L'occiür que volia perdurar

Un relat de: Mena Guiga
Un fastigós annèl·lid d'aquells que fan pessigolletes o cuïssor a l'anus volia viure molt de temps, per allò de sortir anomenat al Guinness. Cadascú amb les seves nèures, ben respectable.

L'únic que el propietari del cos on s'havia instal·lat (nascut i perllongat la vida) amb la seva nombrosíssima família no hi estava d'acord, gens ni mica, gota.

Aquella persona (no l'esmentarem, no s'emprenyi o passi vergonya o vulgui cobrar alguna cosa) va comprar a la farmàcia un producte anti-occiürs. Era tan inculte que es pensava que eren cuquets occidentals i va dir a qui el despataxa que, sobretot dels sobretots, que no fos anti-orientürs. L'altre, amagant un deix de somriure burleta, va aclarir-li: ' paràsits intestinals'.

A casa seva va saber prendre la medicació. Enhorabona.
Un cop a la setmana, dues setmanes, una pastilla.
Va buscar al diccionari què significava 'pastilla'.
En tenia, de sabó. Les empassaria, també.
En fer-ho, els cucs s'entaforaven dins bombolletes i, enrigolats, feien curses fins que petaven. I alguns, cal dir-ho, morien. Massa emocions. Però un bon traspàs, sens dubte.

La persona va llegir que si menges pipes de carabassa els rebentes, aquests invasors.
Sí, una mort cruel. Va somriure malèficament (es va mirar al mirall, orgullós).

Aquesta vegada hi va afegir vinagre de sidra, oli i llimona (li ho va dir una àvia d'aquelles que encara davantalegen i teixeixen i fan cassoles amb picada espesseïdora i més) i va empassar-los en quantitats industrials. Tot sigués per fer lliscar i expulsar el coi d'occiürs!

I va anar bé.

Anava pel carrer i deixava un regalim darrere seu no comentable.

Només va sobreviure N'Occiüreta.

I, com que m'ho ha contat (no, no se m'han encomanat!) jo, enrigolada, he escrit aquest relat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434461 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com