombra sencera. La masterpiece darrera d'un gran creador. En sabia tant, d'entatxonar la mercaduria!

Un dia el fill d'una criadeta va despejar la meravella que els amos exposaven amb sistema d'alarma de nyigui-nyogui i se la va quedar mirant. Tenia un mòbil mig funcionaire que havia trobat en un abocador un dia que buscava restes d'alguna cosa perquè no l'havien atipat gaire. Va trucar al fill d'una altra criadeta per tal que fes el mateix, i així successivament.

Aquells nens i nenes, una munió, es van trobar sota un pont un dia al capvespre. Tots havien pres les ombretes d'art. Les van alliberar de la part joia-passa-com-puguis i les van estendre a terra. Allò era un puzzle. Entre tots, motivats pel misteri que els excitava, en van treure l'entrellat. L'ombra d'art els va fer riure per ridícula i tapar-se el nas per pestil·lent. Passava per allà un fotògraf alternatiu i va copsar el moment.

La imatge va aparèixer als diaris del món i de la galàxia.
L'endemà una segona imatge mostrava com els mitjons de l'ombra s'alliberaven xerrant en lleguatge tèxtil: escrivien que en un país alpí Tanques i Limés hi havien ingressat molts calerons. Un atac de feridura tànquica (traduït en un no poder plegar les cames per seure's i en no poder-se estirar per a dormir) va esdevenir real arrel de no rebre més encàrregs, ell que era de gastar i de no saber administrar-se! Només repetia que no era just, que era un il·luminat i trencava bombetes i els bocins resultants els rascava pel terra d'un carrer llefiscós amb l'esperança de vendre vendre vendre la inspiració només perquè era SEVA. Els gossos hi pixaven i Tanques tenia els glutis forts d'haver d'estar dempeus sense descans i se'ls pessigava exclamant que no hi havia dret mentre foragitava cada ca de forma salvatgement involutiva.

Pel que fa a Limé, en sabia, el paio. Va donar els diners del banc estranger a una ONG dedicada a les truges amb triquinosi profunda i les tres quartes parts de guanys, somreia, intactetes que les tenia sota una rajola, a l'antiga, i a viure que són quatre dies. Va aprofitar per vendre segones ombres d'art de la gran ombra d'art que els infants havien reconfegit i seguia amb l'estratègia 'que bona persona que sóc'. De tant en tant s'interessava per les triquinòsiques, mirava de no menjar pernil, duia quatre llaminadures als fills del criadam infraburgès i així narinan narinan, un ofici més.