Llunats

Acabaven de VIURE hores al llit. Hi estaven tan a gust! Al sostre de la petita cambra de l'amor hi havien descobert un peix amb ganes d'abraonar-se damunt teca allà on tothom hauria vist una llepassa en un plafó . La Nida, imaginativa, l'havia descobert. En Pep va corroborar-li. D'aquí a parlar i parlar i riure a passar al llenguatge dels besos, del tacte i inesperadament a un estat de tendresa i de comunicació que...la definirien de meditació telepàtica? Havien estat tàntrics?

Quan van sortir a mirar la lluna al terrat com per respirar d'aquell màgic trasbals, en Pep li va dir que ell era un quasi mindundi. Ella, que mai havia sentit aquell mot, esclafí a riure.

-És un no ningú.

Llavors ella parà de cop.

-Tu ets la meva lluna sencera. T'estimo.

El rodamón somrigué. Es mirà aquella dona mig bruixa que tenia un halo irresistiblement seductor i s'avingué a pujar a l'escombra.

-Anirem a mindundejar!

Ell era un home petitó un pèl massa inflat de la panxa (abús de 'clares') i amb el cap rapat com un monjo budista. En Pep s'escoltava els ocells i si li defecaven a la closca els ho agraïa. Era un dels motius pels quals la Nida se n'havia enamorat. Primer l'havia trobat estrafolari i carregat de manies. Després, en adonar-se de les seves pròpies rareses, ho aparcà i es fixà en qui era realment aquell personatge. I ara, finalment, el duria fins el satèl·lit oníric, per comprovar que ell era qui sempre havia estat esperant.

-Xoxilúuuuu...on em portes? Para, pixotaaaaa, que em marejooooo!

Amb aquells apel·latius la tenia bastant boja. La dona de mig segle d'edat se sentia feliç posant la directa vers una lluna esplèndida, majestuosa, la més grossa des de feia uns quants lustres. Com més s'apropaven a la gran piga blanca de la volta celest, més sentia ella que sí, que el company de viatge era en Pep. Qui els ho hagués dit! Aquell home que es tapava la boca quan reia, vergonyós, i que quan la duia amb el cotxe atrotinat girava una rotonda que no tocava només perquè el cotxe del darrere passés per qüestió, afirmava ell, d'energies de mal rotllo. I què? S'adonava que allò feia que li agradés més. Es notava efervescent com la gasosa. Per tant, no tingué cap problema en tirar-se un senyor pet.

-Alçaaaaa!

En Pep llavors, com si l'indicador hagués estat aquell so, es va posar dempeus sobre l'estret tronc de l'escombra, va treure el saxòfon de la funda que duia penjant de l'esquena i es va posar a tocar música astral-akashico-gloriosa de Gopala Ananditur amb aires de circ. Abans, però, digué, tot i saludant estels:

-Ser un mindundi és una fita. La més gran. Allibera de l'ego.

Extasiada per la personalitat d'aquell home singular més que no pas per l'art de tocar l'instrument (ell, humil, afirmava ser-ne un aprenent) la Nida no parava massa atenció a la conducció.

Per això van travessar tota la lluna entrant i sortint pels cràters, atabalant-la com un corc pessigollaire.

Però...és clar: la lluna, lluna és. Més que ningú podia copsar aquell encontre d'ànimes. Els abraçà amb el seu alè còsmic que amb la imatge dels dos amants tirava a còmic. I així aquells dos sers van estar junts eternament.