Cercador
llaurant la lluna
Un relat de: quetzcoatl- Compartir:
Caves solcs profunds a la terra, perfiles amb la mirada del cor aquest horitzó. Però cremen els camps allà devall, i veus fondre's aquesta amalgama: quadrats de patchwork desbaratats pel temps.
Avui jo tinc ales; avui et sobrevolo i aviso que no torno al teu paisatge. Tampoc a la ciutat de la fúria.
Avui llauro la lluna per no tornar a la terra.
Avui, senyor, cremes; fins i tot en la distància de l'oblit. Però també avui, senyor, deixo d'estimar-te: el teu amor és només cendres.
Comentaris
-
Prosa poètica molt intensa.[Ofensiu]Jofre | 04-11-2005 | Valoració: 10
Quetzcòatl,
Amb el segon Avui aconsegueixes que el lector evoqui de nou totes les imatges descrites anteriorment.
I a partir d'aquí ho clarifiques.
La frase que ja t'han subratllat i comentat és importantíssima, però també trobo molt encertada la capacitat de perfilar amb la mirada del cor horitzó.
Realment podríem destacar cada paraula; ara: no n'hi ha cap en excés. Molt elaborat.
També hi arribes a donar un to sacre que ho converteix tot en una ofrena divina.
De fet parles de distància i cendres i això fa que tingui més intensitat i transcendència.
Una abraçada Quetzcòatl!
Molt agraït, de debò.
-
Molt bo[Ofensiu]annabella pampallugues | 16-10-2005 | Valoració: 10
crec que encara no havia llegit res teu, però ara mateixa em pose a repasar el que has publicat.
Un 10 per a un relat curt però intensíssim. Encantada de llegirte,
annabella pampallugues -
dius[Ofensiu]Lavínia | 16-10-2005 | Valoració: 10
avui llauro la lluna per no tornar a la terra per no posar-hi els peus perquè l'amor que senties ja no existeix, no toca a terra.
Bell poema, Quetzcoalt, d'adéu a l'estimació i bella metàfora.
Un petó.
Lavínia
-
És la teva força...[Ofensiu]uRaNiA | 16-10-2005 | Valoració: 9
És curiós com llampegues, Quetzcoatl, ens dónes un clatellot de sobte i ens acarones després... impressionant!
Salut -
avui...[Ofensiu]Capdelin | 10-10-2005 | Valoració: 10
llaures la lluna amb ales de futur... esperant una nova collita en el cor...
tu sí que ets poetessa de poetes!!!! i no jo!
vigila al llaurar la lluna, sota la pols en aparença erma hi trobaràs petjades meves, potser fins i tot ens trobarem en el respir suau de versos de llunyania i melangia...
no pares de sorprendre'm, de fer-me més ric amb els teus escrits i veig com t'enfiles amunt, amunt... tinguis pietat dels que no tenim ales i hem d'avançar arrastrant-nos amb els sentits...
aquesta foto de la biografia em té... em té... pres totalment!!! fins i tot en les fotos escrius poesia...
un petó i una abraçada... ens trobarem en les paraules àtones de l'univers!!! et sento bategar... -
Avui tens ales[Ofensiu]blaumar | 08-10-2005
I sobrevoles els camps que avans llauraves, les terres on lluitaves. Ara llaures la lluna.
Torna aviat -
Quetzcoatl[Ofensiu]David Gómez Simó | 30-09-2005
fa dies que vinc llegint els teus poemes i trovo que has canviat sensualitat per duresa, però sempre amb el teu toc personal de calidesa.
Aquest texte m'ha fet pensar en un quadre naïf que vaig veure fa temps fet de patchwork: eren unes cases a la vora d'un conrreu de terres fosques; la gent que hi sortia bestia de colors, vermells i grocs, i, tot i la duressa dels camps, se'ls veia feliços.
Et regalo l'imatge que tinc a la memoria, era bella com les paraules. -
llauradora còsmica[Ofensiu]Gica Casamare | 29-09-2005 | Valoració: 10
Quina imatge més impressionant, llaurant el sòl erm lunar, res parirà... segur que són cendres?
Com sempre dirigeixes simfònicament la gran orquestra de les teves paraules, en format de vers o de frases narratives. El ritme Quetzcoatl, únic i sublim.
I puc veure la teva ganyota súbtil de deix trist en els traços electrònics de les teves paraules.
Una abraçada -
mmmm....[Ofensiu]Queca | 28-09-2005
que potent! M'ha agradat aquesta idea de llaurar la lluna...
Ens llegim!
Petons i cuida't molt! -
...[Ofensiu]instants | 27-09-2005 | Valoració: 10
Calidesa i contundència, sinceritat i cendres...
un pas, mil passos, mil passos , un pas i la lluna, aqui al costat.
una abraçadeta de roses amples i grosses.
Pau
Valoració mitja: 9.86
l´Autor
90 Relats
822 Comentaris
161271 Lectures
Valoració de l'autor: 9.76
Biografia:
Diuen que vaig néixer amb presses... a les escales de ca la llevadora. De la meva infància no recordo gairebé res, però devia ser maca.D'adolescent m'agradava la creació i escrivia molt però "vivia" poc. Després d'uns anys d'efervescència em vaig apagar; vaig passar un parell d'anys una mica perduda, passiva i superficialment.
Finalment vaig fer les maletes i me'n vaig anar un temps a centreamèrica. Allà em vaig despertar del tot i vaig viure tan intensament que si m'hi hagués quedat el cor m'hauria estallat. Vaig tenir temps de sentir-me sola, acompanyada, enamorada, desolada; vaig fer projectes, vaig construir coses, vaig destruir-ne algunes i deixar-ne d'altres; vaig conèixer paratges i persones meravelloses; també em vaig començar a conèixer a mi mateixa; vaig obrir les portes del meu esperit, vaig créixer... A través de relatsencatalà vaig escriure i molt, i de moment ha estat la meva època més prolífica relatairement parlant.
Quan vaig tornar de centreamèrica, vaig estudiar infermeria i em va agradar molt —però no em veig treballant en un hospital o ambulatori. Vaig conèixer el meu home i vam començar a plantar i a ser més autosuficients. Des de llavors la sobirania alimentària i la salut humana i mediambiental són dos temes en els que crec i que em motiven molt.
El 2009 vam tenir una nena. És l'experiència més fascinant que he tingut mai i constantment aprenc i desaprenc coses a través d'ella. També és cert que des de llavors tinc molt menys temps per a mi i en conseqüència per escriure, però espero anar-lo recuperant. De moment intento ser tant bona mare com puc i combinar-ho amb l'hort i el dia a dia.
El temps passa volant però me n'adono que amb una bona actitud davant la vida, no cal esmerar-se en buscar la felicitat que tant vaig idealitzar en l'adolescència, després del primer amor. La felicitat és un camí i una manera de fer i viure. Som els únics responsables de les nostres vides i penso que amb intuïció podem acabar familiaritzant-nos amb l'atzar.
Tanmateix penso que també he de dir que no podem eludir la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim envers les grans injustícies i profundes desigualtats que passen cada dia al nostre món.
Espero que us agradi algun dels meus relats!
teaspoontrader@gmail.com