Llegir_mhafetvenir_ganesdetu@outlook.es

Un relat de: Montseblanc
Estic dreta a la cuina, nua excepte per les sandàlies vermelles de taló d’agulla. Penso que si algú em pogués veure potser em titllaria de ridícula. Masturbant-me, a la meva edat... Però les tardes de diumenge poden arribar a mossegar si no els hi plantes cara. Fa uns minuts he parlat amb la meva filla, a dos-cents quilòmetres de mi, construint la seva realitat i els seus somnis. He menjat a casa dels meus pares. La mare m’ha fet un pastís per celebrar els meus cinquanta anys. I ara, de tornada al meu piset, només em queda tallar aquesta solitud a cops de matxet, com qui s’interna en una jungla de records i murmuris del senyor fracàs, on assetgen feristeles pitjors que serps. Em toco de cara a la nevera, amb el front reposant sobre la porta. És per si gemego, per si crido quan m’alliberi. El soroll del motor de la nevera de més de vint anys ofegarà els meus panteixos i no se n’assabentaran els veïns.

Però no és pas per desesperació que em toco, o no només per això. Em masturbo perquè estic calenta. Simple. Fa deu anys que no tinc parella. En aquest temps he tingut dos amants ocasionals, però la majoria d’orgasmes me’ls han donat aquest cervellet boig que escriu i el meu dit índex, que ara dóna voltes sobre un botonet.

M’estic gravant, m’imagino la imatge que s’està registrant. La meva ondulada cabellera castanya, que podria ser bella si la cuidés, escabellada i gronxant-se amb dolçor sobre l’esquena. El cul rodó, encara resistint-se a la força de la gravetat. Segons la meva mare estic perfecta. Jo crec que tindré uns cinc quilos de més, tots concentrats a les meves dues natges. Però sóc alta, les meves cames llargues, i potser amb la roba posada queda dissimulat. Però no en el vídeo que gravo. Em pengen els pits, grans també, els mugrons estan erectes fregant el blanc de la nevera.

Bé, explicat així veig que fins i tot sembla que faig patxoca. Però no, sóc normal. La qual cosa no és obstacle perquè jo mateixa m’exciti quan em veig gravada tocant-me amb aquest desvergonyiment. Perquè després, aquest cos que tremola, que s’agita, el veurà algú més... I aquest sol pensament fa que la boca se m’ompli de saliva. Vés a pastar fang, malenconia vespertina de festius!

M’arriba l’olor que desprenc. Espècies, sal... El front sua i rellisca sobre la porta. Panteixo, gemego, crido, esclato. Obro la boca i un filet de saliva cau a terra.

–Ai, Carme sembles una adolescent -em xiuxiuejo a mi mateixa boquejant al final de l’orgasme.

Els meus dits brillen mullats, m’acosto a la taula de la cuina, agafo el bolígraf amb força perquè no se m’escapi i en la penúltima pàgina del llibre, entre dos paràgrafs, escric "llegir_mhafetvenir_ganesdetu@outlook.es". Ha quedat la meva olor a la pàgina, però no crec que quan algú llegeixi això, si ho llegeix, quedin encara rastres de la meva aroma.

Ha passat ja mitja hora del meu orgasme i la meva vagina encara té alguna contracció espontània mentre camino pel parc. El sol s’està recollint i els pardals ja estan tots a les capçades dels quatre pins que perfumen els últims raigs que travessen les seves agulles. Aspiro la daurada llum mentre busco el millor lloc per deixar el desè llibre. Ja fa nou mesos que vaig abandonar el primer. Em sento com una nena que fa una entremaliadura. Al centre del parc, envoltats de cases, hi ha sis bancs disposats en cercle. Després hi ha un setè banc, situat en una cantonada, solitari, de fusta pintada color verd ampolla de cava. No deixo de caminar en cap moment, miro als costats, no hi ha ningú a aquestes hores. No m’estranya. Corre el rumor que, de vegades, el tedi, la desil•lusió i l’apatia, deambulen per aquesta zona les tardes de diumenge, agafats de la mà, intentant atrapar alguna víctima desprevinguda i clavar-li una queixalada. Deixo el llibre, amb les seves tapes d’alegre rosa, en un costat del seient del banc i torno a casa.

