Cercador
l'oasi del carsol
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Amb un rotulador li vaig dibuixar un carsol a l'avantbraç. El carsol (el dibuix del contorn d'una closca de cargol, en forma d'espiral, amb rajos de sol sortint-ne) havia set, des de l'inici d'aquell viatge, quasi un emblema per mi; el dibuixava i tatuava en moments concrets però força freqüents, sobre superfícies, mobles i pells.
Érem asseguts a la gespa, sota el sol fresc d'abril, intentant llegir pel darrer examen de filosofia. Però la mútua companyia era sempre per nosaltres una distracció, potser perquè crèiem que els nostres intel·lectes interactuaven d'una forma original i divertida. Aquesta complicitat, de la que no calia parlar-ne, perquè no aportava res més interessant que el propi fet, feia que tinguéssim una relació d'estimació molt profunda però mig secreta. No ens la manifestàvem sinó mitjançant el cultiu d'aquelles trobades, veient-nos en parcs i jardins diversos, mentre jugàvem a inventar jocs de paraules o recitàvem, espontàniament, versos que ens inspiraven petits detalls de la vida que venien a participar dels nostres moments.
Però no és de la nostra relació que vull parlar, ni tampoc fer una descripció intrascendent d'aquest amic. Només tinc la necessitat d'explicar el sentiment de plenitud que es pot arribar a tenir a voltes durant petits instants i fragments del dia a dia.
Com el dia en que amb un rotulador li vaig dibuixar el carsol i em va omplir l'ànima assedegada de bellesa d'aquell petit glop de felicitat. Jo només li'l vaig dibuixar i li vaig dir:
com l'espiral d'un cargol
la vida batega sota el sol
i es recrea en la seva petita absurditat;
tu que bategues amb la bellesa de l'absurd,
dus la marca del carsol sobre la pell.
I ell va restar en silenci mirant-se aquell gargot de tinta, i uns instants més mirant-me molt més enllà dels ulls, i llavors tots els astres es van alinear a les comissures dels seus llavis.
No va ser sinó un esclat momentani, una petita revelació de la Veritat: perquè la seva Veritat era la felicitat de descobrir coses noves dia rere dia, amb la joia que això comportava per la pau de la seva ment.
Quan ho feia, de somriure, tot el seu cos es contreia i dilatava en un espasme d'uns segons seguint el moviment d'encongir les espatlles. Eren un somriure i una rialla foses, un oasi de llibertat i alliberació, un secret només seu que embolcallava amb la timidesa de tota l'expressivitat continguda del seu cos. Era una esponja ofegada d'aigua que aconseguia respirar uns segons.
Tenia un força bon sentit de l'humor; calia estar ben atent per intuir quan podria esclatar aquella bombolleta de felicitat a la seva boca, que tant em fascinava. També calia estar atent a no contagiar-se de la hilaritat del moment per poder, així, mantenir els ulls ben oberts per no deixar de mirar-li els llavis ni un moment. Aquells llavis, llargs i prims, foscos com el seu rostre taciturn, que de tant en tant arreceraven la vida i li feien pessigolles; com aquesta vegada en que, inesperadament, sense jo haver volgut res més que enllaçar una baula més a les argolles de la nostra amistat, li havia tocat algun sentiment o record, o qui sap si potser una ocurrència, i em va sorprendre amb aquella explosió d'intensitat i vida condensades en dos segons irrepetibles.
Ah, aquells oasis de bellesa...!
Comentaris
-
Els petits moments de felicitat[Ofensiu]angie | 31-12-2005
són les lluernes de nostra vida.
Els vivim sovint sense paladejar, però en el teu relat queda reflectit tot el cúmul de sensacions que envolten un moment així.
Que la màgia que envolta sempre els teus escrits et condueixi a molts moments com aquest, maca.
Bon any nou per a una persona tan bella per fora i per dins.
angie -
Deliciosa ambigüitat[Ofensiu]foster | 25-12-2005
que plana sobre tot el relat, però sempre en positiu... la forma, el sentit i els sentiments es cargolen amb les teves paraules i provoquen espurnes de sol que m'esclaten als ulls amb més i més records i vívides situacions privades...que em retornen amb força i m'arrenquen, també , a mi, un agradable somriure, uns segons de complicitat amb el passat...
