Lluny de tu

Un relat de: Marta Abelló Saura

In absolute quiescence let me rest,
From all the world, from mine own self, apart;
I closer hold the ilimitable best,
Still as the final silence, with calm heart.
What need to strive or move?
It is enough to love.

Lytton Strachey


...Que poc m'hauria costat escriure't, sí, però el primer que vaig pensar en rebre la teva segona carta i els teus retrets era que la nostra distància era bona, molt bona per tots dos. Si omplia el buit corria el perill de fer-te pensar que potser et trobava a faltar, que encara eres part important de la meva vida i això em feia por, molta por. Tenia por de mi, de la mesura de les meves paraules. No és tan fàcil correspondre als desitjos dels altres, com ja hauràs après; tot sembla reduir-se a mers capricis quan no hi ha un veritable interès en aquesta satisfacció. I no era senzill, no, haver d'aturar les paraules que volia dir-te per calmar almenys en part la teva ansietat, la teva manca de notícies. Allò que hi ha de bon samarità en tots nosaltres lluitava per sortir a la superfície, lluitava per fer-me comprendre que tu em necessitaves, que havia de recordar els temps passats quan plegats érem feliços. Ho varem ser en realitat?
Potser no és fàcil per a tu el llegir-me d'aquesta manera, ho puc comprendre. Deus estar assegut amb la cigarreta entre els dits i un vas llarg sobre la taula, al costat de la meva carta. Et tremolen les mans? Et poses nerviós com la primera vegada en que vas rebre notícies meves i vas córrer a trucar-me? Vas pensar que hi havia quelcom d'amagat en les meves paraules; vas pensar que volia tornar amb tu, que et donava una segona oportunitat. No era així i ara tampoc: vull que això et quedi ben clar. I ni se t'acudeixi de trucar-me, pel que més vulguis. Has d'entendre que no vull parlar amb tu. No, no vull parlar amb tu i el que faig ara, el que escric, no és sinó una variant, una manera de que finalment m'entenguis, una manera de tornar-te el bé que tu em vas fer alguna vegada. Alguna vegada... Fa tant de temps!

No crec que ara sigui el millor moment per a recordar vells temps: els dies en que tu eres una altra persona, l'home que en realitat jo volia que fossis. Si t'escric és perquè... no ho sé perquè, potser necessito desfogar-me i la teva carta d'aquest matí m'ha desvetllat aquests mots adormits sota el llençol de les meves mans. Saps que en sé una mica d'escriure històries fantàstiques, contes imaginaris, però que em costa d'expressar-me quan és a algú real a qui em dirigeixo, i aquest algú avui ets tu. Tu, de qui ja no recordo l'expressió ni la forma dels ulls. Com ho puc haver oblidat? Pot un oblidar-se d'allò del que un dia es va enamorar? Sembla ser que sí, i és tant dur que començo a sentir-me com si hagués fet quelcom d'imperdonable. Segurament pensaràs que sóc cruel al escriure't tot el que penso, quasi sense embuts, però és que no ho puc fer d'una altra manera, així que hauràs d'acceptar-ho tot com vingui.
Em proposaves a la teva carta de quedar una nit, una sola nit en la que decidiríem definitivament si som l'un per l'altre o no. Què era això? Un ultimàtum? Des de quan et dediques a pensar en que hi ha encara una possibilitat?
Sé que és inútil fer-te preguntes perquè no m'arribaran les respostes. L'únic que puc fer és imaginar què diries, però me'n ric, d'això, perquè ho sé perfectament. I no creguis que m'excedeixo en la valoració dels teus pensaments perquè et conec massa bé, o al menys, et coneixia. Has vist com si que estic per tu? Encara que només sigui per uns moments sóc amb tu i et faig la companyia que dius tant necessites. El que encara no entenc és que visquis sol i no surtis mai. On han anat a parar les teves amiguetes i els teus col·legues de marxes nocturnes per la ciutat? És possible que t'hagin abandonat? Si és així pots comptar amb que la seva amistat no era més que un miratge, una il·lusió en la que vivíeu tots plegats. Ara, quan tu et trobes baix d'ànims, aquest miratge s'esvaeix. Ho sento, ho sento per tu. Deu ser dur trobar-se en aquesta situació.

