Lletra des del fons de l'oceà

Un relat de: Perisci

A una ànima,

Ha estat llarg el camí recorregut, intencionadament o no (no ho sabria dir), fins arribar aquí, al fons de l'oceà, des d'on escric aquesta lletra. Ho ha d'haver sigut, perquè em sento cansat i abatut, el cos no em respon i em costa recordar res que no sigui aquest present. Clar que potser és per culpa d'aquesta pressió que m'esclafa els ossos o pels pulmons saturats d'aigua marina que la memòria fa de les seves i el cap em roda, com si m'hagués d'esvanir en qualsevol moment.
I la foscor... em costa ubicar-me i orientar-me sense el sentit de la vista a la meva disposició, però és que aquí la llum hi arriba tan corrompuda que s'ha venut al diable i s'ha aliat amb monstres: de vegades noto el frec d'una pell freda en contacte amb la meva pròpia, o simplement la pertorbació en l'aigua que causa el seu moviment, i en girar la vista només veig espurnes de colors. Però sé que és una llum traïdora, unida a peixos esgarrifosos i enormes, veritables criatures infernals desconegudes, caçadors que han convertit la meva guia en un esquer al servei de les seves mandíbules; una llum condemnada a les tenebres.
Tampoc és de consol la idea que és aquí on els cadàvers esperen retornar a l'element inicial. Al meu voltant, sota els meus peus, davant els meus ulls. Si hi hagués tan sols una tènue il·luminació, què no sabria identificar al meu voltant? Esquelets de balenes mortes fa més d'un segle encara descomponent-se lentament, les fustes d'una nau mercantil naufragada per culpa de pirates, closques d'antigues tortugues marines, les restes d'alguna altra persona perduda en circumstàncies properes a les meves... un cementiri on totes les víctimes del mar jeuen en un desert d'estrips i es consumeixen abans no es reencarnin, per exemple, en un escull de corall i formin part d'una nova forma vivent. Qui sap si entre les meves mans no s'hi filtra i escola pols de sirena? És un vell museu de la pèrdua, de decadència. És el jardí dels mateixos dimonis que n'han robat la llum.
Però si no puc humanament escapar-ne... si jo mateix anhelo la llum i no tinc altra forma d'aconseguir-la que cedint a la foscor, no he de dubtar en aliar-m'hi.

Tot això és el que pensava. I ara que els meus actes ja s'han consumat, sento que t'he de descriure a grans trets les meves reflexions perquè algun dia comprenguis per què va passar tot i per què vaig haver d'abandonar-me: era una situació sense remei, crònica.
T'escric sota la il·luminació de la llum roja dels meus ulls, una llum que he pres d'entre les tenebres: un monstre més al fons de l'oceà.

Comentaris

  • Marla | 04-03-2007

    Impresionant la vida i bellesa dels abismes.

  • | 07-07-2006


    M'ha semblat una reflexió molt interessant.
    No sé quines eren les teves intencions reals, però jo he trobat el teu relat com una metàfora de diversos elements:
    de la soletat, sobretot, aquest és un element que m'apareix molt clarament;
    però també d'altres,
    com ara una fugida inevitable del món i potser de la societat, com si el narrador fos una mena d'ermità;
    també hi he vist, dins la pena que expressaves explícitament, un cert penediment en el personatge, o alguna cosa semblant.
    Bé, només són reflexions.
    Pel que fa al relat, l'he trobat ben escrit, breu i concís -això ja ho he dit fa poc en algun altre comentari, però no deixa de ser vàlid-, expressant molt clarament la sensació que produeix trobar-se al fons de l'oceà.

    Aquí acabo. Molta sort!

    Dan

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: