Llarga adolescència

Un relat de: Epicuri

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

Jacint Albó va acabar la seva adolescència als quaranta anys.

Mai va saber per que va durar tant. Potser es devia al fet de que va viure cent vint-i-cinc anys, i quan dic viure vull dir viure: Amb els cinc sentits i algún de més...

Va despertar de sobte. La seva família el va ajudar molt:

El somni del que de sobte va despertat havia estat el d'un mon de milionaris, suposadament filantròpics, gent de bona família. Industrials i terratinents, gent Catòlica, però no babaus. Mestres de capitalisme. La família base de la societat...anònima.

Organitzada amb criteris d'eficiència i santedat: Treballar, estalviar, ben menjar i no cardar. Be tan sols en festes santificades i per finalitats reproductives.

El part: La des-capitalització de la empresa familiar(emportant-se el pare els diners i propietats que poguessin rescabalar qualsevol deutor) després d'haver-se vist obligat a mal engegar a tots els treballadors. L'últim ell mateix. d'esprés de ben utilitzat, s'havia vist abandonat a l'estacada. Sense necessitat d'acomiadament ni recurs a l'atur (noi, els negocis son així: Un se'n va amb els diners, altres amb l'experiència)

Es va quedar com administrador únic d'un munt de deutes, odiat pels germans, que li desplaçaven així l'odi innombrable al Pare patró, que s'enduia els diners de la empresa i la "fidelitat", es a dir, la total submissió, de la mare i la resta de germans. Tots sis comprats per futures prebendes i atemorits per ser desheretats uns en benefici d'altres. Encara que la sòlida salut del patriarca feia probable la seva supervivència sobre qualsevol, sotmès al seu domini.

Llegat de la por i la misèria moral d'una llarga tradició d'ancestral: Despotisme, patriarcalisme, misèria, crueltat i abusos generalitzats mal dissimulats, amb pretesa pietat religiosa i nobles ideals que no mes eren deliris de grandesa, per tal de sublimar una llarga història de cobdícia i dominació: Jo ho vaig haver de patir i ara et toca a tu; fill desagraït que no més has vingut a fotre als teus pobres pares que prou misèries han hagut d'aguantar.


Va ser als quaranta anys doncs que finalment madurà. Com diu el poeta: "De sobte, un se'n adona: Envellir, morir, constitueix l'únic argument de la trama"

Amb dos fills petits i una dona malacostumada que mai havia conegut el valor real de la feina o el diner. Va creure embogir i morir. Però com l'ocell que comença a volar quan es llançat al buid. Aixecà naturalment el vol. Com la natura que mor cada hivern per néixer a la primavera.

No dic renéixer, no. Dic néixer. Del no rés. d'allò que no hi ha, quan s'ha acabat el bròquil.

Diuen els antropòlegs que a la mes remota antiguitat no
n' hi havia pas, d'adolescència. No es gastaven collonades. No s'havian creat encara tants "valors" amb els que barallar-se-hi.

No hi havien tantes variables d'acceptació i/o marginació. Ni tan sols per un mateix: L'Ego era més senzill, es portava poc i amb naturalitat. No hi havia reis mags. I els altres eren dèspotes però amb menys poder real. De l'amor, la mort i el sexe no s'escrivia, gairebé ni se'n parlava. Es feia.

De necessitats se'n creaven ben poques. Els homínids harmonitzaven amb la natura un 100%, o posem-hi un 98%. No es per dir que qualsevol temps passat fora millor, no. Sobreviure era molt dur. De fet diuen que la espècie va quedar per sota del nombre mínim de membres que la ciència d'avui considera el nivell d'extinció. (com s'ho devien fer ?...si amb l'evolució , absolutament totes les espècies son avui en vies d'extinció. La dels humans inclosa?)

Resumint: No hi havia adolescència. O s'era infant o s'era home.

Hem avançat força. Si aconseguim aturar la pròpia autodestrucció. Fins i tot podríem arribar a ser persones. Sense adolescències traumàtiques ni hòsties, o al menys no tan llargues com la d'en Jacint Albó. Que va ser adolescent fins els quaranta anys i escaig.

Comentaris

  • Primer de tot...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 25-05-2008 | Valoració: 10

    comentar-te que m'ha agradat el punt de vista que exposes en el relat, amb el qual coincideixo, i sobre tot la manera distesa i amena amb que l'has enfocat, fent una història ben creible. Els tocs d'¡ronia i humor penso que li ofereixen un valor afegit important.
    I en segon lloc, comentar també que m'ha sobtat veure-hi adalt de tot l'advertiment de que el llenguatge podria ferir algunes sensibilitats. I que no es recomana a menos de 18 anys. Sincerament, no m'explico el per què li han posat.
    Una abraçada

  • Caram[Ofensiu]
    Miralpeix | 22-05-2008

    això em sona.

    He passat o estic passant per una situació ben similar.

    És d'aquelles coses que marquen i si; fan molt de mal.

