Llum del Cinquecento

És quan dormo que hi veig clar.
Et veig dormint al meu pit
i torna a cobrar sentit
aquell vell mot: estimar.
És agredolç recordar
potser amb llàgrimes tristes
com entremig dels turistes
tu lluïes a la platja,
brillant, com una imatge
d’escultors renaixentistes

Record aquell reguitzell
de carícies i besades.
El gust de gotes salades
que et bevia de la pell
I aquell somriure tan bell!
I perdre’l, Déu! Quin martiri!
Creu-me que si l’harakiri
me’l retornàs un moment
l’acceptaria impacient
Per reviure aquell deliri

De despertar al teu costat.
Tu tendra, jo neguitós
enamorat, tremolós
poruc, però sí, enamorat.
I ara que ja s’ha acabat
el meu temps de bona sort
davant tots m’he fet el fort:
Vaig dir “no me passa res”
però passa, i saps què és?
part de mi sens tu ha mort!