Lluna de tardor

Quan tancava els ulls, sentia la remor,
De milers de sons barrejats...
Si t'acostaves sentia la frescor,
D'aquests llavis fets per a ser besats...

Em sentia al vell mig del món,
Quan et tenia tant a la vora...
Surava i surava per entre l'amor,
Només recordan-te a tota hora...

Des de la teva falda mirava al voltant,
Podia veure aquell esclat de colors...
No hi havia ni un sol entrebanc,
Res que es pogués posar entre tu i jo...

El mon es veia tant diferent,
Nomes gronxant-me al teu coll...
Saltava d'una punta l'altre,
Quan estaves en quart creixent...

Poc a poc el teu rostre va anar canviant,
De creixent vas tornar-te plena...
I aquella llum vacil·lant,
Va esclatar en llums i colors de tota mena...

Aquell posat tan encisador,
Aquella mirada tan serena...
Aquell somriure tan encantador,
La teva figura de sirena...

Que n'és de fantàstic tot
En aquest mon de colors...
On la màgia del amor,
Pot esborra tots els temors...

Però...ara què està passant,
Perquè ja no llueix com abans...?
Perquè ja no es veu tan gran?
Potser perquè és quart minvant...?

De sobte, una forta batzegada,
Fa que torni al mon del vius...
On es la meva lluna estimada?
Com es que ja no somriu...?

Tot ha estat només un somni,
Jo no estava dalt la lluna...
En obrir els ulls, ha fet que torni
A la freda realitat tot d'una...

Però... aixecant la vista enlaire,
Veig la lluna encara allà...
Em mira dolçament i em fa l'ullet,
Realment només ho he somniat...?