L'oblit de l'amor es cura en soledat

Un relat de: Mena Guiga
Era al pati amb la vista fixada en la Sloula, la tortuga de quasi un quart de segle, que s'atipava de poma farinosa que quan es compra s'ignora que ho és.

Era al pati, la Nebra. No pendria ni un sol got del licor del seu nom escurçat per més que hauria anat prou bé per guarir el trist desencís del que havia perdut vernís: un amor que s'havia anat aprimant aprimant com si li haguessin encolomat una dieta estricta i que no va poder sostenir amb cap cinturó: no hi havia més forats per aguantar-lo, mentre que el forat autèntic s'expandia com una gallina fora del corral.

-Sloula!

Sabia que l'animal no deixaria de menjar. I si és que es tombava per mirar-la, ho faria seguint la mobilitat que el nom amb què l'havia batejada -inspirada en l'adjectiu 'slow' anglès- deixava ben clar:

-Sloula!

La Nebra havia rebut una postal de Nebraska i l'havia esmicolada. Quina gracieta! El pocapena d'ex-company podia anar a rebotre als inferns, si volia, però no calia recordatoris d'existència, que ella ja els tenia, volguts encara que no volgués o sí volgués i triats encara que no triés o sí triés, amb segell propi, per més que esperonés al temps i li pregués una feina erosionadora anomenada oblit que, no obstant, depèn de factors més subtils.

El queloni, que l'orni es feia, no ajudava a entretenir aquell mico borratxo conegut com a 'cervell', sempre mamant del passat i surant en el futur, carregat d'exageracions tant sobredimensionaires com infradimensionaires.

La Nebra sentia la terra calenta del migdia de maig. Es va treure els mitjons estampats amb una fulla de maria. Poca cosa va canviar: també les lluïa, tatuades, a l'empenya de cada peu. Un desvari de post-juventut.

El contacte amb l'escalfor de l'element que acull arrels va provocar, un cop més, un oceà de llàgrimes, un oceà calmat, pacífic, necessari, guaridor. Les violetes a tocar, cap-cotes, volien animar-la fent de campanetes, tot i que havien de conformar-se amb la intenció, no pas poca cosa, musiqueta que no s'escolta però que se sent.

-Nebra!

Plou i neva. Plou i Nebra. Era la mateixa veu de qui havia fet aquella brometa que li havia fet efecte: un somrís. Es va girar.

Era algú que cada cop era més algú d'entre tothom. La Nebra només sabia que una estona de conversa agradable distreia, positivament distreia. I enredava i trenava cor i ànima.

Se'l va mirar. Com podia anar amb aquelles vambes bicolor selèniques i blau ultramar? I amb aquella cueta com un cordill penjant de la coroneta? La feia riure.

Per això hi era, aquell amic.

I van sortir a prendre un gelat, segurament. Coincidirien i demanarien el de torró que refrescava càlidament, lluny de qualsevol Nadal fred.

La Sloula va acabar la peça de fruita. Extraordinàriament, va deixar anar un rot: una fuita. Se li havia posat bé.

Com bé se li posava a aquella dona de quaranta-tres anys el a-poc-a-poc d'un vés-a-saber-què amb algú que cada cop era més algú. I així algú que esdevenia cada-cop-més-ningú cicatritzava en un dins important de la Nebra, colgat tot el que calia preservar-ne.

I a mida que caminava (no s'havia calçat!) li anava semblant que aquella frase d'una cançó que la tenia atrapada s'esvaïa per tant d'ús. I si la seguia taral·lejant era per com entenia, per fi, el so d'alguns instruments animaires. Sí, qui l'havia composada també ho havia passat.

"L'oblit de l'amor es cura en soledat"




Comentaris

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434469 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com