Llàgrimes de transparència.

La noia que escriu sobre fulls de pentagrames no només escriu sobre fulls de pentagrames. Escriu també sobre els papers del sugus, i en els anuncis del diari que es troba sempre sobre els seients del tren. Escriu en les pancartes de les manifestacions, escriu a les parets. Escriu també dins les ones de la televisió per fer arribar el seu missatge a tothom qui el vulgui rebre.

Escriu amb la constància de quan havia escrit en el seu primer pentagrama fent el seu missatge musical.

Amb la mateixa força des del primer dia que va deixar-lo escrit en un paper de sugus de llimona fent dolça el seu missatge.

Amb la mateixa intuïció que la primera vegada que va deixar la seva peculiar petjada en un anunci d'un diari abandonat.

Amb aquella ràbia que sentia el dia que es va deixar exprimir en una pancarta i en les parets.

Amb la impotència de quan es va adonar que cap missatge arribava, ni tan sols per les ones catòdiques.

Aquell dia es va preguntar com podia ser que cap ni un dels mils i mils de missatges que volia fer arribar al món era llegit, ni rebut, ni vist per ningú.

Va anar a buscar un mirall perquè alguna vegada havia sentit dir que és allà on es troben totes les respostes quan un està perdut.

Li va costar moltíssim trobar-ne un. No, de fet no en va trobar. Va recórrer tota la ciutat buscant-se en superfícies llises que li mostressin la seva imatge i la del món. El cas era que només arribava a albirar-hi tot i tothom, menys a ella. Per això no reconeixia un mirall, perquè ni tan sols es coneixia.

Va seguir buscant un temps fins que se'n va cansar i llavors es va dir que potser la tinta amb la que escrivia els seus missatges no funcionava ni es veia prou.

Es va decidir a comprovar-ho agafant un dels seus flascons i va deixar caure una gota. Però la gota no va caure, no la va veure caure. Una gota inexistent. Una tinta que mai havia estat fabricada ni es fabricaria.

La noia mai s'havia sentit tan frustrada. La tinta no era tinta, era un no-tinta per la qual havia malgastat tots els seus esforços. Va sentir una ràbia immensa i va sentir unes ganes desmesurades de cridar. Cap bri de veu va sortir de la seva boca. Va arrencar a córrer. No deixava ni rastre ni soroll al seu pas. Es va aturar, si és que mai s'havia mogut realment. Va caure extenuada, si és que mai havia estat de peu.

Va sentir una llàgrima que rodolava pel seu nas, però que no va recórrer mai la curta distància entre la seva galta i el ciment gris i cruel de la ciutat. Una no-llàgrima. Seca. Dura. Invisible. Fràgil.

Es va abatre a terra. I tot l'univers va caure damunt el seu no-existent cos.

No era que ningú rebés els seus missatges, sinó que no n'havia escrit mai cap. Perquè no existia als ulls ni a cap sentit dels altres.
Era una ànima caiguda per equivocació a la terra. No hi havia cap cos per ella el dia que hi va arribar.

I vaga sola pels carrers de la ciutat, condemnada a viure per sempre una no-vida, un no-passat, no-present, no-futur. Veure passar el temps sense participar del món que l'envolta

Sense arribar a tenir cap oportunitat per manifestar-se al món. Mai ha existit, mai deixarà un rastre en la humanitat que demostri que ella hi era després de viure, o no-viure. Al cap i a la fi per ella és el mateix.

I oblidant que ningú se n'adonava va escriure el seu últim missatge al cel, entre les estrelles, "una mica més de llum, siusplau".

I lentament, a poc a poc, tan a poc a poc com pot una ànima caiguda per equivocació al món, es va amagar rere les mans que mai havia tingut, dins la terra que mai havia tocat i fora el cos que mai havia arribat a ser seu.