Lluny d’aquell castell tenebrós entre la serra de Barbagelata i Lorsica.

Fins i tot les escasses alegries que es pogueren descabdellar entre la pols, les teranyines i el runam de Roccatagliata, foren capgirades, hàbilment, en contra d’ell. Per exemple, el somriure que li portava, com a regal, cada dilluns, des que hom els esbullà els caps de setmana, fou entès, també, en un sentit totalment contrari al seu significat real.

"Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.

Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!"

Al bell mig del camí de nostra vida
vaig retrobar-me en una selva obscura,
del dreturer vial la passa eixida.

Ai, dir com era, serà feina dura,
tot aquell bosc salvatge, i aspre, i fort,
que al pensament renova la paüra!

(Dante Alighieri: "Divina Comèdia", Infern, Cant I, 1-6; traducció de Josep M. de Sagarra)

Feia dies, ja, que totes les cartes de la baralla estaven marcades, i el triler aconseguia, lentament però amb seguretat, els seus propòsits en les jugades més insospitades, més inesperades.

Tot i així, ni l’un ni l’altre no pogueren pensar mai que la seva forçada separació a Roccatagliata hagués de significar la pèrdua de qualsevol possibilitat de trobada més endavant, lluny d’aquell castell tenebrós entre la serra de Barbagelata i Lorsica.