Llegint en aparença

No crec que arribeu a conèixer mai en Iulio Carbone. No crec que arribeu a sentir mai la calidesa del seu alè, ni la suavitat de seda del seu tacte. Si tal vegada arribeu a sentir tot això, ja podeu estar segurs que haureu creuat una frontera impossible de la qual us serà difícil retornar.
Aquell dijous de setembre d'ara farà dos anys, la ciutat va patir una impressionant turmenta d'aigua i calamarsa que va endinsar Barcelona en el desconcert que creen les rutines trencades. Jo havia arribat xopa a l'estació de França i més tard que mai; passaven pocs minuts de les set del matí. Venia maleint el retard de l'autobús i el vent que embogia la pluja i el meu paraigua verd, aquell amb la inscripció Barcelona, t'estimo, que havien regalat amb un dominical. Vaig obrir la persiana metàl·lica del quiosc de l'estació i vaig ordenar els diaris que m'hi havien deixat. Me'n faltaven alguns i vaig imaginar-los flotant en el port, com vaixells de paper a la deriva.
Vaig posar-ho tot a punt i vaig començar a llegir allò que més em venia de gust: Creixent en aparença, la darrera obra de Madeleine Spencer. El protagonista era Carbone, el meu comissari favorit. Li seguia les passes amb tant d'afany que una novel·la seva arribava a trastocar-me, era com viure una altra vida, més interessant que la meva, per descomptat. Aquella novel·la era la darrera que l'autora feia sobre la sèrie Carbone a causa, segons havia dit, d'una certa lassitud literària. Ho havia anunciat a la llibreria Negra i Criminal durant la presentació del llibre, l'únic de la sèrie que havia presentat a Barcelona i que, enigmàticament afirmà, també clouria a Barcelona. Em semblava impossible que fos la darrera novel·la i em va doldre, però contra la voluntat de l'autora no s'hi podia fer res. En aquella novel·la, a Carbone se'l veia més agut que mai, però era cert que tenia una mena de deix de tristesa que mai abans no li havia copsat.
El tren de Milà va arribar a les nou i un minut. Només vaig aixecar el cap del llibre quan vaig sentir que els altaveus n'anunciaven l'arribada: "Tren Hotel, Salvador Dalí, procedent de Milano". I llavors una senyora em va demanar uns sudokus. Em va dir que tot just n'estava aprenent, que si la distreien molt, tot i que no en sabia, que si d'ençà que havien assassinat el seu gos era la seva diversió preferida... Me la vaig quedar mirant amb aquella cara de... a mi què m'explica... i ni tan sols li vaig respondre. Però em va sobtar quelcom: acabava de llegir que uns assassins a sou havien matat el fox-terrier de Carbone i aquest l'havia trobat, poc abans de partir cap a Barcelona, al safareig de casa seva en un bassal de sang. La dona va marxar remugant entre dents i deixant-me el llibret de sudokus al taulell, era l'exemplar 55.
I va ser llavors, quan el tren de Milà va obrir definitivament les portes, que la figura del comissari Iulio Carbone va aparèixer a les andanes de l'estació de França, sota la volta de vidre i ferro, sota la boirina que impregnava l'aire. Caminava posant-se la gavardina i el barret de feltre. Contrastava amb el noi del tatuatge al braç que l'avançava i amb dues dones d'edat avançada i amb vestits florejats que arrossegaven maletes voluminoses. Però ningú no se'l mirava, només jo. No duia res, cap paquet, cap bossa. Semblava que no venia d'enlloc, com de vegades passa amb els personatges d'algunes novel·les que un bon dia apareixen a les nostres vides i ja no ens poden deixar. Avançava lent, impassible, alçant la vista de tant en tant cap a l'estructura metàl·lica de l'estació, potser admirat per la supèrbia de la construcció, submergit en una mena d'aurèola que el feia únic. A partir d'aquell moment, Carbone va ser el centre de l'estació, l'únic personatge que es bellugava sobre el terra de marbre, l'únic capaç de creuar la seva mirada amb la meva.
