Lluna plena

Dolça noctàmbula,
esborradora insaciable
de la ferida inmortal
que brota emmudida
desperta rere un arbre
amb la pell de marbre
i la parla esfosquida.

Deixa'm entrar al teu jardí
que no vull pas fugir
d'aquest somni de robí.

Dels amants sents la remor
agenollada en la foscor.

Deixa'm beure
del teu elixir d'amor
en la penombra del carreró antic:
la nit eterna, quanta blavor!
no m'ho puc creure.

Atrapa'm fort
que no vull
que arribi el dia,
usurpa'm la tristor,
esborra la mentida
que bull
i crema
que ja cansa
i no descansa.