I arriba el dilluns! Qui m’ho havia de dir, el divendres a la tarda sortint de la feina, que pensaria això amb alleujament al cap de dos dies.

El tren va ple, com sempre a aquestes hores, i no he pogut seure. M’he situat en una cantonada, al costat de la porta, almenys puc recolzar l’esquena. Després, a l’oficina, estaré hores i hores asseguda. La meva columna està farta d’estar dreta i farta d’estar asseguda, m’ho crida amb una punxada a les lumbars.

–Bon dia, Carme!

Parpellejo amb sorpresa i miro la noia que ha aparegut davant meu després d’esmunyir-se entre tots els cossos enllaunats aquí dins. Em coneix. Jo a ella, no. L’observo. Uns vint-i-cinc anys, cabell negre curtet, ulls castanys, somriure confiat. Porta uns texans i una senzilla samarreta blanca. I un llibre a la mà, amb les tapes de color rosa. Ostres! He vist el títol. Aquest és el meu primer llibre abandonat.

–Bon dia! -contesto intentant recordar com es diu i quines fotos li vaig enviar.

–Què passa? T’has ruboritzat -em diu amb mirada entremaliada que primer va a les galtes, després llisca pel meu coll i es queda enganxada a l’escot del meu vestit.

–Perdona, és que no esperava veure’t aquí -Ella s’enganxa més a mi, una de les seves cames gairebé ficada entre les dues meves. No ha estat culpa seva, l’han empès en pujar més gent en una parada.

–Ja sé que em vas dir que no et van les dones però tenia ganes de veure’t en persona -em murmura les seves paraules a dos centímetres de la meva boca. M’estic posant molt nerviosa.

–Bé, nena meva, t’ho vaig explicar, em vaig oblidar el llibre al parc, això és tot.

–És clar, Carme, el vas oblidar amb la teva adreça de correu electrònic situada estratègicament a les últimes pàgines, perquè qui t’escrigui s’hagi llegit el llibre primer, per saber que té els teus mateixos gustos...

–No és el que sembla -protesto en veu baixa-. És una casualitat que tingui la meva adreça escrita.

–Quina bona olor que fas, Carme -em diu posant la seva galta al costat de la meva, com si m’anés a saludar amb un petó, però es queda quieta. Noto l’escalfor que desprèn la seva pell, la seva cama segueix entre les meves, això fa que jo tingui la vagina lleugerament oberta, noto que m’estic mullant. Sóc conscient de tota la gent que hi ha al voltant, del trontoll del tren que ens mou a tots sincronitzadament. M’empasso un glop de saliva. Ara he recordat el seu nom. L’hi dic.

–Laura, de veritat, que ha estat tot un cúmul de casualitats. Que extraviés el llibre, que tingués aquesta adreça de correu escrita, que el llibre fos de literatura eròtica, que la història que explica fos de sexe lèsbic... –Amb cada afirmació em tremola més la veu, m’estan esclatant tots els capil•lars de la cara.

–Menteixes descaradament -em diu somrient, el seu alè colpeja la meva orella-. L’única veritat que has dit és la casualitat que la història fos entre dues dones i que el llibre l’anés a trobar jo, que em moro per les femelles com tu.

Que una dona, que deu tenir l’edat de la meva filla, em parli d’aquesta manera em fa vergonya i m’excita alhora. Sempre m’ha excitat moltíssim que em desitgin. I mai m’havia passat pel cap el desig d’una dona. Fins que la Laura em va escriure i jo vaig intentar desfer la malifeta. Però és clar, no es poden fer ximpleries, anar llençant l’ham a cegues, i després pretendre que el peix que piqui sigui l’adequat. Va estar bé fer broma amb ella, intercanviar uns quants correus, quatre fotografies, parlar de les nostres vides, fins que li vaig dir que ja n’hi havia prou.

