LLUM

Era de nit, semblava que era el moment perfecte. Podia contemplar la lluna, les estrelles i els seus cabells. Sí, els seus cabells plens de sorra, igual que les seves cames i braços. No hi havia ningú, només ell i jo. Podíem escoltar l’aigua del mar com si estiguéssim ben a la vora. Un ocell ens espiava des de la cantonada, però, de sobte, començà a volar i es parà just al costat d’ell. Alguna cosa em va impulsar a mirar-lo als ulls, aquells ulls del color de l’aigua que ja no només escoltàvem, sinó que podíem palpar.
Feia fred, molt fred. Però tenia els seus braços com a abric. M’agafà a coll i ja no palpava l’aigua amb les mans, sinó amb els peus. Ell em somrigué mentre jo l’esquitxava amb gotes que eren impulsades pels meus peus, aquells peus freds que no tenien resguard. Li vaig tornar el somriure, i aquest cop vam acostar-nos més.
Però, de sobte, una força va enfonsar-me dins el mar. Era estrany, estava dins del mar però no tenia fred. Em sentia lliure però a la vegada tenia por, ja que, tot estava fosc. Només podia veure una llum blanca lluny de mi. Jo la seguia, nadava molt ràpidament, tenia pressa per arribar-hi.

Andrea Ramírez