Boooooooon Nadal bitxa
Boooooooon Cap d'any quetz!
foster -
Ens dibuixes senders entre oasis.[Ofensiu]Jofre | 11-11-2005 | Valoració: 10
Quetzcoatl,
Els millors versos estan inspirats en els petits detalls de la Vida. Sí.
Tot el teu relat n'és ple.
En un univers de reflexió, parlar d'un oasi que posi sobre la taula l'essència dels lligams emocionals entre les persones és molt escaient.
Per sort, tu ens exhortes cercar el veritable significat i el perquè, de certs oasis d'amor, solitud i tendresa.
Una abraçada!
: - )
Al final aconseguiràs descodificar-ho tot, car ets plena de vida! -
Estàs buscant a l'amic o [Ofensiu]blaumar | 28-10-2005
a l'amistat , allò que sentim en regalar el que som.
Oblidar l'egoïsme per un instant i trobar inesperadament aprop el somriure de l' estimat.
Aquest és l'autentic oasi.
-Inspiador el teu assaig!- -
un somriure[Ofensiu]neret | 22-10-2005
quanta màgia i quant significat pot tenir un somriure. M'agrada com fas una història a partir d'un detall tan senzill.
t'hi he trobat, però, un parelll d'expressions una mica forçades: "quan ho feia, de somriure" i "tenia un força bon sentit de l'humor". La resta, detallista, tendre i amb un títol suggerent, com sempre!
felicitats
-
carsol[Ofensiu]abraham | 18-10-2005 | Valoració: 10
Llegir-te em provoca rebuig per la meva escriptura, no te'n faig culpable, però m'és impossible no sentir-me poca cosa.
D'altra banda, em fascina fer-ho, doncs crec haver trobat una autèntica escriptora, una dona que sap exterioritzar el seu pensament d'una manera ben dolça, sincera, real, bella i lleial.
Gràcies per transmetre'm tantes coses, bones i dolentes.
Les bones sempre per devant.
Una abraçada!
Espero tenir l'oportunitat de llegir moltes més coses teves!
Abraham
-
carsol[Ofensiu]abraham | 18-10-2005 | Valoració: 10
Llegir-te em provoca rebuig per la meva escriptura, no te'n faig culpable, però m'és impossible no sentir-me poca cosa.
D'altra banda, em fascina fer-ho, doncs crec haver trobat una autèntica escriptora, una dona que sap exterioritzar el seu pensament d'una manera ben dolça, sincera, real, bella i lleial.
Gràcies per transmetre'm tantes coses, bones i dolentes.
Les bones sempre per devant.
Una abraçada!
Espero tenir l'oportunitat de llegir moltes més coses teves!
Abraham
-
carsol[Ofensiu]abraham | 18-10-2005
Llegir-te em provoca rebuig per la meva escriptura, no te'n faig culpable, però m'és impossible no sentir-me poca cosa.
D'altra banda, em fascina fer-ho, doncs crec haver trobat una autèntica escriptora, una dona que sap exterioritzar el seu pensament d'una manera ben dolça, sincera, real, bella i lleial.
Gràcies per transmetre'm tantes coses, bones i dolentes.
Les bones sempre per devant.
Una abraçada!
Espero tenir l'oportunitat de llegir moltes més coses teves!
Abraham
-
un símbol de vida...[Ofensiu]ROSASP | 17-10-2005
Es poden compartir moments vitals plens d'encís amb una complicitat que va més enllà de les mirades i les paraules. Són vibracions que belluguegen juganeres, pessigolles que neixen al bell mig de la panxa i s'expandeixen a frec de pell.
Li dibuixes un símbol que simbolitza per tu la força, l'enigma, l'espiral del temps que mai s'atura, els raigs de sol que són rebuts i retornats il·luminant els misteris d'uns designis abstractes.
És preciós poder recordar instant com aquests on l'oasi del carsol es barrejava amb aquell somriure lluminós i lliure que descrius.
M'agrada aquesta unió de pensaments i sensacions profundes i alhora etèries.
Em recorda als núvols, a la boirina, a l'aleteig dels ocells...
Ai, quetzcoatl, com m'agradaria compartir converses!
Una abraçada que dibuixi un carsol!
Valoració mitja: 10
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161342 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com