llei

Al nord del nostre país, a la bonica localitat de Llocarriu d'Esmuls, coneguda pels seus judicis de valors, i a un vol de mosquit del delta del seu riu (l'Esmuls) el qual per les seves dimensions, en més d'una ocasió ha estat confós pel desguàs d'alguna casa veïna, es troba la zona de la Justícia del poble.
Si, el poblet és petit, però té; una zona residencial, una zona esportiva, una d'esbarjo, una de Justícia, a la que li han posat el malnom del suburbi de la justícia (penso que en ser un poble petit li va gran el nom de ciutat de la Justícia)... per tal de no confondre a la gent i tenir-la, en tot moment controlada i assabentada de quina zona trepitja, i fer així que ningú no pugui caure en la temptació de voler anar al cinema en la part residencial.
On s’és vist això!!! Ni que fos un poble del “Oeste”


En Marcel Cobra Pirmi, la setmana passada, va estar citat aquí: a la zona de la gran casa on s'imparteix la llei, per resoldre un plet civil que tenia en contra d'una poderosa branca de l’administració que es denomina: “FERMESA SOCIAL”
Tota la seva vida laboral, va estar en règim d’autònom (menys un temps que va treballar per conte d'un altri), amb tot el que això comporta d'escarràs, de salut de ferro per força i en general de manca d'atencions pròpies.
Cada dia trenta, coincidint amb el final del mes, li feien una extracció de sang, gens comparable amb la que ens treuen per fer una analítica a l'ús, no. Encara recorda la del mes de Novembre del mil nou-cents setanta-cinc: dinou litres li varen treure!

Només desitjava que arribés el primer dia del mes següent per a no haver de parar el braç fins a finals de l'altre.
Li varen dir que la sang, que es deixava prendre, mes rere mes, anava a un gran dipòsit refrigerador, que l'emmagatzemava per què no es fes malbé. Així, mentrestant, si havien de fer una transfusió a una altra persona que ho necessités, podien usar-la amb tota confiança, car sabien que era com acabada d'extreure. Marcaven una ratlla amb retolador al dipòsit per saber la quantitat que n’havien agafat, per tal de tornar-se-la més endavant, quan ja no li'n poguessin treure, talment com fan a les ampolles de vi en algun bar de parroquians coneguts. A les hores, si ell mai la necessitava, representa que en tindria la mateixa quantitat que li havien extret en la seva llarga vida professional (trenta-cinc anys).


Era una feina artesana la que feia, allò que abans es deia un “ofici”, amb motiu d'això la riquesa econòmica no va parar mai a veure'l amb la intenció de quedar-se definitivament a viure amb ell, però magrament, a empentes i rodolons se n'anava sortint.
Així que fins que no va començar a sentir aquells pessigolleigs a les mans i una inseguretat creixent en l’equilibri i en el fet de caminar, va poder anar fent un corriol de vida. El seu.
La tristor tan gran que li va crear la desatenció del seu negoci, va fer que cada cop li costés més arribar a final de mes i donar la quantitat de sang que se li demanava per poder seguir en el seu establiment amb la porta oberta.
Va arribar un dia que per prescripció facultativa, va haver de deixar d’aportar res i va tancar la barraca, malgrat el buit i la tristor que això li va deixar.
A en Marcel Cobra Pirmi li va venir al cap una cosa que li varen dir quan tenia uns tendres vint anys. Inexperimentat i intrèpid, va exigir, més que demanar, resposta a una qüestió que li cremava tot el trajecte que va des del duodè fins a l'anus des del mateix moment que li varen practicar la primera extracció.
- Què en farien de la seva sang?
Va rebre una contundent a la vegada que estudiada resposta per part d’un funcionari amb un bigotet més que sospitós:
- Quan vostè, víctima de les malalties presents o futures que encara hem de conèixer, ja no pugui ser “donant voluntari”, estarà sempre allà, omnipotent, la “FERMESA SOCIAL”, i el seu cos funcionarial, per a fer-se càrrec de vostè i les seves necessitats.
La resposta no el va motivar a fer cap donació de sang extra, però dintre del que cap, va apaivagar una mica la seva curiositat, i a la fi era el que havia vist fer als seus pares i als pares dels seus pares: parar el braç a finals de mes.
En definitiva, que en Marcel Cobra Pirmi, va haver de sol·licitar una pensió d'invalidesa, quan ja tenia cinquanta-tres anys i després d'un "via crucis" de visites mèdiques.
Tenia, segons li varen diagnosticar, després de giravoltar dos anys en el referit carrusel de galens, una malaltia neuronal degenerativa que li impedia poder fer la feina que sabia fer i segurament cap d’altre encara que potser era tard per aprendre-la.
Va tancar el seu taller, va despatxar, encara que no va poder indemnitzar com li exigien, a un noi que tenia treballant feia força temps, va deixar la seva casa per no poder fer front al pagament del lloguer, malgrat que el fantasma dels records de feia vint anys vivia en els seus racons, i va haver de marxar a malviure per un món que en aquell temps rebutjava la gent que, com ell, vivia una vida diferent de la “normal”.
Va demanar, amb tota la humilitat que va ser capaç, auxili a la “FERMESA SOCIAL”
però li varen dir que no li podien donar ajut, perquè el seu mal s’escapava de ser atès amb transfusions de sang i, malgrat que feia molt de temps que no rebien cap aportació per part seva (la qual cosa ja de per si, no li anava a favor) aprofitaven, l'avinentesa de la seva presencia, per assabentar-lo del fet que hauria de passar un dia per les seves oficines (de vuit a catorze hores) per a dir-los què volia fer amb el dipòsit que tenien guardat al seu nom. S’estava deteriorant de no tenir activitat, i tot el líquid que durant tants anys li havien estat guardant, es malmetria si no s’espavilava, i aleshores no serviria per res, ni per cap altra persona, i finalment se l'haurien de quedar. Que era un deixat, coi!
Reconeixien que tenia una malaltia greu, però no entenien com havia demanat ajut a deshora i quan a ell li havia semblat.
Que això no es feia així !
Que era un deixat, coi !