    Es podria fer una associació de fills d'empresaris anònims que per un motiu o altre continuen la tradició familiar. Je, je, je.

    Una salutació a tots aquells que ens encanta ser adolescents empedreïts i que la realitat ens bofeteja una vegada i una altra.

    Però s'ha de reconèixer que un parell d'òsties ben donades espavilen que dóna gust.

  • En efecte![Ofensiu]
    Unaquimera | 13-05-2008

    Un relat ben diferent de tot el que t'havia llegit fins ara, amic Epicuri!
    Amb un missatge evidentment crític, aparentment fantàstic, però clarament de revisió sociològica, és tota una exposició d'idees.

    Després de llegir-ho atentament un parell de vegades, diria que unes frases del final resumeixen bé les dues línies bàsiques de la exposició:
    No es per dir que qualsevol temps passat fora millor, no. Sobreviure era molt dur.
    Hem avançat força: Si aconseguim aturar la pròpia autodestrucció, fins i tot podríem arribar a ser persones.

    Em sembla que coincideixo plenament en totes dues. I en alguna altra reflexió inclosa, també...

    T'envio una abraçada agraïda ( si llegeixes la introducció al meu darrer relat o el primer comentari, entendràs de què parlo: va per tu, els teus bons dies i el teu sentit de l'humor i la bonhomia! )
    Unaquimera

  • Retrates molt bé l'esquema familiar de molta gent![Ofensiu]
    llamp! | 13-05-2008 | Valoració: 9

    La família de temps enrere, i, pq no? També l'actual, tenia i té aquesta mena de problemes enconòmics i d'herències.

    A la segona part del text, analitzes més filosòficament el fet de ser adolescent i el passat, present i futur de l'espècie humana. Et recomano un llibre (que no he llegit, però em crida l'atenció pel seu títol): "Encara no som humans" d'Eudald Carbonell. Com dient que ... estem en el camí de l'evolució (els humans estem contínuament evolucionant). De manera que dintre de milers d'anys canviarem el nostre aspecte i la nostra mentalitat considerablement.

    Abans no se li atrubuïa importància a l'adolescència. Avui en dia, tot el contrari. En el futur, m'agradaria que l'adolescència s'integrés en tot el procés de maduració de l'home. Naixem i som dependents, aprenem a parlar, caminar, escriure, dibuixar ... i quan som a l'adolescència aprenem a exterioritzar tot allò que hem après a la infància, amb la projecció de la nostra personalitat independent. Aquest procés anirà a més, i, durant la vida adulta, no deixem de ser adolescents en contínua maduració i expansió ( de coneixements i experiències ). Jo opino.

    Salutacions del llampec.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Epicuri

Epicuri

999 Relats

753 Comentaris

302805 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Ho deien els Azteques: Hola, Soc Tú.

Em re-escric a mida que em llegeixes.

Els antics filòsofs Grecs, feien reunions a on es parlava amb els ulls embenats, per tal de que cap prejudici visual interferís en el seu discurs.

Estimat Idomeneus:
T'escric aquesta carta en un bon i feliç dia per mi que també es l'últim de la meva vida ja que he patit una dolorosa incapacitat de pixar, també una forta disenteria per la qual cosa res no es pot afegir a la virulència dels meus patiments. Però la alegria de la meva ment , fruit de la contemplació i pràctica de la meva filosofia supera totes aquestes afliccions. Et demano que tinguis cura de la canalla de Mendrotorus en justa correspondecia a la savia devoció d'un home jove vers la meva persona i la meva filosofia.
Epicur.

El 17 de Juliol cel.lebro, amb molta joia l'any de bona vida a Relats en Català.

Sorprés i content de la vidilla que m'has donat.

La foto li dec a la tremenda menjada de coco que em va provocar un enllaç del Jeremias Soler. Aquest:
http://www.youtube.com/watch?v=oGKm6_-BmRE

Desde llavors he estat obsessionat per trobar la foto del l'univers més petit que he pogut: Es la foto de presentació, feta amb un microscòpic electrónic. Es un àtom d'or.

Es més difícil observar el micro Univers que el macro univers. Però això es tot un altre Quantum.

Un bon sentit de la vida i aquest univers, definit per un físic eminent, com a insensat, es ser el més feliç possible.
O al menys no fer mal.

La veritat ens fa lliures. I la finestra es l'amor .

La vida es un acudit: No importa tant la seva llargada. El que importa es que tingui gràcia.

M'habria agradat escriure un tractat de filosòfia, únicament amb acudits, però m'ha faltat sentit de l'humor.
Wittgestein.

O la lluna que s'afina
al pasar carena enllà
es quan dormo
que hi veig clar
prés d'una dolça metzina.

J.V. FOIX.

Omple el got i beute'l ara.
Sense presa
sense temps.

Jaume Sisa.

Jo, l'ànima de la prada
que es deleix en florir
i ser dallada.

Joan Maragall.

Mercès per llegir
estim en molt
la vostra companyia.

markonomistes@hotmail.com