Cercador
Llum
Un relat de: Andrea Ramírez Sánchez- Compartir:
Donava voltes d’una punta de l’habitació a l’altra, no podia sortir. Em sentia atrapada amb una sensació de vertigen. No sabia què fer, vaig optar per anar-me’n. Vaig dirigir-me a la porta i, ràpidament, vaig agafar les claus de casa. Arribava tard a l’escola. M’havien dit que havia d’estar al parc a les vuit en punt, on prepararíem les paperines. No arribava a l’hora. Passaven deu minuts de les vuit i, vaig decidir entrar al col·legi. Sabia que encara faltaven cinquanta minuts perquè comencessin les classes, però em va sobtar la quantitat de nens i nenes que hi havia asseguts a terra, fent, tots junts, una rotllana i regalant-se somriures entre ells. A les seves mans duien una paperina plena de fruits de castanyer. Un d’aquests va ser-hi extret i va ser llençat per un nen. Va anar rodolant fins que va arribar als meus peus. Vaig fugir corrents.
Les meves pupil·les es dilataren tot deixant entrar un raig de llum. Em vaig despertar. Els llençols em feien nosa. Vaig mirar el rellotge i marcava les set de la tarda. D’aquí a mitja hora havia de ser reunida amb els meus amics. Feia un mes que parlàvem d’aquesta trobada, la trobada de finals d’octubre. Per tant, no podia permetre’m arribar tard. Anava caminant amb decisió, m’havia compromès a estar allà al més aviat possible. Un cop allà, vaig seure en un banc i anava contemplant les paradetes, n’hi havia moltes. Estaven col·locades en forma de cercle, de manera que els venedors es podien mirar entre ells i, de tant en tant, les mirades que intercanviaven incloïen un significat especial.
Al fons de la plaça els vaig veure, ja eren aquí. Els cinc minuts d’espera havien fet que em fixés en la paradeta que tenien just al seu costat, aquesta estava fora del cercle. Vaig aixecar-me i em vaig dirigir cap a ells. Em van rebre amb abraçades, i mentrestant, l’aroma de la paradeta m’envaí i m’obligà a mirar cap a la cantonada. Era un dels aromes típics de finals d’octubre, d’hivern, d’aquells que se t’aferren a la roba. En desviar la mirada, l’olor i la imatge es varen fondre en una realitat amable i atemporal, les castanyes torrades.
Estava tancada, no podia sortir. Sentia vertigen, res tenia sentit. Arribava tard al parc, a l’escola... Mai havia sentit aquella sensació, la d’estar preocupada i estressada però a la vegada també relaxada i contenta en veure aquells nens i nenes asseguts en rotllana, gaudint dels seus fruits. Quan era petita, un cop a l’any, a l’escola, els alumnes i professors sèiem al pati formant també una rotllana. Hi havia dos encarregats que torraven les castanyes i, des de l’aula, podíem percebre la seva olor. Els professors ens donaven un grapat i ens les anàvem repartint entre els que érem. Normalment jo les solia endreçar a la butxaca per donar-les als meus pares. Els altres se les menjaven ràpidament, i, al cap de mitja hora, ja no en veies cap.
Vam estar donant un tomb durant dues hores sota l’ambient festiu i les llums, les quals amb les seves intermitències et transportaven a un món màgic de records. En arribar a casa em sentia satisfeta. En posar la mà a la butxaca per agafar les claus, allà n’hi havia una, com el resum de totes les vivències.
Andrea Ramírez
Les meves pupil·les es dilataren tot deixant entrar un raig de llum. Em vaig despertar. Els llençols em feien nosa. Vaig mirar el rellotge i marcava les set de la tarda. D’aquí a mitja hora havia de ser reunida amb els meus amics. Feia un mes que parlàvem d’aquesta trobada, la trobada de finals d’octubre. Per tant, no podia permetre’m arribar tard. Anava caminant amb decisió, m’havia compromès a estar allà al més aviat possible. Un cop allà, vaig seure en un banc i anava contemplant les paradetes, n’hi havia moltes. Estaven col·locades en forma de cercle, de manera que els venedors es podien mirar entre ells i, de tant en tant, les mirades que intercanviaven incloïen un significat especial.
Al fons de la plaça els vaig veure, ja eren aquí. Els cinc minuts d’espera havien fet que em fixés en la paradeta que tenien just al seu costat, aquesta estava fora del cercle. Vaig aixecar-me i em vaig dirigir cap a ells. Em van rebre amb abraçades, i mentrestant, l’aroma de la paradeta m’envaí i m’obligà a mirar cap a la cantonada. Era un dels aromes típics de finals d’octubre, d’hivern, d’aquells que se t’aferren a la roba. En desviar la mirada, l’olor i la imatge es varen fondre en una realitat amable i atemporal, les castanyes torrades.
Estava tancada, no podia sortir. Sentia vertigen, res tenia sentit. Arribava tard al parc, a l’escola... Mai havia sentit aquella sensació, la d’estar preocupada i estressada però a la vegada també relaxada i contenta en veure aquells nens i nenes asseguts en rotllana, gaudint dels seus fruits. Quan era petita, un cop a l’any, a l’escola, els alumnes i professors sèiem al pati formant també una rotllana. Hi havia dos encarregats que torraven les castanyes i, des de l’aula, podíem percebre la seva olor. Els professors ens donaven un grapat i ens les anàvem repartint entre els que érem. Normalment jo les solia endreçar a la butxaca per donar-les als meus pares. Els altres se les menjaven ràpidament, i, al cap de mitja hora, ja no en veies cap.
Vam estar donant un tomb durant dues hores sota l’ambient festiu i les llums, les quals amb les seves intermitències et transportaven a un món màgic de records. En arribar a casa em sentia satisfeta. En posar la mà a la butxaca per agafar les claus, allà n’hi havia una, com el resum de totes les vivències.
Andrea Ramírez