Lluny

ho he interpretat bé, però què bonic és tenir en la mateixa persona l'amant i l'amic!! Aquell amb qui pots compartir totes les inquietuds, tots els somnis, totes les pors i les nits més dolces!!

Assolir en una sola abraçada la nit, l'amant, aquell que ens dóna escalfor (en tots els sentits...) que ens fa sentir millor i descobrir plaers que fan lluny el fred i les pors, i alhora el dia, l'amic, que ens ajuda quan pitjor estem, quan necessitem una mirada que ens comprengui o una espatlla on recolzar els nostres plors.

Què bonic el teu poema, i que bonica la idea. L'has sabut expressar d'una manera meravellosa.

Un barret, com no, d'amistat!!

Salz.

Molt be, el sol i la lluna, la nit i eldia l´amant i l´amic, tota una dualitat que es comnpensa!
Aquest soi que té l valoro en 10

Que no cal anar a buscar la lluna i el sol, ni els núvols ni els estels.... No cal anar tan lluny, perquè només cal tenir la nit i el dia que t'embolcallin l'amor que tan desitges.... i llavors podràs viure, sense que se't refredin les mans ni se't cremi la pell.
I és que tot és tan a prop si vols!
Un petó Llibre, ja no me'n podia estar de tornar-te a comentar!
(Ah, sí ! .... revisa aquesta poesia que fas, eh? que no acabes de trobar-li el punt..... ;-))

Lluna, Sol, tot es fon i es desfà, a les mans, entre dits. Mmm, dos cossos el l'amant i el de l'amic, o potser en són un? Llunyania trista, però com sempre hi ha una popera proximitat, una esperança. Ets una artista, em trec el barret.

Oki Doki ! Cap Verd, No Estrès !!

Els dos primers versos de les dues primeres estrofes són, per mi, la clau de tot. Desciuren perfectament la sensació de llunyania, de buit: assoleixes i es desfà. Un punt desesperant, no?
La composició del poema fa que la seva musicalitat sigui extramadament dolça, en la teva línia.

Una abraçada!

Marta

Assolir, quel com que hom desitge, assolir allò que estimem, assolir tot allò que ens es llunyà. Tendresa, amor i amistad més enllà de la expresivitat i la sonoritat. Molt bonic.

Bones!
M'has fet un senyor comentari, doncs aqyí te'n torno un. Més que res per a donar-te les gràcies, ja sé que aquesta és la meva setmana, però també hi ha molta gent que passa del tema.
he de dir-te, però, que no sé si vas entendre que la gràcia del relat que em vas comentar és que hi ha gairebé tots els títols de els cançons que Els pets han tret en els seus divuit anys de vida.
Tot i així, gràcies per mostrar-me les coses bones i les no tan bones que hi has trobat. Sempre va bé saber què cal millorar.
Vinga, noia.
Feia dies que estava absent d'RC, fa molt temps que no escric res, però és que no surt!
Bé, a seguir comentant i llegint. Aquest poema teu és molt bonic, també.
Petons,
aNNNa

molt be Llibre.
No u volguis asol.li tot, perqué gairebe tens tots el que pots desitja amb els teus relats.
i l'home que aixi de ser per tú. no pateixis ja arribarà.
Una abraçada.

Sí, lluny està assolir-ho tot. Tant de bo poguéssim! Això és el que ens marca i ens fa infeliços: el desig d'assolir-ho tot. Això fa que moltes vegades ens perdem en el que voldríem i no valorem el que tenim: la lluna, el sol... i milions de petites coses que podrien alegrar-nos...
Però la nostra naturalesa humana ens fa així d'inconformistes! I no tenim més remei que continuar desitjant-ho tot i sentint-ho lluny!

Asolir la nit i el dia, tot sencer, sense esperar molt de cada cosa, sense buscar-hi exclusivament aquest amor ideal que potser eclipsa el que tenim a les mans i se'ns escapa.
Molt cops la nostàlgia i la força dels delirs amagats, fa que es perdin instants irrepetibles d'una bellesa indescriptible, desfent-se entre els dits.
"Lluny" és el títol, llunyà està assolir-ho tot,`però no deu ser pas del tot impossible...

Un petó molt gran, companya!

no saps com t'envejaria, Llibre!. Això sí, una enveja sana perquè crec que tothom ha de ser el més feliç possible.

M'ha agradat aquestes quartetes amb rima assonant els versos parells de les tres primeres estrofes, perquè et fan introduir més en el paral·lelisme d'aquest si condicional amb què comences les dues estrofes en què els astres la lluna i el sol (amb tot el seu simbolisme: la lluna=fredor i el sol=foc) t'ajuden a aconseguir l'home que estimes. La tercera estrofa, en canvi, trenca aquesta estructura sintàctica i altre cop elements celestes, però diferents (núvols i estels, en aquest cas) seran inútils, perquè el JO poètic és ple de tristor.

L'última estrofa obre una esperança perquè és la totalitat del cicle que comprèn les vint-i-quatre hores ( l'assoliment del dia i la nit)i és en aquesta totalitat on reclames viure!!

Excel·lent, noia. M'ha agradat de debò.

D'altra banda, Llibre, amb el requeriment que em feies si el lector ha d'entendre fil per randa el que diu la poesia que llegeix; m'he permès escriure't un fragment d'una poesia de Joan Vinyoli que sempre m'ha agradat:

"Els mots, en veritat,
no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,
sinó per descobrir el que, transparents,oculten"

Crec que, a vegades, dec escriure poesia d'una manera críptica i, potser, poc assequible. De debò no me n'adono, perquè em surt així. M'agrada escriure i fins que vaig saber d'aquest programa, a qui estic molt agraïda, m'he llançat a escriure.
Sempre he explicat contes orals que, a vegades, escric (en tinc dos de publicats, que je,je,je,je, quan tinguis temps m'agradaria que llegessis, oi?).

Bé, bonica, vaja quin comentari. Crec que ens hauríem de cartejar (o xatejar), oi?

Petons.