Dius que no pots viure sense mi, però si és del tot cert que no tens a ningú més la veritat és que no pots viure sense ningú, no només sense mi. No crec que sigui bo que posis excuses i que em retreguis el teu mal, que em facis sentir com la culpable, com la dolenta. Ja no recordes que vas ser tu qui va marxar de casa amb aquella inqualificable? Ara no em vinguis amb històries de penedits que prou vegades m'has explicat. No em facis treure del calaix la meva llàstima per tu, perquè no la necessites, i si és així arriscat i truca a algun dels amics que t'ha abandonat i recorda-li que encara ets viu, que encara et queda algun diner a la butxaca i pots convidar-lo a qualsevol festa. Suposo que em diries que tot això ha quedat enrere i que ja no t'omple, que ara desitges vetllades més tranquil·les amb mi, sempre amb mi. No em facis riure... No em facis recordar-te les vegades que em deixaves sola, les vegades en que em feies plorar com si res més al món fos possible. Plorar i plorar durant hores fins que tu tornaves, alegre i cansat. Et ficaves al llit i dormies fins ben entrat el dia.
Has vist com les paraules van omplint la carta que volies rebre? Ja no em sembla tan costós com al principi.
M'agradaria pensar que ets aquell en qui un dia vaig confiar plenament, aquell a qui li dedicava els meus versos i li confiava els meus somnis. Mai vas saber amb quina entrega ho feia, amb quins ànims. Jo escrivia i tot era per a tu, sense traves, però t'arribava i llavors mancava el sentit, perdia el seu significat per enfosquir-se entre les runes de la teva insensibilitat. De veritat que desitjaria que tornessis a mi essent aquell que vas destruir. No trobes a faltar la part de tu que jo vaig estimar? Però clar, poc deu importar-te el que et digui respecte d'això. Mai no vas mostrar res més que indiferència quan et demanava, em queixava, em desfeia en llàgrimes pel mal que em feies. Per quina raó havies de canviar i tornar a ser qui eres quan et vaig conèixer? No, no en tenies cap de raó. Era més fàcil amagar-te sota la cuirassa d'home fort que t'havies fet, veritat?

M'he pres una estona per descansar perquè oblido que has vingut fins a mi cercant consol, no preguntes.
I sí, tot era més fàcil quan les nostres mirades es trobaven i els nostres cossos responien, en això trobo que tens part de raó. Però pensa en el després.... Peròs, peròs i peròs, només trobo peròs en cada punt de la teva carta; tot t'ho he de qüestionar. Sento no poder-te dir el que vols llegir, el que alleujaria les teves nafres. Sento dir sento un i un altre cop. Sento sentir llàstima per tu quan no ho hauria de fer, quan crec que no t'ho mereixes. Ni tan sols sé perquè t'escric, ja t'ho he dit abans. Quan fa que no ens veiem? Mesos? Semblen anys per mi.
He conegut a un home. I torno a sentir l'efecte que et causaran aquestes paraules. Potser arribat aquest punt deixaràs de llegir i jo em sentiré millor. Potser trencaràs en petits bocins aquest paper i tot quedarà oblidat ja per sempre més. Sí, decidiràs oblidar-me i amb mi la meva carta. Oblidaràs tot i t'oblidaràs tu mateix també una mica. Però en el cas de que hagis decidit continuar llegint trobaràs que t'explico les excel·lències d'una persona nova en la meva vida, una persona que m'estima de veritat i em fa sentir com mai m'havia sentit. Una persona que tracta per tots els medis de veure'm feliç.
No valen la pena les comparances amb tu, i no cal que te l'imaginis, que comencis a pensar com és, què li agrada, com és de diferent la seva forma d'estimar. No cal que a la teva imatge mental d'ell se t'aparegui la figura d'un Narcís o d'un Adonis perquè no ho és. Saps que mai m'ha atret l'excessiva bellesa d'un home i no veig perquè hauria de canviar ara. No tractis tampoc de ferir-te amb pensaments que et portin fins a la cova de la gelosia perquè no hi ha cap raó. Tu i jo ja fa temps que hem deixat de ser nosaltres. O no? Encara ho dubtes? Et llegia i les teves paraules em corprenien pel lligam que m'atribuïes als teus sentiments, a la teva vida. Deies que m'estimaves com mai no ho havies fet. I com és això? M'estimes des de la distància? No em veus ni em sents però m'estimes, penses en mi, et mors per escoltar les paraules dels meus llavis, et mors perquè sense mi et trobes sol, tan sol que creus que si no fos perquè encara ets jove moriries aviat. Ho trobo un tant excessiu, morir per algú. Només els antics ho feien això, recordes? La princesa pàl·lida, el joglar encisat pels seus ulls, la lluna, la música, la poesia... Em dius que moriràs si no em tornes a veure, com els romàntics, com els veritables enamorats.
No puc deixar d'estar afalagada per tot el que he llegit. És un canvi tan gran el que sembla has fet que començo a pensar que tornes a ser el que eres en un principi. Si fos així...potser... Però no. Ja t'he dit que estic enamorada; no puc canviar els meus sentiments així com així. No puc tornar a pensar en que tu podries tornar a formar part important de la meva vida.

