Lluna en peu de guerra

Un relat de: Ilargi betea

La lluna solitària
entra a la seva llar.
Tanca la porta
-dues voltes, no vol sorpreses-.

Es dirigeix al sofà,
més tard a l'ordinador,
després de la televisió
el tedi l'abruma.

Recorda els seus amics.
Abans en tenia...
abans del núvol gris
que l'allunyà de tot.

Pensa en el Sol.
Ell també hi era...
abans de la tempesta.
Ara... no ho sap del cert.

Desperta del malson.
L'aire li sembla feixuc
però alguna cosa la reanima...
Serà energia? serà màgia?

Decideix lluitar.
Cap mal llamp li prendrà
allò que és ben seu.

Potser la boira no sap
que pots tapar la lluna
però sempre reapareix.


Comentaris

  • Força i Dignitat[Ofensiu]
    helena | 31-05-2006 | Valoració: 10


    Tens raó, la protagonista del teu poema s'assembla molt a la meva Núria, què juga brut i fa mal als altres amb tota impunitat.

    El important és mantenir les distàncies amb algú que se'n riu dels altres i no pensa en el sofriment que pot provocar.

    Tenir amics egoïstes és un mal negoci.

    M'ha agradat molt la suavitat i serenor del teu poema, què va fent lliscar amb fluidesa el misatge contundent que d'ell, es desprén.

    Força i literatura!

    helena

  • Sí, Ilargi[Ofensiu]
    brideshead | 28-04-2006

    Efectivament, només has d'anar seguint les "instruccions" que t'he anat donant... perdona per fer-ho així, però mai no m'ha agradat la idea de posar-lo en públic. Però quan tu m'ho has demanat... no me n'he pogut estar, perquè m'encantaria que un dia poguéssim xerrar!

    Ah!... i no t'estranyi si et sembla un nom ben diferent... va ser una broma amb uns amics a l'hora de crear-nos el compte de correu.

    Molts petonets, Lluneta plena, espero que podrem parlar ben aviat!

  • M'agrada aquesta lluna...[Ofensiu]
    ximxim | 29-03-2005 | Valoració: 10

    ...que tanca el pis amb clau, que s'asseu al sofà a mirar la tele...(me la imagino, arraulida amb la manteta), que està trista però que decideix mirar endavant i lluitar pel què vol. I per si la lluna aquesta s'assembla a tu: ànims, a la merda la boira!

    A mi també em va agradar molt veure't a la presentació. Tota una fada bona, en efecte! ;-)

    Una abraçada!
    Mercè

  • Lluna de pau[Ofensiu]
    George Brown | 17-03-2005

    A vegades estem una mica enfoscats i només volem fugir una mica de tot (‘l'allunyà de tot'), amb el desig que res trenqui la nostre tranquil·litat, ni desconeguts ni coneguts ni amics, creiem que ningú serà capaç de fer-nos reaccionar, per tant, millor estar sol que donar mala companyia... però no és així, ‘cap mal llamp li prendrà allò que és ben seu', com diu el tòpic, ‘després de la tempesta sempre ve la calma'... molts cops, és curiós com arriben les tempestes, a vegades sense avisar, sense cap paraula, sense ni saber com ha arribat, però el que hem de fer és ‘lluitar' i fer sortir el sol lo abans possible...

    M'han agradat molt els primers versos:
    "La lluna solitària
    entra a la seva llar.
    Tanca la porta
    -dues voltes, no vol sorpreses-."
    ... és el que volia explicar, però em sembla que no ho he fet gaire bé... les ganes d'estar sol, la necessitat d'estar sol, sense ningú que trenqui aquesta soledat, això sí, soledat temporal, per pensar, malpensar, no pensar, ganes de no fer res, no voler fer res, ment en blanc per emblanquir la negror del moment...

    Bé, per no acabar de forma tant pessimista el meu comentari, també destacaré els últims versos, contrapunt necessaris per arrodonir el poema:
    "Potser la boira no sap
    que pots tapar la lluna
    però sempre reapareix."
    ... doncs això mateix, la lluna, els somnis, la esperança... encara que no els veiem estan allà i ‘sempre reapareix', i cada cop que ho fan adquireixen més força, més il·lusió, més desig...

    un petó,
    Jordi.

  • Aqesta lluna...[Ofensiu]
    EsCucurucuc | 21-02-2005 | Valoració: 10

    Qi reapareix i amb força és la lluna plena particular de RC!! Q ja t'ho he dit, però es trobava a faltar una novetat literària teva!!

    M'ha encisat el poema, de veritat, i ja saps que seguirem esperant petits regals teus, com aquest!

    Un petonàs al nas...no podia faltar, no? I vigila que el drac no et prengui més colors!

  • se m´oblidava[Ofensiu]
    Capdelin | 18-02-2005

    no contestis - stop - tot va bé - stop - clausura controlada - je je - stop - lluna en peu de guerra ataca - stop - uauau! - stop - els amics no fallen mai - stop -
    m´ha agradat molt el poema... la lluna s´omplirà de nou de somnis!!!!

  • hi ha més estrelles...[Ofensiu]
    Capdelin | 18-02-2005 | Valoració: 10

    porugues, senzilles... eclipsades pel cregut sol durant el dia... sí, sí, tenen també llum pròpia... només les veuràs a la nit, quan la lluna comprensiva les deixa resplandir en la nit amiga... estan lluny, moltes no tenen nom ni cara, brillant d´amistat en la llunyania. El sol crema, la lluna pentina, somriu, anima...
    un poema fantàstic, delicat, fi, tendre... suau en la forma, just el missatge que sota els versos respira...
    celebro la teva tornada, t´esperava... li faltava el vers final a la POESIA.
    "sola en casa-3" ha donat fruits saborosos je je
    un petó i una abraçada del teu "polsim de lluna"

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Ilargi betea

Ilargi betea

28 Relats

389 Comentaris

188227 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:

- És que si fos poeta podria dir tot el que vull.

- I què és el que vols dir?

- Bé, aquest és el problema. Com que no sóc poeta no puc dir-ho.




Fragment de "El cartero de Neruda" d'Antonio Skármeta.