Llet

La xica esvelta i de cabells ondulats té un armari massa buit per al seu gust. Fa pocs anys se li presentà la menarquia i des de fa un parell de setmanes considera que la vida és més injusta que abans: com a conseqüència de la seua ineptitud per als estudis, a partir d'ara ha d'ajudar els seus pares a vendre la llet que produeixen a la seua xicoteta granja familiar.

Malgrat que els inicis sempre són durs i maldestres, la xica esvelta i de cabells ondulats es desenvolupa sobradament bé. De fet, és tan gran el seu domini sobre el repartiment i la gestió que, en poc temps, els seus pares es miren incrèduls com les vendes no només no han minvat sinó que, a més a més, han augmentat fins el punt que, moralment, es plantegen pujar-li el sou. Ella, conscient de la feina ben feta, accepta de bon grat els emoluments alhora que una idea de caire obsessiu comença a brollar dins la seua ment: si aconsegueix despatxar més i més ampolles de llet, en poc temps podrà renovar el seu repertori de roba, omplint l'armari de gom a gom, i fins i tot comprar-se alguna penyora d'una firma de renom. Creu que si és capaç de vendre el suficient, a més a més, li serà possible poder encetar una bona col.lecció de penjolls, joies i pedres precioses que serviran per enaltir el seu renovat bust i per què no, els seus nous llavis i el seu flamant cul. Sap que està a les seues mans i no pensa, de cap de les maneres, deixar passar una oportunitat que ben segur, també li brindarà la moto dels seus somnis, la casa amb piscina tan desitjada i un ostentós iot per viatjar arreu del món.

Amb la il.lusió pròpia de la seua edat, la xica esvelta i de cabells ondulats inicia una nova jornada, aquesta vegada amb deu galledes plenes a coll, sabedora que amb aquesta quantitat prompte podrà arribar a fer realitat els seus anhels. I camina tan obnubilada pel seu desig que no se n'adona de l'enorme pes que du al damunt ni tampoc de la pedra que hi ha al seu davant, situada de manera estratègica per la casualitat, la qual la fa entrebancar-se i caure al terra. Els més catastròfics pressentiments li vénen al cap quan veu la seua quimera en forma de líquid vessada sobre el paviment. Davant la impossibilitat d'aixecar-se pel seu propi peu, decideix demanar ajuda a l'home ben plantat que passa pel seu davant, capritx temporal, just en aquestos moments. Se'l mira panteixant, plora, l'abraça i balboteja relatant el seu infortuni. També se n'adona de l'enorme bitlletera que porta a la butxaca, i deixant mostrar un pervers somriure mentre el torna a mirar als ulls, calcula ràpidament quant de temps haurà de passar per tal d'assolir els seus objectius si, a partir d'ara, allò que ven és el seu cos.