Llegint en aparença

Un relat de: Barcelona, t'estimo

No crec que arribeu a conèixer mai en Iulio Carbone. No crec que arribeu a sentir mai la calidesa del seu alè, ni la suavitat de seda del seu tacte. Si tal vegada l'arribeu a sentir, ja podeu estar segurs que haureu creuat, com una vegada vaig fer jo, una frontera impossible de la qual us serà difícil retornar.
Aquell dijous de setembre d'ara fa dos anys, la ciutat va patir una impressionant tempesta d'aigua i calamarsa que va endinsar Barcelona en el desconcert que creen les rutines trencades. Jo havia arribat xopa a l'estació de França, més tard que mai (eren les set i tretze minuts del matí). Venia maleint el retard de l'autobús i el vent que embogia la pluja i el meu paraigües verd, aquell de la inscripció "Barcelona, t'estimo", que havien regalat amb un dominical. Vaig obrir la persiana metàl·lica del quiosc de l'estació i vaig ordenar els diaris que m'hi havien deixat. Me'n faltaven alguns i vaig imaginar-los flotant en el port, com minúsculs vaixells de paper.
Vaig posar-ho tot a punt i vaig començar a fer allò que més em venia de gust: llegir la darrera obra de Madeleine Spencer, "Creixent en aparença". El protagonista era Carbone, el meu comissari favorit. Li seguia les passes amb tant d'afany que una novel·la seva arribava a trastocar-me, era com viure una altra vida, més interessant que la meva, per descomptat. Aquella novel·la era la darrera que l'autora feia sobre la sèrie de Carbone a causa, segons havia dit, d'una certa lassitud literària. Ho havia anunciat a l'FNAC, durant la presentació del llibre, l'únic que havia presentat a Barcelona i que deia, enigmàticament, que també clouria a Barcelona. Em semblava impossible que fos la darrera novel·la i em va doldre, però contra la voluntat de l'autora no s'hi podia fer res. En aquella novel·la, a Carbone se'l veia més agut que mai, però era cert que tenia una mena de deix de tristesa que només podia indicar la proximitat de la mort.
El tren de Milà va arribar a les nou i un minut. Només vaig aixecar el cap del llibre quan vaig sentir que els altaveus anunciaven l'arribada del tren: "Tren Hotel, Salvador Dalí, procedent de Milano". I llavors una senyora em va demanar uns sodokus. Em va dir que tot just n'estava aprenent, que si la distreien molt, tot i que no en sabia, que si d'ençà que havien assassinat el seu gos era la seva diversió preferida... Me la vaig quedar mirant amb aquella cara de... A mi què m'explica... I li vaig respondre d'esma, enutjada potser. Però em va sobtar quelcom, acabava de llegir que uns assassins a sou havien matat el fox-terrier de Carbone i aquest l'havia trobat al safareig de casa seva en un bassal de sang, poc abans de partir cap a Barcelona. La dona va marxar remugant entre dents, i em va deixar el sodoku al taulell, era l'exemplar 55.
I va ser llavors, quan el tren de Milà va obrir definitivament les portes, que la figura del comissari Iulio Carbone va aparèixer a les andanes de l'estació de França. Acabava de baixar del tren de Milà. Caminava posant-se la gavardina i un barret de feltre. Contrastava amb el noi del tatuatge al braç que l'avançava i amb dues dones d'edat amb vestits florejats que arrossegaven unes maletes voluminoses. Però ningú no se'l mirava, només jo. No duia res, cap paquet, cap bossa, semblava que no venia d'enlloc, com de vegades passa amb els personatges d'algunes novel·les que un bon dia apareixen a les nostres vides i ja no ens poden deixar. Avançava lent, impassible, alçant la vista de tant en tant cap a l'estructura metàl·lica de l'estació, potser admirat per la supèrbia de la construcció i submergit en una mena d'aurèola que el feia únic. A partir d'aquell moment, Carbone va ser el centre de l'estació, l'únic personatge que es bellugava sobre el terra de marbre, l'únic capaç de creuar la seva mirada amb la meva.
Vaig aixecar-me, vaig acostar-me a l'entrada del quiosc amb el llibre a les mans com si fos una mena d'amulet capaç de lligar-me definitivament a aquell home. Tot ho feia amb cert espant de mi mateixa, sabia que si Carbone havia vingut a Barcelona era per morir, ho havia afirmat la seva mare literària. Llavors vaig tenir la idea més agosarada de la meva vida: havia d'impedir, com fos, la mort de Iulio Carbone.
Es va acostar al quiosc i llavors vaig tenir una mena de por com la que em feien els cristalls de calamarsa que en aquell moment queien brutals sobre l'estació en un repic intens i violent. La figura de Carbone em feia emmudir.
Em va demanar la premsa del dia, tota la premsa del dia, i jo l'hi vaig donar amb un punt d'heroïcitat, era el comissari de novel·la negra més important d'Europa, el més atractiu, el de la fosca vida privada, l'home assetjat nit i dia, l'home dels amors fracassats i tan aferrat a la feina que es feia imprescindible en qualsevol investigació de certa complexitat. I ara, per primer i darrer cop, a Barcelona.
Després d'endur-se la premsa, va seure en un dels freds bancs de l'estació, en aquell que està més a prop de la maqueta, el de l'esquerra, i jo vaig continuar llegint el llibre perquè no volia trencar els lligams que m'unien a aquell home. Però llavors vaig saber que els traficants d'obres d'art havien vingut en el mateix tren. Vaig saber que l'intercanvi es faria al vespre, al port. Vaig mirar l'estació a la recerca dels homes que el seguien i no vaig ser capaç de descobrir res més que una mena de joc de llums i d'ombres que disfressava l'estació amb una certa timidesa perquè el sol naixia apocat i entristit després de la furiosa calamarsada. Hi havia gent que entrava i que sortia, gent que esquitxava l'estació de gotes d'aigua, però jo no sabia veure els sospitosos que el seguien i vaig lamentar la meva imperícia.
