Llàgrimes

Sento com comença a l'ull. A poc a poc descendeix cap a la galta. Càlida. Suau. Continua baixant. Ressegueix la forma del coll. Les corbes del pit. I penetra al cor. Tan de bo fos la teva mà, acariciant-me. Però no. És una llàgrima que em crema la cara; que em desfà la pell; fins destruir l'únic que per naturalesa em dóna la vida. Només volia escoltar dels teus llavis "t'estimo". Un fluix t'estimo. No! Tan sols necessitava una mirada teva que em donés una esperança, per no haver de marxar sense tu. Fugir per sobreviure. Però, com fugir de tu? Ets a les meves passes, als reflex dels meus ulls, als meus records... Jo sóc tu. No entenc aquest sentiment per tu. M'estic tornant boja. No em vas veure aquell dia, desesperada? No podia deixar de plorar. Sentia que defallia, perdia les forces, vaig caure. Al terra un mar; te'n se val de sang o de llàgrimes, ambdós mars t'ofeguen el cor. Però tranquil, no et culpo de res. Ha estat culpa meva per apostar per nosaltres, per sentir massa, per estimar-te encara, per no oblidar-te mai. No t'espantis quan tornis a sentir el meu nom, només he trobat aquesta solució...