Lluitar per lluitar, pensar per créixer

Sense cap tipus de pietat, va arremetre contra contra ell, com si mai haguessin lluitat colze amb colze.
Desarmat, desprotegit i exhaust va veure com la maça oxidada i bruta de sang queia sobre seu.
La batalla de la llum contra la foscor s’acabava allà. L’últim campió del mal havia derrotat el darrer vestigi del bé. O, almenys, això creia. Era la última persona del món. Va retirar-se l’elm, va deixar caure l’escut i la maça i va mirar al seu voltant. Milions de cadàvers dels dos bàndols cobrien el camp. O el pantà. O... què hi havia, sota seu? Ni es veia ni podia recordar-ho. Feia molts anys (segles?) que lluitaven sobre els ossos dels camarades i enemics caiguts. Ara bé, a la llum d’aquella victòria notava que hi faltava quelcom però no sabia de què es tractava, i va decidir allunyar-se del camp de batalla per pensar-hi amb tranquil·litat. Molta distància, molts morts. A tot arreu. No podia allunyar-se més de deu passes de cap soldat caigut.
A l’ombra d’un arbre de cadàvers hi havia un gegant caigut, i va seure-hi a sobre com si es tractés d’una roca qualsevol. L’armadura, innecessària, s’havia quedat enrere, allà on es ponia el sol. Era hora de pensar, perquè no entenia el que passava. O millor dit, el que no passava. Havien guanyat...On era la recompensa? On era el perquè? Estava ben perdut rodejat d’un mar de putrefacció. Amb el pas del temps se li acudien coses i volia trobar una manera d’ordenar-les, però com que resultaven ser tantes necessitava on escriure-les. Trobaria llapis i paper en aquell cementiri? Li va semblar obvi que no, així que va cremar ossos per treure’n carbonets i va agafar les capes més clares que va trobar. Les lletres que plasmava semblaven les d’un nen petit. No, fals. Eren les lletres d’una persona que no escrivia. De mica en mica entenia coses, i per primera vegada va notar un batec anormal a dins del seu cos. Amb el temps i la pràctica, la seva lletra va millorar i com més pensava, més notava el batec. La lluita entre el bé i el mal. No l’havia guanyat encara. La qüestió no era eliminar a l’últim campió del bé, sinó acabar amb l’últim vestigi del concepte. I aquest últim concepte era ell, ja que mentre recordés què era el bé, duria el llegat a sobre i la batalla seguiria. I això passava. Quan va entendre-ho, el batec es va fer molt més evident i rellevant. Ara tenia un dilema: si ell vivia, tant el bé com el mal viurien amb ell i no hi hauria victòria ni derrota. Si moria, els dos conceptes desapareixerien amb ell i tampoc hi hauria un resultat clar. No sabia què havia de fer. No li preocupava la seva integritat física, sinó les conseqüències morals. Aleshores el batec es va transformar en poder, i del poder en va sortir una clau que tenia l’ull en forma de cinta de moebius.
Van passar molts més anys i no va ser capaç de resoldre el dilema. Se sentia incomplert perquè per treure l’aigua clara d’aquell dilema ell sol. Si hi haguessin més persones per parlar-ne, hi hauria més possibilitats que alguna d’elles tingués la resposta correcta que a ell se li escapava de les mans.
Va fer brollar el batec de dins seu, va deixar escapar el poder i va posar la clau al terra. Llavors, va deixar de ser.
Amb el temps, de la clau va sorgir-ne una raça destinada a trobar la resposta.