Lluitar o deixar-ho córrer

En un moment em vaig perdre en un bosc hermós, captiu de la seva hermosura, perillós per a mi, atractiu pero hostil alhora.
Aixecava la vista per contemplar el paisatge i perdia aleshores el sentit de l'orientació, el camí, no sabent si deixar-me portar per la intuició a falta de referències objectives o si això encara afegiria mes insegurerat i mes dolor.
Perdut, em vaig cobrir com vaig poder, de fulles en una espona quan ja era negra nit, demanant-li pietat a la fosca i esperant que la llum del dia em permetès recuperar coneixement i coratge i reflexió, on ara nomes hi havia por, cansament i ulls que no hi veien.
Ja no era jove per sobreviure al bosc, per travessar-lo i la naturalesa era indiferent, adusta, insensible, era amoral, res no sabia de raons o sentiments. Només que al mateix temps era bella i capriciosa, sense prejudicis. Els ocells nocturns infundiren alguna confiança i companyia darrera la meva esquena. Lluitar o deixar ho correr aquesta era la questió. Jo mateix en plantejar-me l'atzucac em donava ja una segona oportunitat.
Sentia tristesa perquè la recompensa de la vida fos només aquesta foscor, seguida, això sí, a l'endemà de llum o claror esblanqueida. Podria sobreviure i ser feliç encara, i sentir altres veus menys boniques que les dels ocells, però lluitant temeràriament, sense treva ni quarter amb la natura.