Lluitant contra el record de l'home fantasia

Has vingut, com sempre, però avui ha sigut un dia especial. Per què, amor meu, em fas aquestes coses quan em sento més lliure? Sóc feliç al paradís, volant entre els núvols, surcant les mars, creient haber-me oblidat de tu.

I vens, em mires als ulls, em promets coses que saps no podràs complir, i jo em faig la dura, et rebutjo, però una part de mi et creu. Sóc ximple, però revius l'esperança i quan marxes només faig que plorar. No vui tornar al teu costat, tot i ser la persona a la que més estimarè durant tota la meva existència, però no puc evitar humitejar els ulls quan penso que tots els nostres plantejaments de futur van esfumar-se i que ho podríem haver evitat. Podries haver seguit com al principi, alimentant el meu amor cada instant, fent de la meva vida un conte de fades que no s'acava mai. Jo podria haver aguantat, lluitat encara més, però el desconsol del teu desamor, la por a que fossis tu qui m'abandonés i el dolor acumulat durant mesos, van fer que creiés no estimar-te.

T'estimo i sé que ho notes als meus ulls, el record de tu segueix immutable al meu pensament i segueixes prenent una part del meu cor, però be saps que no et desitjo i que sobretot segueixo fent esforços per no caure al teu parany i no tornar-me a enamorar.

Si de veritat m'estimes tant com dius, no volguis tornar amb mi, perquè només faràs de la meva vida un pou fosc sense sortida on el desconsol serà el meu pà de cada dia.