LluiTaNt coNTRa eL deStí

Un relat de: AnNna

La seva vida era pura rutina. Cada dia feia el mateix. Des que havia nascut, tot transcorria de la mateixa manera. Dies i nits, setmanes, mesos, anys. Tot s'havia convertit en una avorrida monotonia. Sí, avorrida. Estava més que fart de com havia anat i seguia anant encara tot. Hagués desitjat una altra vida. Mai hauria triat la que tenia. Qualsevol altra, abans que la pròpia. Diuen que sempre desitgem el que no tenim, però no... Ell s'hauria conformat amb la que fos, menys amb la seva. La trobava tan absurda, a vegades... tan estúpida... tan simple... tan poc important... en una paraula, tan inútil...
Però no podia canviar. No, desgraciadament hauria de seguir així fins el fatal dia de la seva mort. El destí ho havia volgut així. Sempre vivint igual. Cada segon que passava. Si decidia canviar la seva manera de ser, si en algun moment pretenia d'alterar la seva forma d'actuar, encara que el canvi fos lleu, de segur que no passaria res de bo. Ho creia, ho intuïa, què carai! Ho sabia del cert. La gent del seu voltant s'enfadaria, quedaria trasbalsada. No, no podia rebel·lar-se. El destí ho deia. Ja estava escrit. La seva obligació era seguir-lo, fer-li cas. Per poc que li agradés, era el que li tocava. Sempre movent-se al mateix ritme, pels mateixos racons, mostrant a tothom qui el mirava aquell posat cansat i trist. Ells no se n'adonaven, però. El veien normal, tranquil, és clar, com sempre. No el podien haver conegut de cap altra manera, si la vida ho havia cregut millor així.
El que no veien era la seva lluita interna, aquest combat entre la pròpia personalitat, les ganes de moure's, i el destí. Tot anava per dins. No deixava que cap d'aquestes sensacions sortís a la llum. No sabia el que podia passar. Abans d'arriscar-se, preferia seguir com estava. No li agradava, no era feliç, però i si lluitava en va? Sabia de molts que deien que lluitar contra el nostre futur era una feina totalment estalviable. No portaria enlloc. El futur estava escrit, i s'acabaria imposant en algun moment. Per què, per tant, intentar ser feliç? Ell seguia el seu propi corrent d'aigües tèrboles i remogudes, sense esforç, sense obstacles. Bé, l'únic obstacle de tenir la veritat impresa amb tinta inesborrable al cervell. La veu de la consciència. Potser el més difícil de tots els obstacles existents.
Hi havia tants moments en que hauria volgut desaparèixer! Aquells en els que tothom deia que estava antiquat, que no el miraven, que no el volien. Marxaven amb d'altres de més avançats, que estaven a la última moda. I el deixaven sol, amb dues llàgrimes com a úniques amigues en aquell recorregut interminable.
Un dia va tenir un somni. Tancat en la seva fosca habitació, va somniar que viatjava lluny, que volava. Surava per sobre els núvols, sentia l'escalfor del sol, descobria llocs del món que mai havia vist. Corria, s'aturava. Podia fer el que volgués. Era lliure, feliç.
Però, desgraciadament, només era un somni. Un simple somni. Un incís en la seva rutina. Un món fals, massa llunyà. La vida era una altra realitat. Era el que havia volgut el destí. Els que eren com ell no podrien ser feliços. No els era permès fer el que volguessin. No podien córrer ni volar tots sols. Els que eren com ell no coneixien l'existència de la llibertat.
Desgraciadament, el destí havia volgut que fos un rellotge.

Comentaris

  • Molt bonic, AnNna.[Ofensiu]
    marc (joan petit) | 19-05-2005

    AnNna:

    M'ha agradat molt. Les paranoies aquestes sempre em venen pel cap i m'agrada veure que no sóc l'únic.
    A més, jo tinc un relat sobre el temps i l'obsessió que tenim per a controlar-lo. És un tema que m'agrada.
    Sobre el tema de l'avorriment i la monotonia, crec que ens sentim immersos enuna roda i ens angoixa, no? alemnys per moments o temporades.
    el fet d'escriure, almenys a mi, em fa sortir una miqueta de tot això...