Aquest home del que t'he parlat... Aquest home és el més important per mi, ara per ara. Somio amb ell per les nits i el cor se m'atura de només pensar-hi. Els seus gestos m'esgarrifen l'ànima, i passen ràpids els minuts i els dies mentre em pregunto si em trucarà. I voldria saber que amaga al fons del seu cor, conèixer poc a poc tots els seus secrets fins que siguin els meus.
És tant difícil parlar-te daixò... Parlar-te a tu que daixò no t'agrada parlar. Tens por? Tens por de les respostes que et pugui donar el teu propi cor?

He somiat amb tu de vegades, sí. Potser els dos ens hem trobat en els mateixos somnis. Somiàvem els dos en diferents llits, en diferents llocs, però érem junts; i de vegades aquests somnis eren tan reals que en despertar em semblava tenir-te al costat, que en obrir els ulls i estirar el braç podria sentir la teva olor, podria veure la teva cara. Havia somiat amb tu però tu no hi eres més a la meva vida, així que hav
ia de tractar d'oblidar-te durant el dia encara que a la nit et tornés a somiar. Era dur per mi, saps? Quan vas marxar tot era difícil, tot era trist. Ara, si somio amb tu tot és diferent i ho atribueixo a purs records de l'inconscient. No, no li'n dono gaire d'importància, encara que potser els somnis són reals en un altre espai i en un altre temps.

Perquè no ho oblides tot plegat; m'oblides a mi? No m'agrada aquesta dependència que em mostres, que apareix de cop com un fantasma a la nit. Si m'oblides, tot et serà més fàcil; t'ho ben asseguro. Però com oblidar-me, em preguntaràs, si només de pensar en aquesta obligació ja em recordes de nou? T'entenc, sí, t'entenc perfectament perquè ja he passat per tot això. M'he aturat on m'havia d'aturar; m'esforça't en viure, en sobreviure; he arribat a un punt en el que l'únic pitjor és el record. Poc a poc tot va arribant a la calma.

