Lletraferits, llisses i llobarros (dedicat a Rbonet i les llisses roballeres)

Un relat de: Conxa Forteza

Sempre he tengut tirada cap als lletraferits, són la meva debilitat: què voleu que vos digui? El problema és que ja no tenc espai per més llibres i la meva butxaca minva al mateix ritme que creixen les publicacions. Com podeu suposar és una ruïna total. Per una mestressa de casa que aquest estiu el seu màxim plaer va ésser comprar-se un carretó de quatre rodes per anar a plaça, la companyia dels meus estimats genis de la ploma és molt estimulant, per bé o per malament sempre hi ha sorpreses. Per sorpresa i no gaire bona la del sopar de dilluns passat amb un grup de poetes i novel·listes mallorquins a Barcelona. Encara que la majoria dels assistents reunien les dues condicions. També hi havia qualque flamant director general de cultura inclòs i que comparteix la dualitat abans esmentada. Servidora som molt clàssica a l'hora de triar restaurant per anar a sopar o dinar en una ocasió especial. A vegades he sacrificat una mica el menjar en funció de l'estètica del lloc, ara si pots compaginar les dues coses molt millor. Però sempre procur anar sobre segur sense aventures pel paladar o per la butxaca.
Dilluns quan vaig veure al cap pare llucmajorer dirigint la lletruda expedició cap a un restaurant de disseny del barri del Raval, l'ànima em va caure als peus i les meves més negres premonicions se varen veure complertes amb escreix. Cambreres jovenetes molt mones amb mini-faldilla, decoració moderna de lo més fred. L'únic avantatge és que se podia fumar. S'ha de reconèixer que el personal del restaurant era molt simpàtic i entenien el català, que és d'agrair, no passa sovint, cap queixa. Però quan ens varen convidar com a aperitiu a uns tassonets de brou de peix em vaig quedar astorada. Vaig recordar les memorables "boullaveses" de Can Eduardo al moll vell de ciutat i, davant els meus ulls, tristament reduïdes a la categoria d'un miserable suret. Els plats ja vos ho podeu imaginar. de la mida d'un ribell, molt ben decorats això si, però quan veus el menjar et fan ganes de cridar al cambrer i dir-li " la mostra m'agrada molt, però ara faci el favor de dur-me el que he demanat i que tenia un nom tan llarg i suggestiu a la carta". El que realment en va fer passar una penada va ésser un poeta jove que tenia al meu costat. Encara està en edat de créixer i trob que sempre està una mica esblanqueït. Ell tot innocent va demanar rap, ja se devia imaginar el peix nedant dins una espessa salsa acompanyat de gambes o de qualsevol bèstia marina Idò no, lo que el pobre contemplava eren tres o quatre farcellets de la mida de les bótes de fusta del parxís d'abans, farcides de rap o ves a saber quin peix. A la Boqueria he vist vendre llisses com a llobarros i esparralls per orades. Un dia quan ja no podia més, vaig escometre una peixatera: "Senyora això no són llobarros, són llisses ". No se va immutar gens ni mica i em va respondre tota fresca: " Té tota la raó, però això són llisses llobarreres", i em va mostrar una marca al cap que, segons ella, les feien diferents de les llisses de merdera. Ja no vaig gosar demanar pels misteris del esparralls convertits en orades.
Parlant de la Boqueria, dissabte va ésser el meu sant, la Puríssima, i vaig convidar els meus fills a dinar de rostit de porcella. Al mercat només hi ha una parada que en venen. Tenien porcelletes senceres de diferents mides, des de tres quilos fins a cinc, i totes al mateix preu de setanta euros. Jo vaig pensar "preu per preu, sabates grosses", i vaig demanar la més grossa. El drama: no cabia al forn. Vaig recuperar el tallant de ma mare, rovellat i del temps de la picor i que ara el tenc com a decoració, i va ésser ferets. Em sentia com el rei Herodes matant infants d'uè. Vaig escapçar tot el que feia nosa, cap, manetes i potons. Ara el cap de la porcelleta em mira tristament cada vegada que obr la gelera. No em veig amb cor de tirar-lo al fems ni rostir-lo, em fa molta pena.
Tornant al tema d'abans, d'avui endavant només aniré a restaurants de cuina de mercat i de tota confiança. No posaré cap emperò si el cambrer duu la jaqueta plena de llànties d'oli, mentre siguin d'oli d'oliva, i no taques d'oli de palma salvatge a la flor romanial amb aromes al cava.



Comentaris

  • No hi ha...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 16-12-2007 | Valoració: 10

    ...manera, Conxa, de menjar en aquest restaurants de moda alguna cosa que semble veritable menjar, allò altre son bestieses, demanes una xulla de vedella i et fan un embolic amb un dàtil dins, coses del disseny, que anem a fer. M'ha agradat el teu relat, molt crític i instructiu. Salutacions de Vicent.

  • Repunyetes![Ofensiu]
    rnbonet | 16-12-2007

    Primer de tot, moltes gràcies, al·lota, per la dedicatòria. (Encara que a les lisses les has fotudes molt; ara són "roballeres". Ho comprenc: les presses i el teclat!)
    Segon, dir-te que vaig seguin-te de tant en tant al "Diari de Balears" en versió electrònica, com al Frontera o al Fiol, o qualsevol altre conegut de les Illes. És un bon diari, dels que tenien d'haver a garberes.
    Tercer, dir-te que coïndidim en els gustos dels tipus de restaurants. El menjar és el menjar i les punyetes són les punyetes.
    Quart, ací distingim entre llisses (d'aigua dolça) i llisses mareses (d'aigua salada).
    I per últim, salut i rebolica!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: