L'oblit

Una de les gràcies principals d'això d'anar fent anys, és retrobar-te amb vells amics, d'aquells que fa temps que no veies ("Deu anys ja!", "No pot ser!", "Però si sembla que fos ahir").
I aquesta és una sensació que per poder-la experimentar, n'has d'haver complert uns quants, d'anys.

I com que pedalant per la vida et trobes amb etapes amb perfils inimaginables, de sobte em trobo en una etapa en espiral (de baixada) on no paro de retrobar-me amb vells amics que feia massa anys que no hi parlava.

I algú s'inventa un sopar, i crea un grup de WhatsApp que serveix perquè l'oblit s’adoni que, aquesta petita batalla, està a punt de perdre-la. I el sopar va de conya, i es recorden les millors anècdotes i s'actualitza la llista de vells enemics (que a cada sopar és fa més prima).

Curiosament, és un sopar sense interrupcions pels mòbils ni ningú que t'ensenyi l'última foto (normalment desagradable) que acaben d'enviar al grup de pares de l'escola dels fills. En aquests sopars el mòbil perd tota la seva força gràcies al conjur dels assistents que, sense saber-ho, crea una bombolla de bon humor on qui hi entra, pedala de cop uns deu anys enrere. Quan no existia el WhatsApp.

I acaba el sopar i ens acomiadem sense que ningú digui aquella frase artificial i buida, d'anunci de tele-tenda a les tres de matinada: "Hem de repetir-ho més sovint, això!".
Ningú ho diu perquè tots sabem que hi haurà un altre sopar, però que no dependrà de nosaltres.
Dependrà de que es tornin a trobar les petjades que deixen, al destí, les nostres pedalades.

A l'endemà al matí, el mòbil ja ha recuperat el poder del temps, i comencen a arribar les fotos i els missatges de "que bé que ens ho vam passar".
I la foto del grup ja té un color més trist del que tenia ahir.
I l'oblit sap que torna a arribar el moment de començar a fer de les seves.