Arribo a la calma i al perdó però no puc enviar-te aquesta carta. No puc. No és avui el moment ni l'hora; potser no ho serà mai. Crec que serà millor llençar-la al foc, que es cremin totes aquestes paraules, unes paraules que he escrit de cor, només per a tu, sense res més al meu pensament que tu. Tu, que ets l'arrel de l'home a qui estimo a la meva imaginació. Ets part de l'home a qui he conegut, a qui he redescobert ajuntant engrunes, detalls d'ací i d'allà, petits records, llunyanes imatges. Sí, he creat l'home ideal a partir de tot el que desitjava que fossis i de la mica que eres. T'he fet a la mida: He tallat els defectes, he cosit les qualitats. Algú diria que és difícil enamorar-se de la perfecció si aquesta és imaginària, però qui és aquest que ho diu? Perquè no dóna la cara? Tothom té dret a estimar el que vulgui i jo estimo l'home perfecte que viu al meu pensament.
Si llegissis aquestes paraules veuries una sortida. Em diries que vingués amb tu perquè canviaries, perquè voldries ser exactament el que jo m'imagino. No veus que això no pot ser? Mai ningú no serà com jo vull que sigui; hi ha masses matisos, massa exigències, ara. No, ho sento però et diria que no. És més fàcil viure amb el desig, amb el somni de cada dia. Vull veure com creix l'amor per aquest ésser que he creat; vull imaginar històries que acabaran com jo vulgui: faré baralles, reconciliacions... Faré, en definitiva, un home perfecte que em dona l'amor perfecte, just el que vull, just el que necessito.
I vull necessitar la meva imaginació perquè ella em necessiti a mi; que no visquem l'una sense l'altra. Que es dibuixin nous camins cada dia i cada nit; que l'home sigui tendre i afectuós a cada moment, passi el que passi. Vull ser la deessa creadora de l'home ideal. Vull alçar-lo, vull llençar-lo al vol i que planegi per sobre tot el que desitjo. Que baixi quan li demano i descansi en els meus braços. Vull que ell imagini tots els romanços possibles i me'ls faci viure. Vull que estigui viu. Que sigui l'Home i l´Amant. Tot u. Tot per mi.
Escriuria milers de mots només pensant en ell, en tot el que em suggereix. Remouria cel i terra si conegués una possibilitat de trobar-lo físicament. Canviaria els ordres i els espais; aturaria el temps per aconseguir l'eternitat. Enrere quedarien els anys per començar de nou, amb ell, només amb ell que es part de tu. Un altre cop tu.
Sento no oblidar-te totalment; sento haver fet néixer de tu aquest home, però és així i em tranquil·litza una mica perquè em fa pensar que té quelcom de real i veritable, que no és una total fantasia. Em sembla tan irreal de vegades... Sí, de vegades penso en que tot plegat és una bogeria, que mai el tindré, que mai podré tenir-lo entre els braços. No es tracta d'abandonar, però quan m'arriben els dubtes començo a pensar si no seria millor si m'adaptés a les circumstàncies actuals, si no seria millor cenyir-me a algú en concret i acceptar com sigui, acceptar-ho tot com vingui. Però de nou dubto i me'n recordo del que vaig sentir atrapada dins el dolor.
Perquè has hagut descriure'm i fer-me remoure tot? No tens prou amb les altres cartes que em vas enviar; amb tot el que ja m'has dit? Sembla ser que no, que t'agrada sacsar la meva consciència i el meu esperit.
No voldria queixar-me de nou i fer-te sentir culpable. No voldria ferir-te inútilment. I si ens veiem, què pot passar? Em promets una treva, un parèntesi en el que trobar-nos a nosaltres mateixos. Em promets repòs, que ens allunyem de tot, del món, dels problemes, de la terra, de tot allò que ens pot fer mal. És això possible? Creus de veritat que junts podem vèncer? No hi ha res per vèncer sinó nosaltres mateixos; la nostra por. Em resisteixo a creure que tens la voluntat necessària per a estimar-me com sempre he volgut. I si fos així, quant de temps duraria? Et veus amb cor d'estimar-me la resta de la teva vida tal i com vas prometre? És fàcil dir i parlar, opinar, raonar i assegurar, però és tan difícil convèncer...
I torno a pensar en els bocinets de tu que encara estimo; en els bocinets que he fet créixer transformant-los en quelcom de gran valor. Lluny, molt lluny de tu em trobo en aquests moments en que torno a imaginar Aquell Home que ets tu i no ho ets alhora. No t'agradaria ser-ho de veritat? No t'agradaria ser l'objecte únic de la passió d´algú, objecte d'un feroç i salvatge enamorament?

