L'objecte màgic

L’OBJECTE MÀGIC


Era una tarda de dissabte, però no qualsevol dissabte! Va tenir la sort de topar-se amb un objecte, un objecte molt valuós. En el moment en què aquella persona va introduir-lo en el seu barret, mai s’hagués imaginat que podia ser allò. Mentre tocava el violí -no només per guanyar-se uns calers, sinó per pur amor a la música, a l’art!-, mentre els seus cabells rinxolats i foscos volaven amb el vent i de tant en tant l’acaronaven, mentre la gent passava i introduïa algunes monedes dins el barret, la música brotava i s’impregnava en una plaça plena d’encant, d’història, de màgia.

Una persona un tant misteriosa va apropar-se, restant a un metre o metre i mig de l’artista, posant tots els seus sentits en allò que estava sonant. Primer, va tancar els ulls i només centrava la seva atenció en escoltar aquella melodia, seguint el ritme de la cançó. Després, va obrir els ulls i va observar molt detingudament l’artista: tots els moviments del seu braç i dels seus dits, les faccions de la seva cara, els cabells al vol del vent... Veia la seva passió en tocar el violí, i no deixava d’escoltar.

Va afegir un tercer sentit: l’olfacte. Aquella melodia que sorgia d’entre tants moviments de l’artista, olorava a moltes coses segons el punt en què es trobés la cançó. A la terra mullada després d’un dia plujós, a les flors que han brotat a la primavera, a l’escorça d’un arbre centenari, a la nit d’una pluja d’estels, a la foguera d’un campament, a les fulles de la tardor que fan crac quan les trepitges, a un dia solejat i relaxant... Tenia totes aquestes olors i moltes més, només calia parar-li l’atenció que requeria aquella melodia.

El gust va ser el quart dels sentits que va usar. Les notes eren dolces com aquell pa de pessic recent cuinat, com l’afecte d’una persona estimada o com la veu fina d’algú que canta una cançó de bressol a un nadó. Tenia un toc salat, com quan t’has banyat al mar i et llepes distretament els llavis, experimentant una sensació curiosa.

Finalment, el cinquè sentit es va unir als altres quatre per palpar, percebre i experimentar aquella cançó. Notava les cordes del violí movent-se a les seves pròpies mans, com si aquestes fossin l’arc que les fregava. Les notes recorrien la seva pell des dels peus fins al cap, sentia com els acords d’aquell violí, d’aquella música, s’incorporaven poc a poc a cada racó del seu cos i com el so fregat de les cordes feia posar-li els pèls de punta. I així, amb tots els seus sentits posats, el seu cor es va commoure amb aquella melodia.

Aquella persona, que havia tingut la sort de gaudir d’un apassionat moment, decidí que volia fer-li un regal, un regal especial. Agafà un bolígraf i escriví alguna cosa a un petit tros de paper, que enganxà immediatament amb aquell objecte i el desà al barret de l’artista. Desaparegué, creuant la mirada al final d’aquella meravellosa cançó amb l’artista, interconnectant els seus sentits.

Quan va acabar de tocar, va recollir i va mirar el que aquella persona havia deixat al seu barret. Juntament amb l’objecte hi havia una nota, que deia el següent: “Amb aquesta cançó, m’has fet viure coses indescriptibles, sensacions que mai havia experimentat. He viscut aquesta melodia amb tot el meu cos, els meus sentits i la meva ànima. Et dono això. És la clau que t’obrirà totes les portes que desitgis. Bon viatge!”.

L’artista va guardar-se aquell present a la butxaca, esbossant un somriure que delatava una gran alegria, eufòria, plaer, goig, emoció, satisfacció, felicitat. Vida. Art que recorria per tot el seu cos.