LLIBERTAT

Un relat de: Ravegal
Seuen al sol, cal aprofitar aquests dies en que la seva escalfor venç el fred, a terra, amb l’esquena repenjada a la paret, una paret amb l’arrebossat escrostonat per les humitats i els cops de pilota. S’ho tenen tot dit, o quasi tot. Tenen molt de llegit, molt. No els il•lusiona res, menys que res. Sona la sirena, ha arribat l’hora, és com si s’acabés el sol. El primer que s’alça allarga les mans cap als altres dos i els ajuda a aixecar-se. El frec de l’esquena a la pared fa caure un polsim sorrenc repintat, una mica més a terra i una mica menys a dalt.

Entren a l’edifici, com tots els demés. Travessen el vestíbul i comencen a pujar les escales. Van els tres de costat. A l’arribar a dalt recorren el passadís amb desgana. Quan són a mig, davant d’una porta oberta un diu:«jo ja hi sóc, fins després.» i es pica de mans amb els altres dos. Dues portes més enllà el segon, donant-li uns cops a l’esquena, diu:«Ja ens veurem.» Una porta més i ja hi ha arribat. Es queda uns segons palplantat davant de l’entrada i la vista se li en va a traves de la finestra que té al davant, a l’altra banda. Se n’hi va. Mentre l’obre sent darrere seu el so metàl•lic de la porta que es tanca sola i després un soroll sec. Ja està tancat.

Per la finestra veu el cel, encara d’un blau tendre, amb un nuvolet de coto-fluix. Para l’orella i sent la remor enjogassada del torrent proper, la piuladissa festejadora dels ocells dalt les branques dels pollancres i el so mandrós de la campana que toca les hores. S’aferra als barrots i els sacseja. Es llavors quan el cervell li fa un crit que li eixorda l’ànima: «Per què no?»

Treu el braç entre els barrots i no hi arriba. «Més, més» li crida el cervell. S’esforça «Més, encara més, podràs» El braç es va allargant amunt, amunt, fins que amb l’ungla arriba a gratar el cel fent-li una arruga. Fa pinça amb els dits i estira. El cel es rebrega com un llençol i cedeix. Ja el té. Estira amb totes les seves forces i el fa entrar per entre els barrots. El cel s’entortolliga amb el brancam dels pollancres i els arrossega amb els ocells, el so de la campana i l’olor dels ametllers florits. Ja tot és dins.

El cel esborra les parets, els ocells fan niu al seu pit, les olors omplen l’espai i sent l’aire a la cara.

Els ocells van callant, el cel s’enfosqueix i surten estrelles, i la lluna, i un nuvol blanquinós que l’emboira.

El vel de la nit li cobrirà el son. Dormirà al ras. No té parets, ni teulada, ni una porta que carrisqueja.

La llibertat es té a dins i va més enllà de les parets de la presó.

Comentaris

  • Desbarrar...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 29-01-2020 | Valoració: 10

    A banda, t'ho suggereixo de manera constructiva, d'aquest "demés" que és un castellanisme molt antic, quan fa la funció de pron. i adj. indef., i que caldria substituir-lo per "altres" o l'expressió del tot correcte " van els tres de costat" , que jo hagués ficat, posats a fer... que el relat està escrit en un català exquisit i impecable, "van tots tres de gairell". Tot l'escrit m'ha semblat una meravella per com a través d'un empresonament arribes a brindar-nos el que vol dir el sentit de la llibertat i com aquesta és una opció que l'ésser humà pot construir, imaginar o sentir dins seu segons la seva necessitat o desig més pregon. A més a més ho fas de manera poètica, amb pinzellades extretes de la natura i el cosmos. També el relat beslluma una gran dosí de psicologia, pel fet que els barrots, en acabat, esdevenen un mer obstacle imaginari en la ment del protagonista que arriba a vèncer. Enhorabona i molt de gust en llegir-te, Nil.

  • Magnífic![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-01-2020 | Valoració: 10

    Ostres, quina imaginació, quina delícia de relat, quina poesia té tot ell! Has descrit gràficament el que és la llibertat. Res més. Felicitats! Una forta abraçada.

    Aleix

  • La imaginació ens fa lliures[Ofensiu]
    Montseblanc | 15-01-2020

    Ooooh què maco! No sé si semblo ximple quan començo els meus comentaris així, però és el primer que em surt després de llegir-te. És un relat per pensar-hi quan es va a dormir, com el teu protagonista. Tancar els ulls i imaginar que fem entrar el cel i tota la natura dins la nostra gàbia i sentir-nos lliures perquè, sí, la llibertat comença pel que se sent a dins, per molts barrots físics que ens posin al davant. I la manera en que ho expliques, agafar el cel amb la punta dels dits i estirar-lo avall, no sé, ho he vist i m’ha fet sentir bé.