    Felicitats!

    Marc Freixa (Joan Petit)

  • Nosaltres, a vegades, som així. [Ofensiu]
    BJG | 14-05-2005

    I dic això per que de veritat m'hi he sentit identificat, la rutina que seguim molts cops es gairebé com la d'un rellotge. Quanta raò tens. M'ha agradat força la teva manera d'expressar-te, realment bona.
    Vinga anire diguent coses. Una abraçada.

  • Rutina[Ofensiu]
    XvI | 12-05-2005

    Una "paranoia" molt entretinguda, ben escrit i que capta l'atenció fins al final, amb sorpresa inclosa.

    salutacions

  • AnNna | 11-05-2005

    encara no.....!!! controleu els comentaris!!! jejeje!

  • mes mes..... [Ofensiu]
    AnNna | 11-05-2005

    bon dia què passa per aquí??? només és pq no es vegi el final... jejeje!

  • eis...[Ofensiu]
    AnNna | 11-05-2005

    lalalalala!

  • QUI DIU QUE ELS RELLOTGES NO SÓN LLIURES[Ofensiu]

    Recordo una conversa de Pla i S.Dalí a un café de Figueres. Jo encissat de saber qui eren estava garratibat, callat i tot orelles....
    S.Dalí- El temps se´m esmuny del pincell...
    J.Pla- vinga carallot que a mi no me la fots!

    S.Dalí:-"Sí que en sóc, de carallot, però que collons et penses que vaig pintar dels meus rellotges fonedisos????....


    REFLEXIONEM UNA MICA SIS PLAU

  • Ostres, quin final![Ofensiu]
    Magdeta | 09-05-2005

    M'agrada, Anna, perquè aconsegueixes mantenir el secret fins al final...
    I a part de l'originalitat i del secret que s'amaga al final, crec que està magnificament ben escrit. Ja havia llegit coses teves, i de ben segur, que ho seguiré fent.
    Fins aviat bonica.
    Una abraçada.

  • precios!![Ofensiu]
    xaropdetu | 09-05-2005 | Valoració: 10

    Un relat molt bo, m'ha encantat. Moltissimes gracies pel teu comentari, són aquests petits comentaris els que et fan seguir endavant. M'ha costat decidirme a publicar els meus relats pero crec que val la pena. T'afegeixo als meus preferits.
    et continuare llegint.

  • Caram![Ofensiu]
    Biel Martí | 09-05-2005 | Valoració: 8

    Caram, AnNna, m'ha encantat. Està ben escrit i el final és del tot inesperat. Potser es repeteix massa el concepte del destí... però inevitable també pel tipus de relat. T'haurem de seguir més la pista.

  • creatiu[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 09-05-2005 | Valoració: 9

    En acabar, he somrigut i l'he tornat a llegir. Crec que és inevitable. Una bona idea ben resolta.

  • sort que...[Ofensiu]
    Capdelin | 06-05-2005 | Valoració: 10

    no crec en el destí: és antilògic,,, és una relíquia del passat que s'amaga en la ignorància... si cantem a la llibertat, com podem creure en el destí? el futur no existeix... és una metàfora... l'instant present tanca el temps... no hi ha res més després... el que passa que som tant sabis que volem saber més enllà... i ens avancem al temps... No hi ha camins dibuixats, els fem caminant...
    per tant no lluitaré contra el destí, lluitaré contra el present i contra mi...
    Has fet un relat diferent, filosòfic i psicològic, retratant molt bé al personatge.
    un petó i una abraçada, amigaaaaaa!!!!!!!

Valoració mitja: 9.25

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: