L'ocàs

Aquest "ocàs" m'ha donat tota la sensació de ser un lament, dolorós i profund, de tota una vivència perduda. Les tres primeres estrofes ens introdueixen en tots els records que et porten a destriar, un a un, tots aquells sentiments que un dia van ser grans, joiosos, que semblaven eterns.... i que ara, son com ones enfonsades, afanys trencats, il·lusions (que ja per si soles, indiquen fantasia, o sigui, irealitat).

A continuació, entres en el que a mi m'ha semblat un retret cap a la persona a qui escrius aquest gran lament: ja ni les seves promeses, ni les seves paraules ni els seus cants ... tenen cap importància, perquè han perdut tots els seu sentit, ja són sentiments morts, apagats en un "ocàs" d'indiferència.

I de nou, el lament més dolorós es fa palès a travès de la nostàlgia, de l'enyor més profund: aquell que, impregnat a la pell, et porta a reconèixer que els record d'aquella persona es va esvaint, només pots sentir la seva essència, perquè ja no hi ha presència.

I les tres últimes estrofes, l'acceptació del fet: un somni impossible,... ja no hi ha llum, "les onades són massa mullades" [encisador aquest vers i la imatge que transmet]... i dir-te, a tu mateix, gairebé sense pietat:

"...
aquest dany, sense sotura,
aquesta gruta, sense sortida,
aquest Amor, ja sense flama"

M'ha semblat com et deia al començament, un lament, llarg, profund, detallat, d'un amor perdut. I potser sí és cert que potser és una mica massa llarg, però jo crec que el poeta ho ha fet conscientment: perquè un lament no s'acaba de fer en quatre paraules. En calen moltes més per restablir la calma en una ànima enfonsada.

Un petó, Grünewald,.....i ja saps: tu ets així i així són els teus versos... ;-)

per aquest "ocàs" que, ja fa dies, m'estic llegint, i rellegint... vull treure'n el màxim profit de la seva lectura, de la teva inspiració i de la sensació que em dóna. Per això et dic que això que ara mateix estàs llegint, no és el comentari que vull fer-te, sinó un agraïment per tota la teva generositat. Avui has fet l'esforç de comentar tres poemes meus i.... de quina manera! I a més, amb sorpresa inclosa, perquè no he rebut cap missatge de Relats dient-m'ho.

Gràcies, Santi, no tinc paraules per agrair-te prou totes les teves. Una abraçada i..... una petita confessió.... m'agraden el números rodons, així que em sembla perfecte acomiadar aquest divendres amb un 25....

Fins la propera, o sigui... ben aviat!

PD. Suposo que ja saps que hi ha un fòrum aquí, oi? Només t'ho pregunto per curiositat, perquè no t'hi he vist mai, crec, i de vegades resulta molt divertit participar-hi. Un petó.

Hola! Aquí estic i no pels teus comentaris sino, perquè tothom aquí mereix ser llegit (a voltes massa difícil amb tanta gent).
El teu poema... ufff, deu n'hi do! mega llarg! feia, no ho sé quan que no en llegia un de tan llarg. Com això és un comentari et diré coses que no m'acaben de fer i altres que trobo estan molt bé.
L'extensió és un punt una mica delicat, la gent no està acostumada a llegir poesia i clar un poema tan llarg és fàcil que ni te l'acabis. Amb tot el que jo hi veig és que en un poema tan llarg esperes trobar quelcom d'estructura un principi i un final i si més no, jo no el veig. Quan arribes a: "Arriba el vent que tot s'ho emporta, /a cop de gràcia clou-se la porta;.." esperava que passés alguna cosa que hi hagués un canvi de tema però trobo que es repeteix amb d'altres paraules la mateixa idea.

L'inici amb: "ansiada esperança,/ mancada fortuna,/espera perduda /en ones enfonsades." m'ha agradat molt, sobretot les onades enfonsades...
I allà on diu: "Els teus cants ja són foscos,/ notes negres que es marceixen, /i és ara que jo em perdo/que els colors es consumeixen."
perfecte!!

Buff com m'he enrotllat!! tingues en compte però, que no sóc cap experta en la matèria i que els meus comentaris són subjectius totalment. Però m'agrada dir també allò que des del meu punt de vista no m'acaba d'agradar (perquè m'agrada que amb els meus també ho facin)

Una abraçada!

Doncs sí que porta feina sí, però sí surt de l'ànima és quelcom més natural i dóna una gran satisfacció. M'alegra que t'agradés MacLaude! Ja llegiré "algo" teu, ja! Salutacions.