LLIURE

La petita Sofia dos mesos desprès d’arribar a casa dels seus oncles ja parlava be el francès, cert que el pare li havia ensenyat,però no totes les paraules li eren familiars a les seves orelles, o potser tant sols era la forma en que la” tante” Louise s’adreçava a ella. Dins la desgracia de perdre el pare i la mare no haver-la conegut, anar a parar a casa de uns oncles que l´ estimaven no li semblava tanta desgracia.
La casa era diferent i el poble també, petit i bonic amb un campanar amb forma d’agulla. Al seu poble el campanar era
quadrat i tenia amics i amigues. Cert que vivia amb la companyia del pare i de la vella Consol que havia ja sigut mainadera de la seva mare. Quina mala pensada va tenir el pare al agafar el cavall aquell dia, es va desbocar i ell i l’animal els varen trobar uns veïns estimbats per un barranc, alguna cosa va esverar el pobre cavall, el varen de sacrificar no hauria caminat mai més. I el pare pobre pare semblava dormir més als seus vuit anys complerts ja va endevinar que era mort. Va ser tanta la pena que va caure sense sentits al menjador de casa seva. La Consol no volia que anés al enterrament mes ella es va posar la caputxa dels diumenges i va mirar com el enterramorts baixava el bagul , ella va tirar un pom de flors dels hort i plorava tant que els veïns i parents llunyans no tenien paraules que li donessin consol.
La pena la tenia mig morta, no volia menjar i les llàgrimes li queien sense aturador.
La vella Consol va parlar amb els parents, ningú semblava voler acollir la filleta del fiancés. Va agafar ben fort la nena que sanglotava i va anar a trobar el rector.
Senyor rector, la menuda com sap no te mare i la seva mare era filla única, els avis son morts i sols resta’n uns cosins que no sembla ens vulguin. Més l’amo parlava del seus germà de França i la seva cunyada, no tenien fills deia ell. Potser ells voldrien la nena , jo no se llegir ni escriure si vostè els pugues escriure potser ells ...
El rector va escriure i al cap de quinze dies va arribar una carta. Ells deien estaven molt tristos per la mort del germà però si acollirien molt contents la nena i la mainadera si ella volia, clar. També encarregaven al rector vengués si havia quelcom a vendre i els fes arribar els diners. Li feien arribar mitjançant un criat diners pel viatge al seu poble a França, i ell els faria de guia fins la nova llar.
Així un dia de Juny quan el criat va arribar al poble, varen agafar una tartana i viatjaren cap a França. El noi era sorrut i la vella Consol no l ´entenia de res. Sols la Sofia feia d´ intèrpret. Varen creuar muntanyes i valls, el viatge va ser feixuc. Varen fer parades pel camí i dormiren en fondes, algunes bones altres dolentes. La nena, plorava trobava a faltar el seu poble, la seva gent i el seu pare. La Consol pobre dona feia el que podia, ella també se sentia forastera i el llenguatge que sentia no entenia ni un borrall.
Un diumenge varen arribar a la masia dels oncles. La nena li va semblar molt gran, quasi es va espantar, també el paisatge el va veure verd i bonic., però quan va veure l’oncle li va semblar veure al seu pare una mica més gran, tenia tanta semblança i la tia era rosa i bonica amb uns ulls blaus bondadosos. De seguida si va trobar be i la vella Consol també la tractaven molt be.
Se sentia estimada , els oncles vivien en una masia molt gran, cultivaven la terra i tenien arbres dels que collien les fulles perquè tenien cucs de seda. La tia li ensenyava els capolls tant bonics dels que desprès filarien i en sortirien vestits que potser i tot portarien les filles del rei. La tante Louise li va cosir un vestit de color tornassolat amb la seda més bonica que tenia. La vestia com una nina i la tractava com la filleta que mai havia tingut. Li trenava els seus cabells rossos en dues trenes i les adornava amb llaços. Un dia li va ensenyar un estoig, va treure unes arracades que va dir eren de la seva avia i les hi va posar, així com un collaret de perles que va dir havia set de quan ella era petita. Semblava una princeseta.
La tante Louise va estar molt contenta de veure que sabia llegir i escriure, ella era molt amant dels llibres. Tenia una biblioteca on els pergamins s’amuntegaven. Allà i havia tinters i plomes d’oca bellament tallades i pacientment ensenyava a la nena a escriure també amb la llengua que ara seria la seva.
Per això al cap de dos mesos les seves galtones estaven una mica mes rosades i la tristor semblava volgué marxar de la seva anima.
Avui els oncles han agafat el cotxe de cavalls i junt a ella han volgut anar a Avinyó, es mercat i li volien ensenyar a la nebodeta. La tante inclús li ha posat unes floretes del jardí als seus cabells. La Sofia mai havia vist una ciutat tant gran ni tantes coses boniques . Hauria sigut un dia perfecta,inclús l’oncle li ha comprat una bonica nina de porcellana molt fina. Ella mai havia tingut a les mans un joguet tant bonic, tenia por de que caigués i es trenques .
Al marxar al migdia cansada i assadollada de tantes novetats ha vist una carreta que tiraven uns bous. Dins a una mena de gàbia un noi lligat i amb cara molt trista. Ha preguntat els oncles, li han dit era un pres que segurament aniria a la forca, per això tenia aquella cara tant trista. Ella al seu poblet mai havia vist res igual i pel camí sols pensa en els ulls tristos del noi i en els barrots que li manquen la llibertat, no pensa en les malifetes que potser ha fet, sols pensa que els barrots el barren el poder córrer i escapar.
Un cop ja han dinat i m’entres la Consol s’entreté al hort , ella corre cap a un canto del jardí, el que li toca mes el sol i en el que la tante hi ha plantat uns gira-sols que ja comença’n a marcir-se. Allà hi te una cadernera , la mira i te els mateixos ulls tristos que el noi. Obre la porteta de la gàbia de fusta i el ocell fa un giravolt damunt d´ella i marxa volant cel enllà. Pensa que llàstima no ho facin a tota persona engabiada, ella te el tarannà lliure i el seu cor vol volar com l´ocell.