Algú m'hauria d'haver parlat de la fi de l'amor per entendre els perquès que van sorgir. Hauria d'haver après a ofegar la ràbia i els plors; hauria d'haver après a no pensar-te, a no imaginar-te, a no crear-te de nou, a no fer-te a la meva mida. Ningú no em va ensenyar d'oblidar completament el que un dia va ser bo per mi. Ningú no em va ensenyar de perdonar totalment. Podria creure en deus que fossin benvolents i tractar d'assemblar-m'hi, però només puc fer-ho veritablement amb el que jo mateixa he creat. Puc disculpar els defectes que li poden sorgir al meu Ideal; puc defendre'l i justificar-lo. Ell es allò més valuós que tinc. És on vull anar a parar, es el meu fi, la meva vida.
Què és el que tens tu, quins són els teus objectius? Això és el que m'agradaria saber. Has creat alguna cosa? Tens quelcom que et regali els sentits, que et faci anar-te'n al llit satisfet, boig per recordar-ho? No pots tenir-me a mi, això ho has de descartar totalment i ara n'estic segura. Som massa diferents, volem coses massa llunyanes, massa dispars. Em pregunto si em sabries explicar el teu buit, si sabries donar forma al que et manca. No ets lliure, no, i jo tampoc; però la meva presó està feta de les reixes que jo mateixa he fet i aquí trobem la diferència. Les tempestes del meu cor són meves i jo les he fet, jo les puc transformar en bonança quan vulgui, mentre que tu... Ho sento però tu no has après encara dels teus errors, i no, no puc ser ja el que un dia vaig ser per tu. M'apropo cada vegada més a Aquell que he imaginat; m'hi apropo i m'hi endinso i m'hi enfonso. Nedo cada nit en els seus ulls i trobo refugi i calor entre els seus càlids i poderosos braços. Cavalco veloç al seu encontre i me'l trobo somrient allà al fons on el sol despunta i es desfà en vetes d'or. Me'l trobo i és meu del tot, sempre meu i ningú no me'l pot prendre per res del món. Mai més patiré i mai més ploraré la seva absència. Sempre amb mi. Sempre meu. Sempre nosaltres. Tots dos. Com abans. Com sempre ha estat. Com quan nosaltres gaudíem d'un mateix món, d'una mateixa vida. Nosaltres que varem ser nosaltres durant tant de temps... I torno a tu sense voler, sense adonar-me'n pràcticament. Podria estripar-ho tot i oblidar-ho. Podria estimar-te de nou i oblidar-me de la meva imaginació però no puc, ara és massa fort el pensament, m'arriba tan clar i tan precís!
Et trobo encara lluny, massa lluny com per a arriscar-me a perdre l´Home, l´Amant, aquell que un dia vas ser tu i que potser hi tornaràs. Potser. Algun dia. Però ara s'apropa ell i s'apropa a tota velocitat. Sembla que vol que vagi amb ell. És tan dolç el camí de la imaginació! Dolç com la mort quan arriba, quan és desitjada i cridada com aquest Home Ideal que m'obre les portes i m'acull. M'acull per sempre més...

Comentaris

  • Gràcies Josoc[Ofensiu]
    Marta Abelló Saura | 13-12-2010 | Valoració: 10

    Gràcies pel teu comentari, Josoc.
    Biogràfic? No, no ho és. Però la ficció beu de moltes fonts...

    Salutacions,

    Marta

  • M'ha impressionat[Ofensiu]
    Josoc | 11-12-2010

    De debò. No ho catalogues com a biogràfic, però sembla talment sortit del cor. I ha arribat al meu plenament. No sé com expresar-ho però hi ha textos que mentre els llegeixo sento com una pressió al pit. Són els que com a jurat acostumo premiar. Rep el meu vot per un premi que mereixes tot i no haver-hi concurs.

l´Autor

Foto de perfil de Marta Abelló Saura

Marta Abelló Saura

3 Relats

10 Comentaris

5004 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Marta Abelló neix a Barcelona el 1972, tot i que viu en un poble del Vallès Oriental des del 1989. La seva activitat literària s'ha desenvolupat sobretot en el camp de la narrativa breu i la novel·la tot i que ha treballat altres gèneres. Molts dels seus relats han estat publicats en antologies, revistes i fanzines. Ha quedat finalista en tres ocasions del Concurs de Narrativa Mercè Rodoreda (1996, 2001 y 2002) amb els relats Lluny de tu, Katie Whitman e Insomni; guanyadora del premi Comarcal de Narrativa amb la novel.la Jo, Arbert Bernat, senyor del castell de Lliçà (2008); finalista del I Concurso Internacional de Cuento Breve Salón del Libro Hispanoamericano Ciudad de México amb el relat "Número dos", 4rt premi del II Concurso de microcuentos "El dinosaurio" amb Cosas de niños (2009) i finalista de I Certamen de Microrrelatos de Terror Artgerust amb "Una noche en la casa Usher". Ha actuat como a mantenidora dels XXVII Jocs Florals de Lliçà de Vall.
La seva activitat com a blogger es desenvolupa al magazine literari "Los Manuscritos del Caos".

Últims relats de l'autor