En sortir del judici la representant de la “FERMESA SOCIAL” va intentar fer el paper de bona persona i es va despenjar en uns consells de germanor, amb una ganyota que volia dibuixar un somrís, en directe, sense haver-ho fet mai. Jo crec que com que no estava acostumada a aquesta positura facial, va suscitar un soroll metàl·lic, que va fer que se li esquerdés la galta i que el guarda jurat de la planta, deixes a mitges el jersei que s’estava fent (just en minvar els punts de la sisa, que és el més difícil d'aquesta feina costuril) per, pistola en mà, acudir a veure d’on venia el soroll ferrós que havia trencat la pau i l’ordre en els dominis de la seva vigilància.
La cara de la senyora funcionària va començar a regalimar tanta sang que semblava que volgués suplementar la seva jubilació (propera, afegiria jo), amb una aportació privada de sang a alguna empresa d'aquestes que surten ara com a bolets, i fan de “FERMESA SOCIAL” privada.
Es veu que li posaven el Sintrom, per què el seu fetge no processava no sé quina cosa i la sang no li coagulava bé.
Era un mal auguri per a la resolució que havia de prendre la jutgessa, per equilibrar llei i justícia en el plet que tenia en Marcel contra la “FERMESA SOCIAL”.
Efectivament, un any i mig després d’entrar la paperassa i la documentació necessària en el jutjat, la sentència de la sra. Jutgessa va estar contraria a donar la raó a en Marcel Cobra Pirmi, i les poquíssimes esperances que tenia avocades en la justícia actual es varen veure només gratificades amb el rictus d’aquella funcionària del Sintrom, i el bassal que li havia crescut en els peus.
En Marcel Cobra Pirmi es va sentir enganyat, engalipat, decebut, ensarronat, i encara que no tenia cap esperança en una resolució diferent, es va reflexionar a sobre:
Senzillament no volien que tingués dret a rebre sang com tothom, potser a ell no li'n feia falta, i havia sabut anar sortint-se'n, el cert és que recordava com una repetició en el seu cap:
- “Quan vostè, víctima de les malalties presents o futures que encara hem de conèixer, ja no pugui ser “donant voluntari”, estarà sempre allà, omnipotent, la “FERMESA SOCIAL”, i el seu cos funcionarial, per a fer-se càrrec de vostè i les seves necessitats.”

Ara com ara, puc dir, amb el coneixement de les coses viscudes, que això és una mentida, i que poques vegades coincideix la justícia amb la llei dels poderosos.





“NOTA”
*Si hi ha algú que segueix amb una lectura més o menys atenta els meus contes, pot deduir que tinc una imaginació, diguem-ne, estranya, que no explica tot el que voldria explicar, perquè no ho sap fer millor i perquè té una vocació tardana i autodidacta en això d’escriure.
Aquest relat que he escrit (que vull creure que heu llegit), no és un conte ni una camàndula ni tan sols una cosa imaginada, és una porció de la meva vida, que he viscut amb els ulls oberts, no l’he somiada.

Diguem que l'he rebuda així.