L'ocell

Un poema trist però realista que m'ha fet sentir un nus al coll, per ofegar el plor.
Esta tan aconseguit que et pots posar a la pell del ocell. Voldria trobar-lo i guarir-lo, o tan sols fer-li costat en el seu sofriment, perquè no resti sol quan li arribi el moment.
A mesura que rellegia el poema m'ha passat com a algun lector teu. He pensat que l'ocellet podria ser qualsevol víctima d'una guerra injusta ( com totes) que mor abans de despertar a la vida, i es resigna a esperar el seu moment. Ja se que el poema no es d'ara, però m'ha fet pensar amb Georgia, segur que molts es senten com l'ocellet del teu poema.
T'agraeixo els teus comentaris que m'ajuden a seguir i millorar.

Una abraçada ben forta

Un amic m'ha recomanat aquest poema. Ara li estic agraïda. Els primers versos m'ha recordat la meva infàcia a pagès amb les meves germanes, quan massa sovint veiem ocellets, que acabaven de nèixer, caiguts del niu. Sabiem que no podiem fer res. Esperàvem l'agonia i l'enterràvem allà mateix amb una creu feta amb dos branquetes. El teu poema, a partir de la imatge de l'ocell agonitzant, va molt més enllà. La vida, la mort. Somnis, volar. Gràcies Vicenç.

Vicent, molt bo. M'ha agradat MOLT.

M'ha agradat molt, dde veritat! és molt trist, toti l'esperança del color de les flors...

Felicitas!

Thalassa

M'ha semblat brillant aquest poema, té una construcció d'acord amb allò que explica i transmet molt.

Vicenç,
Espero que no et molesti que et re-comenti el poema…
He tingut una sensació estranya amb aquest poema, l'he rellegit forces vegades, i cada cop m'agrada més... i el sento menys trist, el primer cop, el vaig trobar molt trist... imaginant l'ocell esperant la mort...
I ara si que ho veig com una metàfora... quan estem fotuts, sense saber que fer, restant a l'espera... m'he sentit ocell! ... però també una metàfora de la societat, ferida de mort... "I queda en un somni, volar. I veure el cel blau, i les flors, i un món de milers de colors on respirar, on notar la pau d'un instant, on refilar, on sentir de viure l'encant, on procrear."...
Però el que més m'agrada és que veig el poema obert, sense final... al principi, veia el que semblava obvi, l'ocellet, al final ‘dorm i descansa' fins que mort... però ja no ho veig així, veig l'esperança!! L'ocell simplement espera... la mort? No! ... a que algú el reculli, el cuidi i li guareixi la ferida de l'ala per poder aprendre a volar!... com quan estem fotuts, que esperem que algú ens ajudi a sortir del pou... com la societat, la humanitat, que resta ‘dormint i descansant' fins que reaccionem, fins que fem quelcom per reconduir-nos tots plegat cap a un món millor.
Un poema sublim! Felicitats!

una abraçada,
Jordi.

Pobret ocellet... com a mínim és conscient del seu futur (si és que en aquest cas això és un consol!).
utilitzes un to encisador, que enganxa al lector i fa veure el patiment de l'ocell de forma tendre... vivint-lo...
No sé si és una metàfora d'algun fet o sentiment, però tant m'he fa... m'agrada com passatge de la vida l'ocell, quan ja només resta esperar... descansar... dormir...
Un poema preciós!

una abraçada,
Jordi.

que cau del niu, i que espero no sigui la metàfora fàcil de la il·lusió perduda en la negror. Un ocell que cau del niu i ens fa veure la lenta agonia del seu final.

És un poema trist, com diu Shuhua, però per altra banda, malgrat el final, que ja era d'esperar, tal com està recitat, no et deixa aquella engruna de tristor, sinó un bri d'esperança perquè no ha mort sol. Al seu final han assistit el pare i la mare, el seu records. Perquè al final, tot són, només records.

M'han agradat especialment els versos conclusius. Els versos breus amb què tanques algunes estrofes: ""Encara viu."", ""Nota una espina."", ""No pot triar."", ""No el veurà créixer.""... I m'han recordat, en un altre estadi, una de les tècniques d'adjectivació que sempre et posen com a exemple a seguir (i que cadascú faci el que vulgui, que per això està la creativitat), d'un escriptor molt reconegut: Josep Pla (que particularment no m'atrau gaire). D'ell sempre he sentit dir que tenia un especial do per crear els adjectius. els col·locava de tres en tres, i cadascun redefinia i ampliava la característica de l'anterior.

Ui! Ja m'estic enrotllant. Res, Vicenç, que m'ha agradat, i que et segueixo llegint.

Bon any, i salut!

LLIBRE (Sílvia)

aquesta és una poesia ben rimada. bastant trista. la trobo bonica. el primer que he fet quan he posat la nena a dormir és llegir-me els relats dels meus companys de taula. fins aviat.