Ell va arrencar algunes pàgines dels diaris. Intercalats en els anuncis per paraules hi havia la clau per trobar el traficants. Ho acabava de llegir. Mentre guardava les notícies a la butxaca interior de la gavardina, va desar els diaris a una paperera i va ser llavors que em va semblar que el vigilaven. Dos homes a banda i banda de l'estació, no li treien l'ull de sobre, em vaig espantar.
Però llavors, Carbone se'm va acostar de nou i em va demanar un plànol de Barcelona. Jo ja el tenia preparat al taulell. La meva lectura era més ràpida que la seva vida. Li vaig assenyalar la situació exacta de l'estació en el plànol. Mentre li ensenyava, se'm va acostar molt, jo també vaig fer-ho, i molt fluix li vaig dir que els homes que el seguien es trobaven sota el rellotge, a l'arcada central, que no mirés, que eren allà. Ell em va mirar en silenci, es va acostar a la meva orella i em va dir: "Creixent en aparença, saps on és?". Vaig emmudir. Ho sabia, sabia que acabaria demanant-m'ho. No trobava cap paraula.
Finalment vaig dir-li que sí, el meu cosí matemàtic me n'havia parlat. Ell va mirar el meu llibre, me'l va tancar, i va dir acompanya'm. "Acompanya'm". I després em va somriure d'aquella manera que només sap descriure M. Spencer, aquella mena de rictus que l'il·luminava el rostre com si fos el retall de llum que ja entrava pels vitralls de l'estació i que convertia el dijous en un dia d'ombres i de llums i de gotes que queien esparses.
Quan vam baixar els esglaons de l'estació i vam sortir al carrer ja hi havia, inexplicablement, els primers llums del capvespre i les gotes puntejaven de nou el terra i clapejaven la seva gavardina. Em va agafar per la cintura i va obrir el meu paraigües de lletres cridaneres, ell va somriure en llegir-les. "L'estimes de debò?", em va preguntar. I li vaig respondre que sí, que molt, i llavors vaig tenir por perquè la seva mort era propera, i jo volia evitar-la, però no sabia com.
La nit era cada cop més una glopada fosca que submergia Barcelona en la humitat. Ens vam encaminar cap al passeig Joan de Borbó. En aquella breu caminada vaig sentir que jo donava raó a la seva existència. Anàvem molt a prop de la paret, tornava a sentir molt proper el seu alè, la seva veu de baix, tan rogallosa com Spencer explicava, i jo em sentia feliç, tan feliç que hauria cridat sota la pluja. Ens vam aturar en el semàfor vermell del Pla de Palau, recordo que va passar l'autobús 45, el que cada dia em porta des de casa meva a l'estació de França, i el vaig percebre llunyà, molt llunyà, perquè en aquell moment jo ja havia creuat la frontera de l'impossible.
Vam travessar mig arronsats perquè de nou el vent es bastia contra nosaltres. Ens van aixoplugar sota els porxos d'en Xifré i allà vaig tornar a sentir el seu alè càlid i les seves mans de seda que em tocaven la galta i m'agraïen que estigués amb ell en aquella Barcelona de llambordes humides. Hi havia algú més sota els porxos, però no m'hi vaig fixar.
Quan la pluja va minvar, vam continuar el camí cap al mar. Al passeig Joan de Borbó vam veure la primera xifra encastada a terra: 10.346, en un neó vermell, encès, i després la següent i l'altra i l'altra, vam caminar sobre aquelles xifres que decreixien seguint un ritme matemàtic antic. "La proporció de la vida", va dir-me Carbone, i vaig recordar la relació de cadascuna d'aquestes xifres amb els quadres robats, i fins i tot amb el llibret de sodokus que pel matí m'havia demanat aquella senyora, el 55. I després em va dir que també podien ser la clau per a un poema, que si tingués vida pel davant potser me'n faria un.
I de sobte em va dir: "mira, són aquells, deixa'm, abandona'm!" Però no el vaig deixar. No el vaig deixar perquè quan va posar el peu sobre la xifra 89, vam sentir els trets que van començar a dessagnar-lo i mentre jo m'ajupia per ajudar-lo vaig veure aquelles xifres que semblaven més juntes que mai. Vaig agafar-lo per la cintura mentre mussitava que el deixés morir, que havia de morir. Però deixar-lo hauria estat perdre'l definitivament. Vaig arrossegar-lo fins a un taxi que ens va dur de nou a l'estació. Ens vam aturar al bell mig del vestíbul, jo suada i esbufegant, ell tremolant de mort.
Vam arribar fins les andanes i ens vam asseure en un d'aquells bancs tan freds com la mort. El seu
cos va anar empal·lidint, recolzat en el meu braç. Jo vaig veure com partia el darrer tren cap a Milà que Carbone ja mai més no podria agafar perquè en aquell moment havia deixat d'existir. Érem al costat de la via 5.
Vaig tornar al quiosc amb el seu barret de feltre a la mà. En tancar el llibre, un noi jove em va demanar uns sodokus. Vaig donar-l'hi, era l'exemplar 55 que encara tenia al taulell.
Quan vaig tancar el quiosc aquell vespre vaig pensar que ni tan sols havia menjat. I quan abandonava l'estació tothom atenia les pantalles informatives, la pluja, la humitat que havia traspassat els límits de l'estació de França, però ningú no mirava Carbone, com si no existís.
Ara que ha passat el temps, de tant en tant encara em sembla veure Carbone fent-me aquell somriure de llum. Però ja no ens podrem acostar amb la intensitat que ho vam fer aquell dia de setembre, ni podrem caminar sobre les llambordes, ni sobre la sèrie numèrica de Fibonacci. De tant en tant, parlo d'ell, sobretot quan algú s'estranya de veure el barret de feltre que tinc al penjador del quiosc.

