Cercador
L'OBRECARTES
Un relat de: anna antoñico muntal- Compartir:
L'OBRECARTES
Sent com la ràbia l’envaeix. La ira ha deixat pas a un dolor molt profund. Les mans estan plenes de sang i un obrecartes jeu al terra Sobre el llit el cadàver d'aquell home tan estimat. Però que ha succeït? De mica en mica va recordant.
Vigorós, jove, amb un somriure als llavis... gairebé burleta, mentre li deia que la deixava, que es feia vella, que el seu cos ja no era atractiu, que en realitat no l'havia estimada mai.
El mirall li va tornar un rostre amb senyals del temps passat. L'obrecartes era allà, sobre l'escriptori i aquell somriure... havia d’ esborrar-lo ¡¡ Ella suplicà, li digué que l'estimava i ell continuava somrient... fins que la seva mà va agafar l'obrecartes i no parà d'apunyalar aquell cos tan perfecte que va caure com un ninot de drap.
Per fi ja no tenia el somriure als llavis... en el seu lloc hi havia una macabra ganyota.
.
Sent com la ràbia l’envaeix. La ira ha deixat pas a un dolor molt profund. Les mans estan plenes de sang i un obrecartes jeu al terra Sobre el llit el cadàver d'aquell home tan estimat. Però que ha succeït? De mica en mica va recordant.
Vigorós, jove, amb un somriure als llavis... gairebé burleta, mentre li deia que la deixava, que es feia vella, que el seu cos ja no era atractiu, que en realitat no l'havia estimada mai.
El mirall li va tornar un rostre amb senyals del temps passat. L'obrecartes era allà, sobre l'escriptori i aquell somriure... havia d’ esborrar-lo ¡¡ Ella suplicà, li digué que l'estimava i ell continuava somrient... fins que la seva mà va agafar l'obrecartes i no parà d'apunyalar aquell cos tan perfecte que va caure com un ninot de drap.
Per fi ja no tenia el somriure als llavis... en el seu lloc hi havia una macabra ganyota.
.