LLAMINADURES I PIZZA

Quin cacau! Esta la casa de potes enlaire! Avui per fi he aconseguit que l’avi s’emporti els nens al parc del barri una horeta. Una horeta sola a casa. Una horeta per recollir les joguines de menjador, distribuir les peces del puzle correctament a cada caixa, cadascuna a la caixa corresponent, fregar les llapissades dels vidres i fregar el terra ple de guixades de retolador de color blau i fer el sopar. També he de posar una màquina amb la roba bruta d’avui de la guarderia perquè han jugat al sorral del pati que estava moll de la pluja d’ahir. També he de fer els entrepans per l’excursió de la nena per demà i pensar a etiquetar la jaqueta perquè fa un mes que ho he de fer però d’avui no passa… Quin cacau! No sé per on començar!
Vaig per feina com una llebre però quan porto deu minuts, només deu minuts, m’adono que ho he recollit tot. No sé si sóc una màquina o el fet que no hi hagin nens a casa fa que les coses no es moguin del lloc un cop ben col•locades.
Curiosament fa deu minuts que no els veig i ja els trobo a faltar. Em creua un pensament revelador per la ment. Em poso la jaqueta, agafo les claus i surto al carrer en direcció al parc. M’aturo al forn de pa i compro els entrepans per demà i unes llaminadures, m’acosto al parc i només creuar la cantonada, els nens sembla que m’ensumin i surten corrents cap a mi, tot cridant:
- Maaa-maaaa!!!!
Se’m tiren a sobre i els dono voltes als dos alhora, contents de veure’m, com si fes una eternitat que no estem junts, i sento a flor de pell el seu amor incondicional, ells em donen la força que em calia. M’ajupo i els miro als ulls, els agafo les mans ben fort i mentre l’avi va arribant al nostre costat els dic amb veu misteriosa:
- Sabeu què?
I ells dos es miren còmplices de reüll entre tímides rialles.
- Avui anirem a sopar unes pizzes!
- Que bééééééé!
Criden a l’uníson amb els braços enlaire i els ulls il•luminats per les llaminadures que acabo de treure de la butxaca.