Comentaris

  • Bona ambientació[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 08-07-2008

    aconsegueixes, en algun moment, possar el climax del relat a un nivell altissim, com quan el Carbone s'atansa al quiosc i li xerra a cau d'orella.

    Sols t'ha faltat parlar d'una llibreria per on has estat a punt de passar en el teu passeig literari, "negra y criminal", en el carrer del mar, paral·lel a Joan Borbó. És una llibreria on sols hi ha literatura Negra. Si algun cop repasses el relat, fes-los passar per allí, serà un detall de distinció a un lloc de Barcelona que s'ho mereix.

    Bé, literatura negra de la bona, sembla que t'agradi. Ja saps, agafa el barret i surt al carrer, literari.

  • Donna Leon,[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 26-06-2008

    Agatha Cristhie, P.D.James i ara Mª Victòria Lovaina!

    Un relat policíac o una historia d'amor? Somni o realitat?

    Sigui com sigui la historia et porta de la mà fins al final amb la pluja i l'estació de França ben viva.

    Un regal.

    (Ara me'n vaig de l'estació a un altre lloc…)

  • Tendresa[Ofensiu]
    Jere Soler G | 25-06-2008

    Un relat tendre i romàntic, que reflecteix l'amor d'algú per un personatge mític que se sap que ha de morir. Potser aquest és un dels problemes; el fet que se sap que ha de morir, fa que de vegades el relat perdi intriga, que camini més pel romanticisme, pels sentiments i les sensacions de les escenes, que no pas per la força argumental del relat. Però és una opció perfectament legítima.
    No estic d'acord amb algunes comes, que jo faria punts i coma. D'altres comes em sobren i em tallen la lectura. Les frases són llargues, però estan ben construides i no se'm fan gens embolicades.
    Tot això que t'he dit forma part del 2% del relat. És a dir que en un 98% el relat em sembla boníssim.

  • Sudokus[Ofensiu]
    pivotatomic | 21-06-2008

    I no pas "sodokus". Aquest és el pitjor defecte que li he trobat al teu relat. Mira tu!

    Bé, tambe et faria un altre retret, i és que tal i com ho expliques sembla que en Carbone hagi vingut només a que el matin. Vull dir que l'escena de la mort jo potser l'hagués resolt amb una mica més d'acció i amb ell intentant fer alguna cosa heroica i no només cascant. No sé si m'explico...

    És clar que això és un punt de vista molt personal...

    M'encanta com converteixes la ciutat en un personatge més i el detall del paraigües.

    Un gran relat, magníficament escrit.

    Un petonàs i visca Mallorca! (tu ja m'entens...).

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

66545 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO