Lliure

Un relat de: Montseblanc
La Montse té els ulls tancats, dorm, però la llum del dia que comença li aparta les pestanyes com un explorador que zigzagueja entre la vegetació per arribar al seu objectiu. Obre els ulls. Primer no reconeix el que veu. Després tot torna al seu lloc i el seu cervell s’estira i badalla i posa les coses en ordre.
Jeu de cantó al llit, mirant cap a la llum entremaliada. Les dues finestres del dormitori, l’una al costat de l’altra, tenen les persianes aixecades i les cortines descorregudes. Es veu el cel. Petites boires esfilagarsades com trossets de cotó que un gat hagués fet bocins jugant. Pensa que deuen ser les set i pico...
Al seu costat, donant-li l’esquena, ell està profundament adormit. Tots dos passen dels cinquanta, fa poc que es van conèixer i encara que no en tenen, no busquen pas parella. Però han compartit la nit. Ella ho veu com un regal. I ho agraeix. Perquè la vida, a mesura que una es fa gran, cada vegada fa menys regals... I se sent bé, perquè no ha de pensar en el futur, ni en el passat, tan sols viure el senzill present del dia que s’inicia.
Els dos rectangles de cel que reposen com quadres penjats a la paret s’han anat netejant de núvols i el sol ha anat fent via. Ella mira i admira el cel que cada vegada és més blau i més fi, com un argentat llac d’aigües immòbils. Aixeca el cap i veu teulades humides de la rosada allà on toca l’ombra, una impostora antena de televisió, uns arbres mig despullats que mouen lleument les branques com si tinguessin fred.
Es torna a ajeure, tanca els ulls, s’estira, el cos li grinyola de plaer i mandra, recorda la nit anterior. El sopar, la conversa, les carícies. I ell somrient, sempre amb un dolç somriure... I les paraules de tots dos, fluint baixet, entrellaçant-se, surant un segons en l’ambient i després evaporant-se.
Torna a obrir els ulls, no pot deixar de mirar els rectangles blaus i sent com si fos el cel el que s’aboca a les finestres per mirar-la, dient-li que no és a on hauria de ser, que està mal arxivada... I la Montse veu una ratlla que parteix un dels quadres en dos. Un avió que cus el blau com una agulla enfilada amb llana blanca, embastant el matí de diumenge.
Deixa que passin els segons, els minuts, una hora... Silenci i llum. Pau. Un interval entre vida i vida, un espai entre les obligacions quotidianes, un parèntesi que es va obrir ahir i que es tancarà quan ella torni a casa al migdia. Un dia que potser no va viure quan era jove i tot tenia significat i conseqüències i segones intencions. Un full de calendari que es va traspaperar en el passat i que ara un bufarut del destí li ha posat al davant.
La Montse es gira i s’acosta a l’esquena d’ell, l’abraça amb tot el cos, ell és nu, ella porta una camisa de dormir curteta, estampada de flors de cirerer. Ella acaricia la pell càlida i suau i li fa un petó al clatell. El deixa dormir una estona més i torna a mirar per la finestra. Han tornat les petites boires, ara totes de color de rosa, com aquells cotons que venen per a desmaquillar-se. El vent, juganer, les arrombolla cap a un cantó.
I ella que a casa sempre dorm, i es desperta, amb les persianes closes i les cortines corregudes...

Comentaris

  • Què seria de la vida[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 28-12-2016 | Valoració: 10


    Sense els petits parèntesis per on omplim i recarreguem, sempre que ens és possible, la vida. M'agrada com transmets aquesta quotidianitat tan personal, plena de llum gens artificial. Tot en el relat és delicat com les boirines blanques que se'n van, com les que tornen de color rosa, i el vent que les va apartant, en aquesta habitació despullada de cortines, com l'amant que dorm i sempre somriu, i com el teu art farcit d'harmonies properes, de sentiments i reflexions que trasllades amb frescor i placidesa de vida sentida i verdadera. Gràcies per obrir-me una finestra tan sincera, per aquest relat autèntic.

    T'agraesc el comentari a un escrit meu que, com podràs imaginar, no és de ciència-ficció: és biogràfic. Intente donar el millor de mi en cada text que faig i anar millorant, també a mesura que vaig descobrint autors/es i textos com aquest teu.
    Et desitge un Bon Any, també perquè seguesques sorprenent-me a mi i la resta del públic, i si no, que entren i miren tota la bellesa que conté el teu relat.

  • Serenitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-12-2016 | Valoració: 10

    Aquest és el sentiment que m'has deixat després de llegir aquest relat. Un escrit poètic, descriptiu, sensitiu i com titules molt bé, lliure. Una forta abraçada i que passis un molt bon Nadal!

    Aleix

  • Els detalls.....[Ofensiu]
    S.Wulff | 23-12-2016 | Valoració: 10

    Tinc 54 anys.....potser per això m'ha estat molt fàcil identificarme amb els personatges... Però sobre tot la descripció... els detalls! .... Continua Montse!

  • Un deu com una casa...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 21-12-2016 | Valoració: 10

    ...y "una impostora antena de televisió" que m'ha sintonitzat amb el teu art, ara que t'estic llegint, abans d'entrar al teatre, per no pensar en la realitat que m'envolta. Gràcies.

  • Un deu com una casa...[Ofensiu]
    Israel Satienz | 21-12-2016 | Valoració: 10

    ...y "una impostora antena de televisió" que m'ha sintonitzat amb el teu art, ara que t'estic llegint, abans d'entrar al teatre, per no pensar en la realitat que m'envolta. Gràcies.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: