Lluna plena - capítol 7

En Marc va sentir una fiblada tan forta dins el seu pit, que va costar-li poder parlar i encara mes reaccionar.
-Que ha passat ?. Estàs segur del que dius?. On es?.
En Damià va començar a parlar amb un gran nerviosisme. En Marc no entenia res. S'anava impacientant, nomes va captar que el cotxe d'en Jaume estava a baix, a la cala ben estavellat, i el seu cos, restava inert sobre la sorra, el mateix Damià l'havia tret de l'aigua,
on flotava de cap per avall. Sense deixar-lo continuar, va engrapar-lo pel braç d'una revolada, i varen baixar per el caminet entortolligat que sortia de l'altre costat de la carretera.
La lluna quasi tapada per negres i agressius núvols que semblaven formar part de l'escena.
Ells baixaven de presa per aquells penya-segats, sense pensar que podien estimbar-se abans d'arribar-hi. Patinades, revinclades, esgarrapant els seus cossos contra les roques. Els cors els bategaven tant fort que semblaven una vella locomotora a punt de rebentar. La respiració cada cop mes dificultosa per l'esforç i la por al que trobarien, desitjant que tot hagués estat un error i el trobessin viu i rient-se d'ells com havia passat tantes vegades.
Al arribar, sols el silenci trencat per les ones. Una engruna de llum de lluna il·luminava petits espais discontínuament. Allà al costat de la barca d'en Damià, podia veure's un embalum, que devia ser en Jaume.
Varen atansar-s'hi amb molt de compte i al sortir la lluna del seu amagatall, varen poder veure, el que sense dubte era el cadàver d'en Jaume. Després de una estona intentant refer-se inútilment de l' ensurt, varen pujar a la barca i van anar al poble per mar per fer-ne mes via. Varen donar part a la policia, qui després de les indagacions pertinents, varen arribar a la conclusió que en Jaume havia agafat el cotxe, després d'haver ingerit alcohol junt amb substancies estupefaents i en meitat del seu deliri, havia derrapat a les corbes, tot caient al buit. Creien que havia mort en el acte, i el seu cos havia anat flotant fins que en Damià el va trobar. Segurament que no feia mes de un dia que era mort.
Això va causar un gran rebombori al poble, no perquè no s'ho esperessin, mes aviat pel fet de passar alguna cosa excepcional, encara que fos una desgracia.
El enterrament va ser trist, no tenia família coneguda, la gent hi anava per morbositat, per tenir tema de conversa. Els únics que ho sentien de veritat, eren en Damià i en Marc, i aquet últim, mes que ningú, havia perdut al seu millor amic, al confident i la font d'ingressos mes fiable.
Aquella mateixa nit va prendre la decisió de portar a terme el que en Jaume l'hi havia recomanat que fes, tantes vegades. Anar a cercar la Maria. Sabia que era a Paris on treballava en el mon de la moda.
A penes va dormir i quan el cos se l'hi rendia i feia alguna capcinada, els malsons el despertaven amb el cos amarat de suor.