Cercador
Llunat?
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Potser es deia Nil o Lin. Ja no ho recordava, de capgirat que tot ho veia, que tot ho feia, que no ho podia evitar.
Tenia els ulls tancats i li venia una llum astral com del nacre iridescent de la capa interior de les petxines. Somreia, marejat.
Abans de trepitjar-la no li passaven aquelles coses. Abans tot era normal i agraïa el canvi, molt.
Nil o Lin estava a punt de fer el traspàs, l'intuïa, tenia molt mal de cap, però ja sabia de què anava el gran cosmos, que l'havia tastat i no tenia gens de por.
Havia gravitat damunt d'ella i havia sentit un neguit especial i espacial. Havia gosat enfonsar-se en les seves pregoneses i ho pregonava massa, il·lús que el creguessin.
I tot plegat perquè el satèl·lit l'havia fascinat i l'havia subjugat, juganer i pidolaire, com l'ànima de la dona que no tenia.
Van entrar a la seva cambra i la sang ja li havia pujat al cap, de tant estar-se d'aquella manera, fent el cap per avall, invertint el temps en comptar cràters que besava i en girar mots que esdevenien màgics i compartia amb els estels. Això creia.
Això creia aquell que no es deia ni Nil ni Lin ni havia estat astronauta sinó que un seixanta-nou massa ben fet l'any seixanta-nou amb una 'ella' que qui sap on parava l'havia trastocat, massa, per massa tant, per massa molt. I el món s'havia girat, un inrevés meravellós que el feia viure i deixa't d'hòsties.
Tenia els ulls tancats i li venia una llum astral com del nacre iridescent de la capa interior de les petxines. Somreia, marejat.
Abans de trepitjar-la no li passaven aquelles coses. Abans tot era normal i agraïa el canvi, molt.
Nil o Lin estava a punt de fer el traspàs, l'intuïa, tenia molt mal de cap, però ja sabia de què anava el gran cosmos, que l'havia tastat i no tenia gens de por.
Havia gravitat damunt d'ella i havia sentit un neguit especial i espacial. Havia gosat enfonsar-se en les seves pregoneses i ho pregonava massa, il·lús que el creguessin.
I tot plegat perquè el satèl·lit l'havia fascinat i l'havia subjugat, juganer i pidolaire, com l'ànima de la dona que no tenia.
Van entrar a la seva cambra i la sang ja li havia pujat al cap, de tant estar-se d'aquella manera, fent el cap per avall, invertint el temps en comptar cràters que besava i en girar mots que esdevenien màgics i compartia amb els estels. Això creia.
Això creia aquell que no es deia ni Nil ni Lin ni havia estat astronauta sinó que un seixanta-nou massa ben fet l'any seixanta-nou amb una 'ella' que qui sap on parava l'havia trastocat, massa, per massa tant, per massa molt. I el món s'havia girat, un inrevés meravellós que el feia viure i deixa't d'hòsties.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436090 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com