Lluc i Odalric

No sé què sento per tu Odalric, ni tan sols sé si sento res que entengui o pugui desxifrar.

És quelcom semblant a un anhel de benestar al costat d'algú com tu però... aquest anhel em fa desviar d'allò que, d'alguna manera i sense adonar-me'n, em feia completament feliç...d'allò que per la seva senzillesa, ho feia tot més fàcil i entenedor, més petit però més gran, inmens, al mateix temps.

Tenia la plenitud de l'amor innocent al costat del Lluc, net de perversions, tranquil i sincer al seu costat..
Ell era una alenada de frescor entre els meus dies torbats, cansats, contaminats. Ell és menta, olors suaus, tactes precisos...l'estimava tant dolçament (l'estimo així encara).

Era un amor tant delicat i perfecte que no l'assimilava, que em feia por, que em semblava difícil que es pogués mantenir inalterable durant massa temps. Que pogués fer front a les inclemències de la vida, que pogués encarar-se a l'amargor. Em feia por que amb la mateixa intensitat en què va nèixer, es desmuntés fent tant soroll que em sagnéssin les orelles i el pit....