Llimacs, Inc.

Fa un temps, quan la gent era encara molt crèdula i ignorant, científics d'un petit país varen arribar a la conclusió, després d'anys i anys d'estudis exhaustius, que menjar un llimac sencer, cru i amb una mica de sal era un remei molt i molt bo per al mal de panxa, així com també per a minvar els efectes provocats per l'alcohol. Evidentment, s'havia de menjar tot d'una, altrament el llimac se desfeia i moria, perdent les seves meravelloses propietats. La gent, dolça ignorant, en conèixer la notícia sortí esperitada i en massa al corral o al camp a cercar llimacs com qui surt a cercar caragols un dia que ha plogut. Els emmagatzemaven dins capses de cartró o gàbies plenes de fonoll, però al poc temps molts d'ells morien. Alguns fins i tot provaven de salar-los, fet que conduïa a la consegüent defunció i dissolució dels gastròpodes.

Una empresa local comprà la llicència als esmentats científics, i començà a fer créixer llimacs en captivitat, fins arribar a tenir-ne un nombre suficient com per comercialitzar-los. Es varen començar a vendre en pots de vidre de tres, cinc o deu llimacs, amb un petit dispensari adjunt amb sal, per poder fer la mescla. Així, se començaren a vendre pots de llimacs amb sal per al mal de panxa a l'apotecaria, que era on se comercialitzaven car era considerat un medicament. Òbviament, les vendes s'incrementaven de manera espectacular els cap de setmana, per mor de les sortides nocturnes de la joventut, i les apotecaries de guàrdia no donaven l'abast.

El cas és que la gent, en prendre un d'aquells famosos i miraculosos llimacs amb sal, perbocava immediatament tot el que tenia dins l'estómac, fos dolç o salat, líquid o sòlid. A l'empresa se prengueren molt seriosament aquest entrebanc, i mitjançant tecnologies punteres importades de països més desenvolupats aconseguiren produir llimacs amb diferents gustos, textures i colors. A més, per acabar d'arrodonir la feta, canviaren la sal comuna que havien comercialitzat fins al moment per flor de sal, molt més exquisida i saborosa que la primera, i també més de moda a l'època. Malgrat els preus dels llimacs empotats pujaren de manera substanciosa, una bona campanya publicitària feu que la gent respongués molt bé a la nova promoció.

Però els vòmits no minvaren. Si bé és cert que la gent passava més gust de menjar el llimac, amb la seva textura i el seu gust artificial, fer el lleó seguia a l'ordre del dia. Tanmateix, era ben cert que la molèstia minvava després de la consumició del llimac i el posterior vòmit, així que la gent s'hi acostumà, i fins i tot l'empresa afegí al pot de vidre una bossa de paper reciclat per cada llimac que hi havia al pot.

Les vendes foren un èxit durant mesos, i l'empresa amplià capital per tal d'expandir-se a altres països de la mateixa alçada intel·lectual, fins que quelcom canvià: una matinada de dissabte, un jove que tornava a casa després d'una nit de gresca se trobà de cop molt malament. Havia consumit grans quantitats d'alcohol, i tenia el cap i l'estómac completament desfets. Cercà dins una butxaca el seu paquet de llimacs, però recordà que havia donat els dos que guardava a unes nines guapes que se trobaven molt pitjor que ell. Recreà dins la seva ment el fet, fins al moment de veure-les vomitar la freixura. Aquelles imatges, juntament amb el seu estat etílic, li provocaren immediatament unes nàusees tan immenses que no pogué aguantar el vòmit, i escampà la fel per terra com qui rega plantes. Aquell instant fou el principi del final del negoci dels llimacs, i també de la suposada utilitat dels mol·luscs. Perquè, després de perbocar, el jove se trobà millor, i després de vomitar de nou dos carrers més enllà comprovà que realment el que feia sentir millor la gent no eren els llimacs, sinó els vòmits que provocaven. La notícia s'anà estenent pel país, i quan els empresaris se n'assabentaren se veieren obligats a aturar immediatament la producció i tancar el negoci.

Així, poc temps després, la gent omplia les bosses de paper sense necessitat de ficar-se al cos els oiosos llimacs, que pogueren tornar viure tranquils a la terra, tot i que mínimament modificats genèticament. L'empresa canvià astutament de negoci, i se dividí en tres, en principi completament independents. La primera fabricava bosses de plàstic per a vòmits. La segona recollia les bosses usades, segons un conveni signat amb el govern del país que feia que els carrers estassin nets de fels i les bosses se poguessin reciclar.

La tercera, la més sucosa i pròspera de les tres, fabricava menjar per a animals.