LluiTaNt coNTRa eL deStí

La seva vida era pura rutina. Cada dia feia el mateix. Des que havia nascut, tot transcorria de la mateixa manera. Dies i nits, setmanes, mesos, anys. Tot s'havia convertit en una avorrida monotonia. Sí, avorrida. Estava més que fart de com havia anat i seguia anant encara tot. Hagués desitjat una altra vida. Mai hauria triat la que tenia. Qualsevol altra, abans que la pròpia. Diuen que sempre desitgem el que no tenim, però no... Ell s'hauria conformat amb la que fos, menys amb la seva. La trobava tan absurda, a vegades... tan estúpida... tan simple... tan poc important... en una paraula, tan inútil...
Però no podia canviar. No, desgraciadament hauria de seguir així fins el fatal dia de la seva mort. El destí ho havia volgut així. Sempre vivint igual. Cada segon que passava. Si decidia canviar la seva manera de ser, si en algun moment pretenia d'alterar la seva forma d'actuar, encara que el canvi fos lleu, de segur que no passaria res de bo. Ho creia, ho intuïa, què carai! Ho sabia del cert. La gent del seu voltant s'enfadaria, quedaria trasbalsada. No, no podia rebel·lar-se. El destí ho deia. Ja estava escrit. La seva obligació era seguir-lo, fer-li cas. Per poc que li agradés, era el que li tocava. Sempre movent-se al mateix ritme, pels mateixos racons, mostrant a tothom qui el mirava aquell posat cansat i trist. Ells no se n'adonaven, però. El veien normal, tranquil, és clar, com sempre. No el podien haver conegut de cap altra manera, si la vida ho havia cregut millor així.
El que no veien era la seva lluita interna, aquest combat entre la pròpia personalitat, les ganes de moure's, i el destí. Tot anava per dins. No deixava que cap d'aquestes sensacions sortís a la llum. No sabia el que podia passar. Abans d'arriscar-se, preferia seguir com estava. No li agradava, no era feliç, però i si lluitava en va? Sabia de molts que deien que lluitar contra el nostre futur era una feina totalment estalviable. No portaria enlloc. El futur estava escrit, i s'acabaria imposant en algun moment. Per què, per tant, intentar ser feliç? Ell seguia el seu propi corrent d'aigües tèrboles i remogudes, sense esforç, sense obstacles. Bé, l'únic obstacle de tenir la veritat impresa amb tinta inesborrable al cervell. La veu de la consciència. Potser el més difícil de tots els obstacles existents.
Hi havia tants moments en que hauria volgut desaparèixer! Aquells en els que tothom deia que estava antiquat, que no el miraven, que no el volien. Marxaven amb d'altres de més avançats, que estaven a la última moda. I el deixaven sol, amb dues llàgrimes com a úniques amigues en aquell recorregut interminable.
Un dia va tenir un somni. Tancat en la seva fosca habitació, va somniar que viatjava lluny, que volava. Surava per sobre els núvols, sentia l'escalfor del sol, descobria llocs del món que mai havia vist. Corria, s'aturava. Podia fer el que volgués. Era lliure, feliç.
Però, desgraciadament, només era un somni. Un simple somni. Un incís en la seva rutina. Un món fals, massa llunyà. La vida era una altra realitat. Era el que havia volgut el destí. Els que eren com ell no podrien ser feliços. No els era permès fer el que volguessin. No podien córrer ni volar tots sols. Els que eren com ell no coneixien l'existència de la llibertat.
Desgraciadament, el destí havia volgut que fos un rellotge.