–Et desitjo -Més que parlar, els llavis de la Laura han sil•labejat aquestes dues paraules en el lòbul de la meva orella esquerra. M’abandona l’aire dels pulmons, un calfred recorre tota la meva columna i m’endureix els mugrons. Veig un home a l’altre costat de la porta que ens mira dissimuladament.

Per sort hem arribat a la meva estació i baixo ràpidament. La majoria dels passatgers baixen aquí. La Laura camina al meu costat, en silenci i seriosa. Pugem les escales mecàniques, ella darrera meu, estic segura que m’està mirant el cul. I em sorprenc en notar que aquest pensament em plau. Caminem pels túnels, cap a la superfície.

–Vine -em diu, estirant la meva mà quan ja estàvem arribant a la sortida i fent que prengui l’entrada d’un pàrquing subterrani.

–Espera.

La veig que parla amb l’encarregat i que ell li dóna una clau, ve de nou cap a mi. Comprenc que li ha demanat a aquest home la clau dels lavabos. El meu cor és un pardal atrapat en una gàbia, xocant d’un costat a un altre, sense deixar de batre les ales. Caminem l’una al costat de l’altra. Arribem davant d’una porta metàl•lica. La Laura l’obre, encén el llum, entrem, torna a tancar la porta. Fa olor de Zotal. Un vàter, un lavabo, un mirall, una galleda, una bombeta de les antigues. La Laura i jo. Cara a cara, respirant-nos el desig.

Arribaré tard a treballar, no he besat mai als llavis a una dona, mai m’he imaginat tenint sexe amb una... La Laura em mira als ulls, els seus llavis mig oberts, veig la punteta de la seva llengua apuntant a través de les dents. I les meves mans l’atreuen amb força cap a mi, la meva boca sobre la seva boca, gairebé xocant, la meva llengua buscant el gust de la seva saliva, les seves dents rosegant el meu llavi inferior, les mans d’ella a la meva esquena, els meus pits i els seus pits barrejats...

El petit espai amplifica els nostres esbufecs. El meu cervell encara està intentant pensar alguna cosa a dir, per sortir d’aquí. Però el meu cos ja ha decidit que es queda. Ens apartem per un moment. La Laura agafa la faldilla del meu vestit i el va arremangant fins a treure-me’l pel cap. El deixa sobre la tapa del vàter al costat de la meva bossa, el segueixen els meus sostenidors i les meves calces, visiblement mullades per vergonya meva i més excitació. Li dic que no, que què farà, però ella ja està ajupida entre les meves cames...

Al cap de deu minuts les escales mecàniques em dipositen a la superfície de la ciutat. El dia comença. Un més. Fa olor de tubs d’escapament, de goma cremada, del mar que està a un quilòmetre, de suor, de pedres antigues, de monotonia, de fàstic. Milers de formigues com jo s’afanyen a les voreres, caminen ràpid cap als seus diferents destins, amb les mirades perdudes a terra, al capdavant o, la majoria, a les pantalles dels mòbils.

Una unitat de neteja està regant la vorera amb una mànega, faig un saltiró per esquivar una bassa d’aigua i el meu cos em recorda el plaer que acabo d’experimentar fa uns minuts. Els plataners que adornen el carrer estan començant a perdre fulles, més per la calor que ha fet tot l’estiu que per la imminent arribada de la tardor. Em creuo amb uns turistes que van deixant un rastre de ferum de crema solar.

Arribo quinze minuts tard a l’oficina. Dic que m’estava marejant i que he hagut d’aturar-me a un bar a prendre un cafè. Em diuen que què estrany (l’Elisenda, una manefla) que per ser que m’he marejat tinc molt bon color. Dic que el cafè estava molt calent. Penso que se’m nota a la cara, als llavis... Que he besat a una altra dona... M’assec a la cadira i dic que em deixin en pau, que és dilluns i hi ha molt per fer.

