Lliure

La Montse té els ulls tancats, dorm, però la llum del dia que comença li aparta les pestanyes com un explorador que zigzagueja entre la vegetació per arribar al seu objectiu. Obre els ulls. Primer no reconeix el que veu. Després tot torna al seu lloc i el seu cervell s’estira i badalla i posa les coses en ordre.
Jeu de cantó al llit, mirant cap a la llum entremaliada. Les dues finestres del dormitori, l’una al costat de l’altra, tenen les persianes aixecades i les cortines descorregudes. Es veu el cel. Petites boires esfilagarsades com trossets de cotó que un gat hagués fet bocins jugant. Pensa que deuen ser les set i pico...
Al seu costat, donant-li l’esquena, ell està profundament adormit. Tots dos passen dels cinquanta, fa poc que es van conèixer i encara que no en tenen, no busquen pas parella. Però han compartit la nit. Ella ho veu com un regal. I ho agraeix. Perquè la vida, a mesura que una es fa gran, cada vegada fa menys regals... I se sent bé, perquè no ha de pensar en el futur, ni en el passat, tan sols viure el senzill present del dia que s’inicia.
Els dos rectangles de cel que reposen com quadres penjats a la paret s’han anat netejant de núvols i el sol ha anat fent via. Ella mira i admira el cel que cada vegada és més blau i més fi, com un argentat llac d’aigües immòbils. Aixeca el cap i veu teulades humides de la rosada allà on toca l’ombra, una impostora antena de televisió, uns arbres mig despullats que mouen lleument les branques com si tinguessin fred.
Es torna a ajeure, tanca els ulls, s’estira, el cos li grinyola de plaer i mandra, recorda la nit anterior. El sopar, la conversa, les carícies. I ell somrient, sempre amb un dolç somriure... I les paraules de tots dos, fluint baixet, entrellaçant-se, surant un segons en l’ambient i després evaporant-se.
Torna a obrir els ulls, no pot deixar de mirar els rectangles blaus i sent com si fos el cel el que s’aboca a les finestres per mirar-la, dient-li que no és a on hauria de ser, que està mal arxivada... I la Montse veu una ratlla que parteix un dels quadres en dos. Un avió que cus el blau com una agulla enfilada amb llana blanca, embastant el matí de diumenge.
Deixa que passin els segons, els minuts, una hora... Silenci i llum. Pau. Un interval entre vida i vida, un espai entre les obligacions quotidianes, un parèntesi que es va obrir ahir i que es tancarà quan ella torni a casa al migdia. Un dia que potser no va viure quan era jove i tot tenia significat i conseqüències i segones intencions. Un full de calendari que es va traspaperar en el passat i que ara un bufarut del destí li ha posat al davant.
La Montse es gira i s’acosta a l’esquena d’ell, l’abraça amb tot el cos, ell és nu, ella porta una camisa de dormir curteta, estampada de flors de cirerer. Ella acaricia la pell càlida i suau i li fa un petó al clatell. El deixa dormir una estona més i torna a mirar per la finestra. Han tornat les petites boires, ara totes de color de rosa, com aquells cotons que venen per a desmaquillar-se. El vent, juganer, les arrombolla cap a un cantó.
I ella que a casa sempre dorm, i es desperta, amb les persianes closes i les cortines corregudes...