Llunyana mort

Com cada cop que torno a casa, acarono suaument aquest objecte inert, aquesta cosa sense vida, que en un passat va ser el centre de la meva. I a pesar que ja és un fet quotidià, tornar al poble i veure-la allí, aquesta maleïda caixeta que no he tingut valor de desfer-me'n, a pesar que ha passat més d'un any, cada vegada tornen, juganeres i tristes a rodolar fins el sol.
És tan difícil acceptar que tot un ésser, i tota la vida d'aquest, càpiguen en una caixeta. La teva olor, la teva mirada, el tacte suau dels teus cabells, i la teua forma especial de besar, se n'aniran amb la pols que tan convertit. Sols quedaran els records, que cada vegada son més abstractes e imprecisos.
I cada dia que et veig, hem maleeixo per ser tan dèbil, no ser capaç de deixar-te anar, de perdre't per sempre, encara que se que ja no hi ets.
Es eixa sensació de que quan torni estarà allí, eix moment en que tanco els ulls i el sent al meu costat, plore; i em faig mal cada cop que els obro i em trobo sola.
Però a pesar de que em faig mal, no puc deixar anar aquestes sensacions, al igual que no puc deixar-lo anar al vent.
Per fi, el vaig deixar anar, era el correcte, el que devia fer. No va ser bonic, ni dur, ni estrany. Surrealisme, massa per poder arribar a sentir res, mai hagués pogut saber de debò que allò gris que sobrevolava la teva pedra preferida, era el teu cos.
I sols vaig sentir buit.
Buida jo, com el teu racó, com el teu coixí, com el teu collar, com la meva casa, com la caixa on et van enterrar.