Però no em puc concentrar, penso en que diumenge que ve vindran la meva filla i la seva parella, les meves germanes, els meus nebots, els meus pares... Tots a casa per celebrar els meus cinquanta anys. I m’ho veuran. Notaran que em passa alguna cosa. Com si em surés un petit núvol sobre el cap, amb lletres verdes de neó intermitents, dient "S’ha deixat menjar per una dona i li ha encantat". Em tremolen les mans. Penso en la Laura, que en sortir del pàrquing ha tornat a les andanes, per tornar al poble. He de escriure-li, he de dir-li que mai més. Que sí, que ha estat molt bé, però que ja prou. Les altres Carmes que viuen en mi creuen que és un bon moment per parlar. "Què et passa, no era això el que buscaves?", "¿No volies una mica d’emoció en la teva vida?", "Deixa gaudir una mica a la meuca que viu en tu", "Per què sinó la tonteria d’abandonar llibrets eròtics? ".

No totes pensen igual. "Deixa ja la ximpleria dels llibres", "No obris mai més el compte de correu", "Mira l’edat que tens, aviat tindràs néts, tingues una mica de decència"...

Tots els companys han anat a esmorzar i jo aprofito el moment per obrir "llegir_mhafetvenir_ganesdetu@outlook.es" amb la intenció de dir-li a la Laura que no em busqui mai més, que potser al meu cos li ha agradat (potser ??? Va, si cada vegada que te’n recordes se t’atura el cor), però a la meva ment no. El rellotge deixa caure la seva sorra per uns instants i apareix la bústia d’entrada. Veig amb sorpresa que hi ha un nou missatge. No és de la Laura. És d’algú que diu que ha llegit el cinquè llibre que vaig abandonar. Li contesto (uuuuh la que no jugaria més). Li pregunto si és home o dona. I la seva resposta és una foto d’un penis erecte, gran i turgent. Diu que em va veure abandonar el llibre, fa unes setmanes. Ostres! Tanco. No puc més. Me’n vaig al bany amb els ulls arrasats de llàgrimes.

Em tanco en un dels quatre cubicles, no hi ha ningú més. Tantes ganes de plorar que tenia i només una llàgrima rellisca per la meva galta dreta. Aprofito per fer un riu. Mentre ho faig m’arriba l’olor de la meva pell bavejada per la Laura. Recordo la seva llengua movent-se com si fos un petit animal. M’incorporo. Tanco els ulls i torno a recordar les sensacions, em veig en aquell mirall, veig el cap de la Laura movent-se entre les meves cuixes, veig el penis que m’ha enviat el desconegut. Tot comença a girar al meu voltant com un remolí obscè. Mai en la vida m’havia masturbat en el treball. Penso que estic perdent la raó. Em mossego els llavis per no cridar. L’orgasme és una bestiola que crema i que batega dins meu, un ésser que palpita i m’ocupa tota, que esquinça la meva pell i surt a fora com un alien invisible...

A la tarda, reunió de caps de zona, el que faltava. Mentre el director parla de resultats i d’estratègies, penso en els deu esquers que vaig llançar al llac. Set encara estan a l’aigua, amb el petit cuc a l’ham. Picà la Laura. Picà el desconegut que diu que m’ha vist (boja inconscient). I picà l’home amb el que porto intercanviant vídeos de masturbacions des de fa dos mesos (dir boja és poc). Sento que no acabo de controlar la meva vida. Sí que m’agrada aquesta adrenalina del desconegut, excitar estranys, conèixer gent. Però potser hauria de fer com gairebé tothom, apuntar-me a algun curset, a algun viatge en grup, jo què sé...

Mentre miro el director com si fos l’ésser més intel•ligent del món, penso que faré una última entrada al maleït compte, per enviar tres missatges. Un a la Laura, per dir-li que no s’acosti més. Un altre al desconegut d’avui, per donar-li les gràcies per la seva foto i enviar-lo a pastar fang. I un altre més al dels vídeos, el meu nen de foc... Li diré que he conegut a algú i que haig d’acabar amb ell. I ja està. S’ha acabat abandonar llibres.

