Locus Amoenus

ot de semàfors que canvien
de cop ens saluden,
tot de reedicions de la coreografia
que s'embardissa en una escaramussa
amb tots els posats moncroms del món
ens regulen el pols

Una dona molt disconforme
amb la realitat
intenta explicar, des de fa ja una estona,
per què aquest ocell bell no pot volar,
però l'asfalt arrossega soroll,
i amb això ella no pot

I allà, caminant dansaires,
glúcids emboirats
per tots els fràgils milions d'amargues nances
juguen a composar arrels d'espès fang,
fent de l'espai vital un argument
preuat pel contrapeu

I aquí, esgarriant-me a la boira,
espero una musa
sinusoïdal com un cello en mans virtuoses,
m'esmunyo en aquest capítol que abusa
dels somriures lliures, que amb estil propi
fan de la ciutat un croquis

I allà, gambant juganera,
usant la seva aura
com a oblonga catifa de flors vermelles,
s'acosta al poeta amb mirada encantada,
i sense plantejar-ho ni voler-ho
l'endinsa al locus amoenus