Llàgrimes sense vessar

Un relat de: Atreyu

No sé ni com començar. Podria descriure el meu cap com una mena de remolí d'alguna substància tèrbola, que em provoca imatges de la meva àvia contínuament, i alhora un sentiment de culpabilitat que em colpeja malgrat que intento evitar-lo no pensant-hi… però és que ho faig inconscientment. Com un quist. Alguna cosa que no et pots treure i saps que està allà facis o diguis el que vulguis.
Ella i jo no teniem res en comú. Només que ens estimàvem perquè érem néta i àvia. En comú hi havia amor, però potser aquest és l'amor més pur que hi ha. Estimar perquè sí i punt.
Si miro al voltant meu, escolto o m'hi fixo en alguna cosa, no hi ha res que em recordi a ella. No feiem absolutament res juntes ni ella feia res que em resulti proper o familiar. No m'havia adonat fins ara. En tota casa meva només hi ha una cosa material que em pugui recordar que ella existia i és, quina tonteria, que tots els meus pantalons tenen els baixos arreglats per ella. Em sento frívola perquè uns pantalons és l'únic objecte de valor sentimental que conservo. Ups! Mentida. També tinc una pulsera de plata que es va entossodir en regalar-me i que no em vaig posar mai perquè, com totes les joies o roba que em regalava, no m'agradaven. Ara m'adono de la relació tan estranya que compartiem…
Els flashos que tinc són d'ella somrient. No d'ella en coma, ni d'ella inconscient, ni tan sols d'ella morta. Només ella amb aquella cara d'ulls marrons i rodons, envoltats d'arrugues, i galtes alçades pel somriure de dentadura postissa. Sempre em somreia, i mira que es devia trobar malament. Doncs a la clínica, mentre em deia que tenia por que arribés l'hora de l'operació, em somreia. M'ho deia mig rient! I jo, mentint-li i mentint-me li vaig respondre que seria un moment, que estigués tranquila, que això dels quiròfans sempre imposa molt. Quina manera d'auto convéncer-me. Sabia que no s'ensurtiria des del moment que, tot dinant un de tants dissabtes, li havia preguntat:
-Yaya, no te encuentras bien, ¿verdad?- i ella havia contestat que no, que alguna cosa fallava.
I mentre s'aixecava de la vora del llit on seia, vestida amb la bata verda, i caminava cap a la porta de l'habitació de dret a quiròfan, vaig moure el cap buscant-la entre tota la família i metges que l'envoltaven. Sempre recordaré que no vaig aconseguir creuar ni una fugaç mirada, i se'n va anar sense poder veure-li els ulls mai més.
No puc evitar preguntar-me per què va ser sincera precisament amb mi. Devia tenir el càncer potser fins i tot de feia anys, contínuament dissimulant dolors i empassant-se pèssimes sospites. I m'ha de dir a mi que no estava bé. Potser per aquella mania seva de considerar-me tan intel·ligent. Coses de iaies, ho sé, però per sobre de dir-me fins el cansament que tinc un cabell preciós, em deia:
-Tú eres muy lista, niña.- I m'explicava, per enèsima vegada, que quan tenia uns dos anys (o tres, o quatre…) em va preguntar de quin color era un cotxe del carrer i jo vaig respondre "beige". Aquella descripció acurada d'una tonalitat que no era ni groc ni marró, sinó exactament "beige" la va deixar bocabadada. I a partir de llavors, el seu concepte sobre el meu cervell va quedar impactat de per vida. I no la podies fer canviar d'opinió, tot i explicar-li que devia conéixer l'existència del "beige" perquè, casualment, el cotxe dels meus pares per aquella època, un vell seat 127, era precisament d'aquell color.
Cosia de meravella. Cuinava de meravella. Em sembla que poca cosa més sabia fer bé. Dic "em sembla" perquè no estic segura de si em vaig molestar prou en conéixer-la a fons. Ja dic que em sento molt culpable de tantes coses… I potser em sento millor si dic les coses tal como són.
Amb qualsevol cosa que sobrés de la nevera et feia un plat ben bó. La Montse, la dona del meu pare, diu que ningú no sabia arrebossar el peix com ella. Ni fer truita de patates tan bona. Sempre amb el seu toc personal, mig de la seva terra natal, Còrdova, mig d'haver hagut d'aprofitar totes les restes per anar curta de calés per alimentar a tanta gent vivint a casa seva en temps de postguerra i anys d'immigració.
La seva paella mereix un punt i apart. La meva àvia s'ha mort pensant-se que a mi no m'agrada l'arròs, cap mena d'arròs, per no fer-li un lleig a la seva lloada (unicament pel meu avi) "paella", per dir-li d'alguna manera, mig caldosa i amb gust a vi. Abans de dir-li que no m'ho podia empassar de tan dolent, vaig preferir mantenir indefinidament aquesta mentida piadosa. Ella sabia que la meva família materna és d'arrels alacantines i jo vaig ser incapaç de ser sincera i confessar que la del meu altre avi estava tan bona que no deixava ni un gra.
Jo crec que la meva àvia sabia la veritat, però ella sí que era llesta i callava i em feia un ou ferrat amb alls i pebrots fregits i molt d'oli per sobre per sucar-hi pà, a veure si menjava prou i li presentava algun nòvio. No hi va arribar a temps. També s'ha mort pensant-se que jo passo dels homes olímpicament.
Em penso que mai em faré una idea de com m'estimava. Era la seva primera néta, la meva madrina, la seva nena sana i tan diferent al record de la seva filla malalta Soledad. La Sole, la seva primogènita, va morir pocs anys abans del meu neixament després de més de vint anys de patir una insuficiència d'oxígen durant el part que li provocà una disminució psíquica i física que la feia dependent total de la seva mare. Vint anys de patiment sense esperança és molt de temps.
La natura ha estat benèvola i ha anat per ordre: cal que morin primer els avis i jo he gaudit d'ella vint-i-cinc anys. Em sento com si no tingués dret a queixar-me però al mateix temps la trobo tan a faltar…
Algun dia em sabré acomiadar d'ella, i potser llavors, ploraré.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Atreyu

Atreyu

4 Relats

9 Comentaris

7146 Lectures

Valoració de l'autor: 8.50