Llum i ombres

Avui ha sigut un dia extremadament complicat, i ple de paradoxes, també. M'explicaré. He anat amb la meva família cap a Andorra, un país que des d'antany no trepitjava. La meva família, sols si recordava aquelles terres ha sigut el que m'han preguntat, i jo, tot mentint, els hi he respòs que no, ja que feia uns deu anys que no hi anàvem. Sí que me'n recordo, vagament però, dels carrers per on solíem passejar, i de les galetes que em varen comprar aleshores, quan per a mi va ser el millor obsequi del món; en canvi, tinc en la memòria gravada, les discussions que els meus pares tenien tot sovint, i que sense consultar-nos l'opinió ni als meus germans ni a mi, varen decidir no tornar-hi més. Llavors vaig veure el meu pare com una persona dolenta, que cridava a la meva mare, que feia plorar als meus germans, i que impedia de que tornéssim a visitar aquell indret. Tot i sent el petit, mai m'ha agradat plorar davant la meva família; volia ser el fort, el que els ajudés a tirar endavant. Ja de ben menut, la meva mare m'explicava que havia tingut intencions de suïcidar-se, i que fou gràcies a mi, el motiu de seguir endavant. Per a mi, aleshores, aquelles paraules eren tan terrorífiques com esperançadores, sovint em feien recapitular i qüestionar la meva existència, i també la del meu entorn més pròxim, preguntant-me què hagués succeït si jo no hagués nascut, o si la meva estimada mare hagués fet aquella bogeria, tot i estant embaraçada de la meva germana; deixant al meu germà sol amb mon pare, aquell monstre que portava tristor a la llar que tant estimava.

Tornant al dia d'avui, mai hagués pensat que el destí en el qual no crec, em confinés una broma tan desconcertadora.

No eren més de les onze del matí, sols dues hores després de que emprenguéssim el viatge, que jo intuïa els fets pròxims, però amb recança tinc d'afegir, per ser honest, que mai hauria predit quelcom d'aquestes magnituds; començaré per les primeres observacions, les més evidents i transcendentals per deduir, al menys en part, la resta del dia: la meva mare, ni tan sols no m'havia ni saludat, s'havia passat més que suficient estona al lavabo, però seguia dintre, esperant que passés el temps, o que algú, inclús ella mateixa, prengués una decisió. Un cop en el cotxe, de trajecte, i un cop més fixant-me en me mare, vaig observar com aviat ploraria; la respiració se li feia irregular, algunes petites faccions del rostre se li pronunciaren, senyal de que s'estava aguantant les primeres llàgrimes, que no tardarien gaire en humitejar les ulleres, que poc després s'hauria de treure per netejar-les amb un mocador de paper. La meva germana, situada entre la meva mare i per mi, no es fixà en els successos, però mon germà, una mica més llest, es girà del seient de davant per observar-la, tot i que sols es pensà, amb un sever toc d'innocència o bé de manca de perspicàcia, que sols se li havien envermellit els ulls a causa del maquillatge.

Un cop al nostre destí, una infinitat de botigues esperaven pacients a que milers de compradors les saqueixéssin, i jo patia per la meva mare, ja que pateix de comprar compulsivament d'es d'antany, i res ha fet la meva família per ajudar-la; tret, és clar, de negar que té un problema, i també d'ajudar-la a millorar. Res a fet aquest cop mon germà gran per me mare, en lloc d'això la va portar de botigues, pensant que així la tindria entretinguda, tal i com un infant, m'entres ell podia comprar tabac i alcohol tranquil·lament, tot i que me mare tampoc li prohibiria, al contrari; sempre ha negat davant seu que té greus problemes d'addicció, dient-me de males maneres que estic equivocat, i que tots els meus arguments no són més que mentides produïdes inconscientment per mi mateix, posant en dubte el meu estat de salut mental, sense tenir en compte que així, no sols aconseguiria ferir un fill, si no que també en perjudicaria greument a un altre.

Tot i aguantar estúpides burles i comentaris, més propis d'una llar d'infants que d'una dona adulta, no em vaig poguer contenir més, al fer un espectacle en públic dintre d'un centre comercial, deixant-me en evidència; un cop més, en públic davant la multitud. Li vaig dir que fes el favor de comportar-se una mica, a més que havia deixat caure les bosses de la compra desconsideradament, dificultant, tan el pas de les masses com la feina dels treballadors, els quals no sabien com reaccionar, posat que no era el mateix que si fou un adolescent maleducat qui organitzés l'escàndol. I, sense saber res del que passava, i ja amb els papers fora de lloc, mon germà intervingué, i donar-me les culpes cridant tot dient-me que ella era la mare i que per tant tenia la raó, sense fer cas dels meus arguments, que tant la meva germana com la mare contradeien, argumentant tan sols que no és veritat, que era jo sol qui m'havia esvarat sense raó. Jo li vaig recordar a la meva mare, mantenint la calma tant com pogués, al límit de la paciència, que fou ella que no feia ni deu minuts qui m'amenaçà en pegar-me per tan sols dir-li amb la vergonya als límits que recollís les bosses, i que ella em respongué amb un simple "no em dona la gana, noi", i això fou tan sols el principi d'un llarg, tràgic i irònic viatge, posat que un cop, raonant com una persona adulta, i vist les seves reaccions infantils, exposant com a arguments, un simple "calla boig, et fotré una hòstia", "no t'inventis coses, que jo mai m'he emborratxat, imbècil", vaig esclatar a plorar, ple d'impotència al no poder fer veure la veritat als qui em varen criar, cuidar i estimar, i als qui ara veia com uns complets inútils, demostrant ser incapaços d'escoltar, entendre la cosa més senzilla del món, o inclús recorrent sovint a la mentida davant l'evidència més que clara; ho trobo ridícul, ja no ho aguanto més...vaig corre, corre tan com vaig poder, amb les llàgrimes tenyint els carrers i al bord de la desesperació; a més, aquell carrer em resultava familiar: deu anys enrere, em contenia les llàgrimes, exaltat per les disputes entre els meus pares.
Vaig notar com algú m'agafava amb força el braç, era el meu pare.

-Ja no puc més, no ho aguanto, tot això és ridícul...
-Ja ho se fill, a mi em passa el mateix, em tracten com una merda i l'únic que puc fer és callar i aguantar sentint-me dir de tot, però has de ser fort, i callar passi el que passi.

Jo sabia que aquesta no era la solució, la incomunicació era la causa d'estar on havíem arribat, i també em vaig adonar, de que ja era massa tard, m'havia passat des de petit ajudant-los, fen-los veure que aquella no era la manera de fer les coses; però no m'han volgut escoltar.

-T'estimes la noia amb qui surts, fill?
-Molt...molt més del que et penses.
-Doncs dóna-ho tot per ella, i no et rendeixis mai. A tu t'ha faltat un pare que estigués al teu costat, procura que els teus fills no tinguin la mateixa desgràcia que tu -em va dir el meu pare, amb els ulls plens de llàgrimes.

Quines voltes que dóna la vida, quantes són les coses que poden arribar a canviar, en el pas del temps.