Llunats

Un relat de: Mena Guiga
Acabaven de VIURE hores al llit. Hi estaven tan a gust! Al sostre de la petita cambra de l'amor hi havien descobert un peix amb ganes d'abraonar-se damunt teca allà on tothom hauria vist una llepassa en un plafó . La Nida, imaginativa, l'havia descobert. En Pep va corroborar-li. D'aquí a parlar i parlar i riure a passar al llenguatge dels besos, del tacte i inesperadament a un estat de tendresa i de comunicació que...la definirien de meditació telepàtica? Havien estat tàntrics?

Quan van sortir a mirar la lluna al terrat com per respirar d'aquell màgic trasbals, en Pep li va dir que ell era un quasi mindundi. Ella, que mai havia sentit aquell mot, esclafí a riure.

-És un no ningú.

Llavors ella parà de cop.

-Tu ets la meva lluna sencera. T'estimo.

El rodamón somrigué. Es mirà aquella dona mig bruixa que tenia un halo irresistiblement seductor i s'avingué a pujar a l'escombra.

-Anirem a mindundejar!

Ell era un home petitó un pèl massa inflat de la panxa (abús de 'clares') i amb el cap rapat com un monjo budista. En Pep s'escoltava els ocells i si li defecaven a la closca els ho agraïa. Era un dels motius pels quals la Nida se n'havia enamorat. Primer l'havia trobat estrafolari i carregat de manies. Després, en adonar-se de les seves pròpies rareses, ho aparcà i es fixà en qui era realment aquell personatge. I ara, finalment, el duria fins el satèl·lit oníric, per comprovar que ell era qui sempre havia estat esperant.

-Xoxilúuuuu...on em portes? Para, pixotaaaaa, que em marejooooo!

Amb aquells apel·latius la tenia bastant boja. La dona de mig segle d'edat se sentia feliç posant la directa vers una lluna esplèndida, majestuosa, la més grossa des de feia uns quants lustres. Com més s'apropaven a la gran piga blanca de la volta celest, més sentia ella que sí, que el company de viatge era en Pep. Qui els ho hagués dit! Aquell home que es tapava la boca quan reia, vergonyós, i que quan la duia amb el cotxe atrotinat girava una rotonda que no tocava només perquè el cotxe del darrere passés per qüestió, afirmava ell, d'energies de mal rotllo. I què? S'adonava que allò feia que li agradés més. Es notava efervescent com la gasosa. Per tant, no tingué cap problema en tirar-se un senyor pet.

-Alçaaaaa!

En Pep llavors, com si l'indicador hagués estat aquell so, es va posar dempeus sobre l'estret tronc de l'escombra, va treure el saxòfon de la funda que duia penjant de l'esquena i es va posar a tocar música astral-akashico-gloriosa de Gopala Ananditur amb aires de circ. Abans, però, digué, tot i saludant estels:

-Ser un mindundi és una fita. La més gran. Allibera de l'ego.

Extasiada per la personalitat d'aquell home singular més que no pas per l'art de tocar l'instrument (ell, humil, afirmava ser-ne un aprenent) la Nida no parava massa atenció a la conducció.

Per això van travessar tota la lluna entrant i sortint pels cràters, atabalant-la com un corc pessigollaire.

Però...és clar: la lluna, lluna és. Més que ningú podia copsar aquell encontre d'ànimes. Els abraçà amb el seu alè còsmic que amb la imatge dels dos amants tirava a còmic. I així aquells dos sers van estar junts eternament.


Comentaris

  • Bonics Llunats...[Ofensiu]
    Romy Ros | 15-12-2016

    M'agradat molt el teu conte....Sí, la lluna és sempre lluna i platejada o groga ens transporta sovint a la seva cara oculta, misteriosa, creativa i... ciclíca.
    Gràcies Mena Guida per comentar-me el meravellós sol de tardor... que molts dies em va ajudar a enlairar l'ànim ensopit i sufridor i va pinzellar calidesa als dies grisos.
    Et continuaré visitant.

  • Cap a la lluna![Ofensiu]
    Montseblanc | 07-12-2016

    Quin bonic conte... Divertit, tendre, esbojarrat... i fa venir al cap unes imatges que m’han recordat fa molts anys, quan els dibuixants imaginaven els viatges a la lluna així de fàcils, dalt de qualsevol aparell que volés, i la lluna al fons esperant, amb ulls humans i somriure de dona/mama. I reivindicant els diferents, els que ningú miraria dues vegades pel carrer. Tots tenim a dins coses que valen la pena, només cal trobar la persona que ho sap veure...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

799 Relats

851 Comentaris

322862 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com