Veig que tots m’estan mirant. Ostres, que el dire m’ha fet una pregunta! Si és que així no puc estar...

El primer que faig en arribar al poble és anar al parc, a veure si puc recuperar el llibre que vaig deixar ahir. S’està fent fosc però percebo l’ocàs molt més bonic que el de diumenge. Corre una suau brisa que acaricia la pell, com l’alè d’algú que t’estima. És gairebé l’hora de sopar i el parc està buit, excepte per tres adolescents que conversen asseguts sobre el respatller d’un dels bancs del cercle. Sura una olor de patates fregides, de sofregit saborós, que ve dels extractors de les cuines de les cases, en les que ja es comencen a encendre els llums a mesura que el sol cau dessagnat rere la ziga-zaga blava de les muntanyes. M’assec al banc solitari de la cantonada. El llibre ja no hi és.

Una de les Carmes em diu que cal ser imbècil per abandonar tots els llibres al mateix lloc, quan podria haver-ho fet a la capital, protegint més el meu anonimat, obrint el ventall de preses. Ric sola, només falta que em vegi algú...

–Hola, Carme -em diu la Laura apareixent a la meva dreta. M’aixeco sobresaltada.

–Hola, reina meva -em saluda el Jaume (el noi amb el qual he intercanviat vídeos!), caminant al costat d’ella.

–Hola, abandonadora de llibres -afegeix un home de la meva edat, a qui estic segura que no he vist mai en la vida. Estic tremolant. Si no fos perquè els tres somriuen i semblen inofensius, ja m’hauria pixat de l’ensurt. Encara que, inofensius del tot tampoc semblen... No contesto.

–Ai, Carmeta del meu cor, que et vas ficant en embolics -em torna a parlar la Laura. Me n’adono que els tres porten espardenyes d’estar per casa i que van vestits molt informalment.

–Mira. -em diu el Jaume assenyalant- Veus aquella caseta de la cantonada, la de color crema? Doncs allà visc jo, amb la meva dona i el meu pare. Nosaltres tres. I el dia que el meu pare em va dir que havia vist a la tia bona de les passejades dels diumenges a la tarda deixant un llibre al banc vaig pensar que te l’havies deixat. Però quan van arribar el segon, el tercer... Vam començar a fer-nos la col•lecció completa a casa hahaha.

–Aquests dos no llegeixen gairebé res. Vaig ser jo la que vaig llegir el primer llibre i em vaig trobar la teva adreça –m’explica la Laura apropant-se una mica més a mi. Fa olor de fregit, devia estar preparant el sopar quan m’ha vist.

–Després ens vam adonar que tots els llibres tenien la direcció. No saps quantes palles m’he fet amb els teus vídeos, lleona meva –afegeix el Jaume. Envermelleixo i m’imagino a tota la família veient les meves masturbacions.

–I mira, a mi em feia vergonya, però al final m’he decidit aquest matí, no sabia que la Laura havia vingut a menjar-te -confessa el pare del Jaume.

Jo encara no he obert la boca. Si em pogués moure, marxaria corrent, però estic petrificada. "Ximpleta, ximpleta, ximpleta", em criden totes les Carmes alhora.

–Acabo de fer una truita de patates i també tenim amanida dels tomàquets de l’hort del Ramon -em convida la Laura, assenyalant-me al seu sogre que em somriu encoratjant-me...

Renoi, què guapos són els tres. El meu Jaumet, el meu nen de foc que em demanava cada dia veure’m i jo negant-me, enviant-li vídeos i més vídeos, sense saber que vivia gairebé al costat de casa. La Laura, que sembla una noieta innocent, sembla... I el Ramon, de la meva edat, que ja he vist el que té entre les cames... La veritat és que a casa no m’espera ningú, i per sopar amb ells tampoc passa res. Quantes persones hi haurà a hores d’ara sopant amb altres, amb amics, veïns...

