Cercador
Llarga espera...
Un relat de: LASQIB- Compartir:
Tot el dia esperant...i per fi arriba l'hora, jo a l'ordinador espero el moment.
El meu cor va a mil, em comencen a agafar calfreds, però no m'importa, sé de que són.
Miro el rellotge, un minut més o menys...tanco l'ordinador, em quedo a fosques, començo a rumiar, m'aixeco de la cadira i em dirigeixo al menjador, em sento al sofà.
Passa de l'hora, haurà passat alguna cosa?, no ho crec...nerviosa em mossego les ungles, la meva mirada es fixa en el rellotge, passen dos minuts...
Miro la tele per distreure'm, però no puc, el meu cap comença a fer teories...
Sona el telèfon, el meu cor fa un bot, les mans em tremolen, l'agafo ho més de pressa que puc...i la teva veu sona a l'altre costat del telèfon.
Comentaris
-
Benvinguda a RC[Ofensiu]Grocdefoc | 16-12-2009
Aquest relat bé podria ser la continuació al teu "Amor impossible..."
No puc evitar dir que, a més de tot el que tu dius, crec que viure un amor impossible és trasbalsador. En part, és viure una gran frustració; encara que, un cop raonat, entenguem les raons del perquè és impossible, i acceptem la realitat tant si ens agrada com si no. Un veritable amor impossible (amb el pas del temps) potser que sembli que hagi desaparegut del tot... però, ai las! L'altre dia, després de 40 anys, vaig trobar-me cara a cara amb aquell meu amor impossible, i el cor em va donar el mateix bot que em va donar als 15 anys quan el vaig conèixer.
Crec que dels amors impossibles veritables, mai no ens arribem a curar del tot, però no em sap gens de greu la intensitat viscuda, és important sentir intensament si volem viure intensament.
M. Pilar Martínez