Vaig aixecar-me i em vaig acostar a l'entrada del quiosc amb el llibre a les mans, com si portés un amulet capaç de lligar-me definitivament a aquell home. Tot ho feia amb cert espant de mi mateixa perquè sabia del perill que Carbone corria a Barcelona. Llavors vaig tenir la idea més agosarada de la meva vida: ajudar Iulio Carbone en la investigació i acabar amb la xarxa de traficants d'obres d'art.
Ell es va acostar al quiosc. Aleshores, la inquietud em va recórrer la pell com si els cristalls de calamarsa, que llavors queien com projectils sobre Barcelona, traspassessin la volta de l'estació en una repicada intensa i violenta.
Em va demanar la premsa del dia, tota la premsa del dia. Jo l'hi vaig donar amb un punt d'heroïcitat: era el comissari de novel·la negra més atractiu i important d'Europa, l'home assetjat nit i dia per delinqüents i amors fallits. L'element imprescindible en qualsevol investigació complexa. I ara, per primer cop, a Barcelona, davant meu. Carbone em feia emmudir.
Després d'endur-se la premsa, va seure en un dels freds bancs de l'estació, en aquell que està més a prop de la maqueta, el de l'esquerra. Jo vaig continuar llegint el llibre perquè no volia trencar els lligams que m'unien a la teranyina que aquell home havia teixit al voltant de les obres d'art robades. Però llavors vaig saber que els traficants havien vingut en el mateix tren i que l'intercanvi es faria al vespre, al port. Vaig mirar l'estació a la recerca dels homes que el seguien i que havien d'haver baixat del mateix tren. Però no vaig ser capaç de descobrir res més que una mena de joc de llums i d'ombres que disfressava l'estació amb una certa timidesa; el sol naixia apocat i entristit després de la furiosa calamarsada. Hi havia gent que hi entrava i que en sortia, gent que esquitxava l'estació de gotes d'aigua i d'abraçades, però jo no sabia veure els sospitosos i vaig lamentar aquella imperícia meva.
Ell va arrencar algunes pàgines dels diaris. Intercalats en els anuncis per paraules hi havia la clau per trobar els traficants. Ho acabava de llegir. Mentre guardava les notícies a la butxaca interior de la gavardina, va desar els diaris a una paperera. Va ser llavors que em va semblar que el vigilaven dos homes situats a banda i banda de l'estació; no li treien l'ull de sobre i em vaig espantar.
Però llavors, Carbone se'm va acostar de nou i em va demanar un plànol de Barcelona. Jo ja el tenia preparat al taulell. La meva lectura era més ràpida que la seva vida. Li vaig assenyalar la situació exacta de l'estació en el plànol. Mentre li ensenyava, se'm va acostar molt. Jo també vaig fer-ho. A cau d'orella vaig dir-li que un dels homes que el seguia es trobava sota el rellotge, a l'arcada central, que no mirés, que era allà mateix. Ell em va mirar en silenci, se'm va acostar a l'orella i em va dir: "Creixent en aparença, saps on és?". Vaig emmudir. Ho sabia, sabia que acabaria demanant-m'ho.
Finalment vaig dir-li que el meu cosí matemàtic me n'havia parlat i llavors va mirar el meu llibre, me'l va tancar i va dir: "Acompanya'm". I després em va somriure d'aquella manera que només sap descriure M. Spencer. Un rictus commovedor va il·luminar-li el rostre i llavors un retall de llum va entrar pels vitralls de l'estació i va convertir aquell dijous en un dia d'ombres i de llums, i de gotes que queien esparses.
Quan vam baixar els esglaons de l'estació i vam sortir al carrer ja hi havia, inexplicablement, els primers llums del capvespre. Les gotes van clapejar de nou el paviment i la seva gavardina i llavors em va agafar per la cintura i va obrir el meu paraigua de lletres cridaneres. Ell va somriure en llegir-les. "L'estimes de debò?", em va preguntar. I li vaig respondre que sí, que molt, i llavors em vaig inquietar perquè la seva mirada em va semblar xopa de malenconia.