–Va, provo aquesta truiteta i aquests tomàquets i després me’n vaig a casa que demà cal matinar -dic intentant sonar alegre i tranquil•la.

I anem els quatre cap a la casa, en entrar, en un moble del rebedor veig els meus deu llibres de lloms rosats perfectament ordenats.

Comentaris

  • Oooh![Ofensiu]
    touchyourbottom | 11-01-2020

    Un relat de durada i amb molta teca. En ple hivern i aquestes 'escalfors'. Molt ben escrit, felicitats.
    A mi em passa, confesso, que quan llegeixo eròtica, m'és gairebé impossible sentir les sensacions que autors i autores proven de fer arribar. Serà, cada cop ho tinc més clar, que ni hetero ni lèsbica: sóc una nena, hahahaha. Ho he sublimat a d'altres temés.

    Enhorabona!!!

  • juliakuhnzh[Ofensiu]
    juliakuhnzh | 06-01-2020 | Valoració: 10

    This is one of the most interesting stories that I have shared with the girls at sex in frankfurt

  • A mi la literatura eròtica no m'agrada especialment.[Ofensiu]
    tapisser | 03-01-2020 | Valoració: 10

    A mi la literatura eròtica no m'agrada especialment, no és d'aquelles lectures que agafo a la biblio, no sé si és la lletra (perfecte) o la música (més perfecte, si pot ser) que en llegir el teu relat em faran replantejar aquesta opinió.
    Està dolçament escrit com si cada paraula sabés on ha d'anar i cada imatge fos viva i tingués moviment.
    Escriure així és un do que has de cultivar.
    Gràcies per comentar les meves tonteries però sobretot gràcies per compartir aquests bombóns.

  • Genial![Ofensiu]
    brins | 01-01-2020 | Valoració: 10

    Gràcies, Montseblanc, pel teu comentari al meu relat "Bondat al cor". Com sempre, has sabut endinsar-te en el contingut del text i en el missatge que pretén mostrar. Les teves paraules m'han commogut, perquè he pogu percebre que t'adonaves de la immensa bondat del protagonista, el meu marit que en pau descansi.

    T'he llegit atentament aquest nou relat i he quedat admirada de la teva destresa a l'hora de redactar un text eròtic, no és gens senzill saber abocar tanta sensualitat i tanta delicadesa alhora.Felicitats!

    Desitjo que el 2020 et sigui generós en qualsevol aspecte de la vida, però també em permeto dir-te que en la teva expressió escrita no cal que s'hi aturi... ja tens tota la imaginació i la mestria d'una bona escriptora.

    brins

  • Companya...[Ofensiu]
    Josep Casals Arbós | 31-12-2019

    Que tinguis un bon 2020!

  • Gràcies[Ofensiu]
    Canela fina | 31-12-2019

    Gràcies pel teu comentari al meu relat Instants Plaents, continuarem estimant amb la mirada a 2020 encara que no hagi fet hivern

  • Esdeveniment a RC[Ofensiu]
    Lluís Pagès | 29-12-2019 | Valoració: 10

    No sé vosaltres, però tinc la sensació que els relats llargs tenen menys recorregut entre els lectors que els curts. Vull dir que sembla que la gent s'estimi més llegir quelcom que dura un minut que no pas un quart d'hora. En aquest sentit, el relat de Montseblanc és tot un esdeveniment a RC: divuit minuts de lectura i quasi quatre-centes entrades en menys d'una setmana! Això només és possible d'una manera: qualitat, qualitat, molta qualitat en el que s'escriu. No és cap novetat en el cas de l'autora que ens ocupa, però aquesta vegada s'ha superat amb un relat que enganxa des de la primera línia i no et deixa anar fins al final. Erotisme del bo, d'aquell que deixa entreveure, que endevina, sense ensenyar-ho tot.
    Felicitats, Montseblanc! Per un escrit tan reeixit i per la victòria d'aconseguir enganxar a tants lectors una bona estona!

