Lleuger equipatge

***[...I arribarà un dia en què les flors es marciran amb la llum nocturna i deixarem les darreres petjades marcades sobre el fang. Les fulles dibuixaran una dansa de cargols al cel i el vent entonarà la melodía final. I tan sols amb una maleta de records esperarem altra vegada que hi siguem tots, a l'altra banda. Però mentres duri l'espera obrirem la maleta i buscarem els vostres noms, escrits amb tinta de cendra, entre els records...]***

Alçà la vista i mirà endavant, però no comprengué res. Gairebé no restava ja ni una fulla. Totes havien deixat enrere el dolor, que ara el perseguia. Ja no hi havia infest de claror, ni en ell ni en aquell lloc. Ja no quedava cap somriure.
Les seves passes, caminant de forma inaudible. L'herba freda, gèlida, que el convidava a esvanir-se en l'aire. Cada alenada era un suspir de sensacions que es reflexava en l'aigua, a la vegada que aquesta, a poc a poc, es deixava caure per entremig de les branques.
I de sobte aquell aire, també fred, gèlid, com cadascun dels brins de gespa. L'hivern s'assentava sota els seus peus i no havia fet res.
Respirà profundament i abraçà el temps, alliberà tots aquells dubtes que no feien més que afogar-lo, que no eren més que núvols amagant el vent per entre els quals s'escolava una infinitat de melodies secretes. Allaus de nítid cotó que es reflexaven en el brill dels seus ulls caient galta avall i arrossegant petites i intenses cèl·lules d'incertesa.
Començà a caminar més ràpid. Una esperança bategant exhaltava les seves passes com si fóssin ocelles emprenent el vol. Les petjades s'anaven quedant marcades damunt l'argila remoguda i en cadascuna d'elles un manyoc d'emocions.
El temps pesava massa.
Rere els seus ulls es dibuixava l'aura indefinida que l'havia perseguit fins aleshores.


Un foc intensament cremant començà a remoure-li l'ànima. S'evaporaven les llàgrimes, lentament desapareixent com cristalls d'enyor en un cor de vidre.
Davant seu, una manta de gel nua i suau l'empenyia, cada vegada més, a deixar l'hivern enrere i a emprendre un viatge a la llum, que mirallant-se en la pluja, feia dansar estels en punt de fuga.
A poc a poc, travessà la tela, tremolant. I ja a l'altra banda li sortiren ales de l'esquena i retalls de memòria del pit. Al regne d'Hades i Persèfone una mà parada l'estava esperant. Deixà sobre el palmell dèbil i llastimosament arrugat un òbol brillant que destacava entre la foscor reina de l' indret. Caront la prengué i ell sobrevolà les aigües tèrboles del riu Aqueront que s'extenia davant seu. A l'altra banda del riu una munió deament transl·lúcides li robaren l'alè.
La mirada se li havia quedat clavada en l'aire com una agulla punyent en el fred.
A terra, jeien records muts enllaçats a la seva ombra. Al costat, una maleta i una pila de cendra silenciosament fumejant. Es tragué la ploma de la butxaca, la sucà entre les cendres i començà a escriure els records dins la maleta, separant-los de l'ombra que els mantenia lligats al passat. La tancà. Es guardà un polsim de cendra a la butxaca, prengué l'equipatge i abandonà tot el temps feixuc que ponderava dins seu i la tangibilitat que l'havia acompanyat fins aleshores.

Alçà la vista i mirà enrere, i comprengué que a l'altra banda no es dibuixava sinó un camí d'oblit lleugerament serpentejant, buit de senyals de guerra, entre les pedres. Tan sols una espasa plorant en silenci romania dempeus i es clavava, mancada d'agonia, rendida a la sorra.

A la mà esquerra una ploma blanca amb la punta de color gris. A l'altra, una maleta d'antigues emocions que flotaven somrientment en la memoria i que s'unien amb l'altra banda del mantell mitjançant un fil de vida. Aquell seria, sens dubte, l'equipatge que sempre més l'acompanyaria.