La nit era cada cop més una glopada fosca que submergia Barcelona en la humitat. Ens vam encaminar cap al passeig Joan de Borbó i mentre ho fèiem vaig intuir que jo donava sentit a la seva existència a Barcelona. Ens movíem molt a prop de la paret, tornava a notar molt proper el seu alè, la seva veu de baix, tan rogallosa com Spencer explicava i em vaig sentir feliç, tan feliç que hauria cridat sota la pluja. Ens vam aturar en el semàfor vermell del Pla de Palau, recordo que va passar l'autobús 45, el que cada dia em porta des de casa meva a l'estació de França, i el vaig percebre llunyà, molt llunyà, perquè en aquell moment jo ja havia creuat una frontera de difícil retorn.
Vam travessar mig arronsats perquè de nou el vent es bastia contra nosaltres. Ens vam aixoplugar sota els porxos d'en Xifré i allà vaig tornar a sentir el seu alè càlid i les seves mans de seda que em tocaven la galta i m'agraïen que estigués amb ell en aquella Barcelona de llambordes humides. Hi havia algú més sota els porxos, però no m'hi vaig fixar.
Quan la pluja va minvar, vam continuar el camí cap al mar. Al passeig Joan de Borbó vam veure la primera xifra encastada a terra: 10.346 en un neó vermell i encès que em feria, i després la següent i l'altra i l'altra... Vam caminar sobre aquelles xifres que decreixien seguint un ritme matemàtic antic. "La proporció de la vida", va dir-me Carbone. I vaig recordar la relació de cadascuna d'aquestes xifres amb els quadres robats i fins i tot amb el llibret de sudokus que pel matí havia ofert a aquella senyora: el 55. I després em va dir que també podien ser la clau per a un poema que un dia em dedicaria.
I de sobte em va dir: "Mira, són aquells. Deixa'm, abandona'm!" Però no el vaig deixar. Quan va posar el peu sobre la xifra 89 van començar els trets. Ell va treure l'arma apuntant cap a la incertesa de la boira, però la llum d'aquella xifra maleïda va convertir-lo en una diana en la intempèrie de la nit fosca. Una bala va impactar-li en el pit. Mentre jo m'ajupia per ajudar-lo vaig veure-li la camisa xopa d'una sang que s'escolava tan densa com la tinta. Vaig agafar-lo per la cintura mentre mussitava que el deixés morir, que marxés d'allà, que jo corria perill. Però deixar-lo hauria estat perdre'l definitivament. Vaig arrossegar-lo fins a un taxi que ens va retornar a
l'estació.
Ens vam aturar al bell mig del vestíbul: jo, xopa i esbufegant; ell, tremolant de mort. Vam arribar fins les andanes i ens vam asseure en un d'aquells bancs amarats d'humitat. El seu rostre va anar empal·lidint definitivament tot recolzat en el meu braç. Mentre partia el darrer tren cap a Milà, Carbone va deixar d'existir. Érem al costat de la via 5.
Vaig tornar al quiosc amb el meu paraigua i el seu barret de feltre a la mà. Quan vaig tancar el llibre, un noi jove em va demanar uns sudokus. Vaig donar-li l'exemplar 55 que encara tenia al taulell.
En baixar la persiana del quiosc, la nit ja havia traspassat definitivament cada racó de l'estació. Ni tan sols havia menjat en tot el dia. Quan abandonava l'estació tothom atenia les pantalles informatives i els rellotges, però ningú no mirava Carbone, com si no existís.
Ara que ha passat el temps, de tant en tant encara em sembla veure Carbone fent-me aquell somriure de llum. Però ja no ens podrem apropar amb la intensitat que ho vam fer aquell dia de setembre, ni podrem caminar sobre les llambordes, ni sobre la sèrie numèrica de Fibonacci. De tant en tant encara parlo d'ell, sobretot quan algú s'estranya de veure el barret de feltre que tinc al penjador del quiosc.