  • Joc i dolor[Ofensiu]
    SrGarcia | 28-12-2019

    La veritat és que no sé com posar-m'hi per fer un comentari. Em costa molt entendre el punt de vista de les dones i aquest relat no deixa dubtes respecte a la seva autoria.

    Suposo que la clau està en frases com: "només em queda tallar aquesta solitud a cops de matxet, com qui s’interna en una jungla de records i murmuris del senyor fracàs." Sembla que tot el que expliques és conseqüència de solitud i del que s'entén com a fracàs.

    Potser ho confirma la frase. "Corre el rumor que, de vegades, el tedi, la desil•lusió i l’apatia, deambulen per aquesta zona les tardes de diumenge." Tots aquest són sentiments difícils de portar, potser un home es faria assassí o delinqüent o borratxo; la narradora prefereix deixar-se portar per les seves emocions a una vida sexual poc convencional, a un joc de conseqüències imprevisibles que li podran portar l'emoció i l'escalfor que necessita.

    El trobo un relat molt ben escrit, amb moltes cares o facetes: la desesperació de la dona, el seu anhel, el sexe explícit, la sàtira de la vida laboral. El final, amb els tres membres de la mateixa família, el trobo magistral.

  • Senzillament, bo[Ofensiu]
    Ravegal | 28-12-2019

    Excel'lent, especialment l primera part. A part de ser eròtic, és sobretot, molt ben escrit.
    Potser, i només potser, un xic llarg.
    No ho deixis.

  • Gràcies Montseblanc...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 27-12-2019

    Per la teua visita i el teu amable comentari "Amorosa onada", on em dius que t'ha agradat el meu poema "L'onada de mar".
    Una abraçada i Feliç Any Nou.
    Perla de vellut

  • Tarda de diumenge...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-12-2019 | Valoració: 10

    Molt bo i molt entretingut....
    Bon Nadal i Feliç Any Nou...

    Perla de vellut

  • Bon Nadal i Sant Esteve[Ofensiu]
    aleshores | 26-12-2019

    "Ese desoden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y el alma que le abre de par en par las verdaderas puertas." Rayuela, pp 116

  • Siguem exigents![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 24-12-2019 | Valoració: 10

    Et desitjo que passis un molt bon Nadal i que la teva feminitat vessi les copes de cava del teu voltant.
    Pinya de rosa

  • Divuit minuts de plaer[Ofensiu]
    Jam Malson | 23-12-2019

    Quina aventura! La fluïdesa d'una intimitat on els pensaments i les sensacions es toquen, on els estímuls esdevenen erotisme i la pell es desfà amb cada carícia.

    En divuit minuts de lectura he viscut un relat que, si no fos per les convencions socials que ens mantenen a ratlla, seria d'allò més excitant convertir-lo en pura realitat. Només caldria silenciar el cervell, tan pragmàtic la majoria de vegades, i deixar que fos la pell, més oberta a les fantasies, la que parlés.

    Però potser per això mateix ens agrada la literatura eròtica. En un món de contenció, llegir –i escriure– relats eròtics és alliberament i plaer alhora.

    Bones festes i feliç any nou, també per a tu.

  • Per un món més sostenible[Ofensiu]
    kefas | 23-12-2019


    Magnífica convocatòria de les forces energètiques naturals per celebrar el solstici d'hivern. De la trobada d'Afrodita, Príapo, Onàn i Safos per entonar un cant a la vida, en resulta un homenatge a Psique, deessa de la bellesa anímica. I a Seshat, el fil conductor que aglutina les forces i les porta, sol•lícita, als nostres sentits.

  • Els dits[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-12-2019 | Valoració: 10

    No, si quan els dits es comencen a bellugar, tot el món tremola. El món de cadascú, l'interior, el més interior. Un relat apassionat, apassionant, acollonant! Una forta abraçada i que passis un bon Nadal!

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: